Les incomoditats de la monarquia

 Estela de la democràcia (Stoa d'Atal, 330 a. C.)

   Tot i haver defensat des de finals dels anys setanta que la monarquia de Juan Carlos havia de ser positiva per Espanya (i penso que globalment així ha estat), paral.lelament m’ha vingut  al cap, de forma recurrent durant tots aquests anys, la impressió que aquesta monarquia, que per consens havia presidit l’entrada i el decurs de la democràcia, no duraria més enllà del regnat del Príncep Felip, que demà comença. Segurament és una caparrada com una altra, que té a veure amb la convicció inicial, més intuïtiva que raonada o verificada empíricament, de què Espanya no és, i en tot cas no hauria de ser, o no podria ser, monàrquica de soca-rel. Els últims dos-cents anys, abans del final del franquisme, la monarquia no havia fet cap mèrit per ser respectada com institució permanent en les generacions successives, ben al contrari, els monarques havien fugit o s’havien autoexilat, i la monarquia de Juan Carlos era una paradoxa política que var ser acceptada com la solució més adequada per iniciar la democràcia. Però iniciar, i fer bé el camí d’inici, no vol dir constituir-se en la forma política permanent de l’Estat. Pérez Royo, constitucionalista de prestigi, ha subratllat el fet que en la Constitució vigent la institució de la monarquia ve configurada com un tot no disponible per la voluntat legislativa dels constituents, com una figura preconstituïda que se la fa empeltar amb la sobirania nacional . De la mateixa manera que s’hi va empeltar, una reforma constitucional podria ara separar-la, perquè el que la Constitució en tot cas piorittza (malgrat la monarquia venia donada com una exigència prèvia, però conjuntural, en els moments de la transició) és la sobirania del poble per sobre de la forma monàrquica de l’Estat.

   Potser per aquest fet de manca de rel popular decisòria, la monarquia tendirà a veure´s com una incomoditat, més que no pas com una forma natural de presidència de totes les institucions, com ja ha succeït durant els últims anys de Juan Carlos. Ara bé, viure en la incomoditat sovint és necessari, i fins i tot bo i útil. Probablement ja no viuré el final del regnat de Felip VI, si no és que un daltabaix el precipita a curt o a mig termini, però afirmaria que si no sap guanyar-se la legitimitat democràtica que al seu pare li va ser atorgada com una qüestió  de fet, prèvia i imperativa, la monarquia no podrà durar, i encara que durés no aniria més enllà de la seva pròpia persona. Només hi ha una manera de convertir-la en institució natural com a forma d’Estat permanent: sotmetre-la a l’aval d’un referèndum.

    Si m’explico la meva incomoditat amb aquests termes, molt més he de comprendre la incomoditat  dels que ara tenen menys de cinquanta-cinc anys (que ja és dir!), la major part de la població que no va votar la Constitució. El resultat globalment positiu del regnat de Juan Carlos no és suficient perquè aquesta amplíssima part de la població espanyola senti seva la monarquia, i encara menys perquè l’accepti com un continuum, una successió natural, en un temps de vertigen en el que la continuïtat de tot plegat (començant per la del drets socials més elementals, el dret al treball i a la vivenda) està permanentment en qüestió. Felip VI, també ell, haurà d’aprendre a regnar en la incomoditat i en la interinitat permanent si no vol sotmetre la institució a referèndum.

    Montaigne (altra vegada Montaigne), que va ser conseller i mediador de reis en temps de guerra de religions a Europa, parlant sobre la incomoditat de la grandesa, deia que l’ofici més dur i més difícil del món és fer dignament de rei, i afegia que és difícil guardar mesura amb un poder tan desmesurat. Creia que en la part més agradable de les relacions entre els homes, aquelles que fan que estem en una constant pugna en els exercicis del cos i de l’esperit per obtenir el millor, la grandesa sobirana no hi juga cap paper. Val la pena recordar el que pensava de ser rei:” Ser rei és de tal naturalesa que no existeix més que en tant que rei; aquesta resplendor estranya que l’envolta l’amaga i ens el furta, la nostra vista es trenca i dissipa, plena i aturada per aquesta forta llum”. Això és totalment contrari a la idea de l’home que tenia Montaigne: “Concebiu l’home acompanyat d’omnipotència i el llanceu dins de l’abisme: cal que us demani l’almoina de l’obstacle i de la resistència; el seu ésser i el seu bé estan en la indigència”.

    La més gran incomoditat que hauria d’experimentar el mateix Felip VI és la que es deriva de la seva condició d’inimputable, que no només el fa aliè a les implicacions del dret sinó també al destí normal del comú dels mortals, el que es juga en les relacions  quotidianes d’afecte i desafecte. La inimputabilitat el sotmet de fet a l’amputació de la dimensió ètica i moral dels seus actes. Si es vol guanyar la legitimitat i el reconeixement del poble, haurà d’aprendre a fer front, amb dignitat, als obstacles i a les resistències, que seran moltes. Altra cosa seria conformar-se amb la simple continuïtat, l’abisme de l’omnipotència aliena als interessos dels ciutadans.