Les propostes de Constitució de la futura República Catalana

  

 Les propostes de Constitució per a una futura República  Catalana (fins ara tres en circulació) ens demostren que entre nosaltres hi ha molts aspirants a esdevenir el Jefferson nacional català, i obsessionats com estan per l’exemplaritat institucional del futur Estat han perdut de vista la realitat social del país i s’han deixat emportar per l’eufòria del procés donant per descomptat que la situació política ja està prou madura per dibuixar la Constitució que ens mereixem. Hem de pressuposar que hi ha una part de bona voluntat en aquests intents, encara que es produeixin fora de lloc i de temps, però tot i la seva innocuïtat present penso que contribueixen a escampar encara més confusió en el futur del procés sobiranista i, el que és més greu, a banalitzar-lo en allò que voldria arribar a ser, un procés realment constituent.

  La crítica a aquestes propostes, en particular a la de l’equip jurídic del ciutadà i jutge Santi Vidal, corre per la xarxa amb tota mena d’opinions a favor i en contra . Entre els mateixos independentistes, alguns la consideren un nyap en el seu contingut pretesament progre i una mica  fatu, d’altres la consideren com una bona proposta d’inici, que és el que vol ser segons ha explicat el mateix Santi Vidal.

  Al meu parer, la crítica fonamental a totes les propostes nostrades de Constitució partiria no de l’anàlisi del seu contingut sinó del fet que en aquest moment és temerari i contraproduent  presentar qualsevol projecte de Constitució catalana com si fos el reflex de la societat perfecta a què ens ha conduït el procés sobiranista. De moment, el procés encara no ens ha conduït a cap estat de societat perfecta, ni sembla que tingui moltes possibilitats per aconseguir-ho, i tocant de peus a terra la societat catalana està constituïda per una pluralitat tan gran de ciutadans i d’institucions, amb sensibilitats tan diferents, que a una bona part d’aquest entramat social les propostes de Constitució en aquest moment per força li han de semblar, en el millor dels casos, una pèrdua de temps, una ironia o una diversió per cridar l’atenció, i en el pitjor dels casos una falca de divisió entre partidaris i contraris al procés. Aquesta falca és precisament el que un real procés constituent hauria d’evitar.

   El premi nobel d’economia Amartya Sen, en la seva obra “La idea de la justícia”, parlant de la democràcia com a raó pública i de la necessitat de superar les limitacions posicionals, que parteixen sempre dels condicionants personals i socials inserits en una determinada visió localitzada en un espai geogràfic i ideològic concret i limitat, per tal d’incorporar perspectives més àmplies que permetin explorar el paper del raonament públic en la comprensió de les exigències de la justícia,  afirma que “la recerca de la imparcialitat oberta es basa en l’extensió de les opinions humanes”. Es pregunta A.Sen “qui és el nostre veí avui?”, i conclou que el veïnatge que es construeix amb les relacions amb les persones distants és quelcom rellevant per entendre la justícia des de la perspectiva de la imparcialitat oberta.

   Mutatis mutandis, i si s’admet que la Constitució d’un Estat és l’encarnació d’un ideal de justícia tal com els seus ciutadans l’entenen,  preguntaria als proposants d’aquestes Constitucions “en quin ciutadà de Catalunya  esteu pensant ?” Sens dubte que pensen només en el ciutadà independentista, i és ben normal i legítim perquè la Constitució ho seria d’un país independent, però no cal confondre els moments polítics que marquen la percepció i l’assumpció d’un país que es mou amb unitat de projecte de futur amb aquells altres que es mouen en un mar de malentesos i de projectes creuats. Els primers porten a un procés realment constituent, després de verificar amb un referèndum una clara majoria de partidaris de la independència, mentre que els segons poden contribuir al distanciament irreconciliable de les diferents sensibilitats socials i polítiques.

    Si un dia es celebra en condicions un referèndum amb el resultat d’una clara majoria per la independència, el Parlament de Catalunya entrarà en un procés realment constituent i estarà plenament legitimat per donar-se una Constitució, amb l’aportació de totes les sensibilitats ciutadanes representades a l’arc parlamentari. Encara que jo votés no en el referèndum, la Constitució que sortís d’aquell Parlament constituent seria la meva Constitució si així es ratifiqués en un segon referèndum, i seria la Constitució de tots els ciutadans de Catalunya. Només així es podrien superar les limitacions posicionals de què parla A. Sen, i només així s’estaria en condicions de treure la falca de divisió que imprudentment ajuden a col.locar les propostes de Constitució fora de temps. Cap ciutadà de Catalunya pot dir, ara, que alguna d’aquestes Constitucions sigui pròpiament la seva, i si ho fa serà amb el perill de brandejar-la  contra els adversaris. Aquest amenaça és justament el que la Constitució de tots hauria d’evitar.