Rei, sobiranisme i calendari
L’abdicació del rei sembla que ha agafat tothom per
sorpresa. No estàvem preparats per un esdeveniment que era perfectament
plausible des de fa temps? Sigui com sigui, donat que de tota manera no deixa
de ser un fet històric que posa en qüestió algunes coses en aquest moment
precís, no puc deixar de fer-me algunes reflexions:
1.- República o monarquia?: Democràcia!
Serà positiva la successió si Felip VI és capaç
d’adquirir, per mèrits propis i no simplement dinàstics, la legitimitat
democràtica que va haver d’adquirir el seu pare sortint de la dictadura. Joan
Carles ho tenia difícil, però en moments de transició com aquells diria que les
coses se li van començar a posar de cara quan va saber percebre que la voluntat
de la immensa majoria era caminar per la democràcia amb el referèndum de la Constitució de 1978.
Ara Felip VI té d’entrada la legitimitat que li atorga la mateixa Constitució,
però ho pot tenir molt més difícil, a curt
i a mig termini, si no és capaç d’adquirir la legitimitat plenament
democràtica que li ha d’atorgar el reconeixement majoritari de la població en
funció de la seva actuació. En aquest últims temps s’han encarnat en la primera
institució de l’Estat dos vicis profunds
que han originat en una part important de la població la percepció que, no
només la monarquia no serveix, sinó que totes les altres institucions de
l’Estat estan sota sospita: la corrupció (que ha cavalcat amb total impunitat
fins a introduir-se a l’interior de la família reial), i la pèrdua de capacitat
de representació (els índexs de reconeixement de la persona del rei han arribat
a extrems baixíssims, com a conseqüèncaçia del seu comportament i de la manca
total d’actuació en aquells aspectes que la Constitució li demana,
arbitrar i moderar el funcionament
regular de les altres institucions de l’Estat).
No puc imaginar
que a Felip VI se li ocorri demanar motu
proprio la reforma de la
Constitució perquè en un referèndum decidim monarquia o
república. Seria l’unica manera eficaç, ràpida i plenament democràtica, de
dirimir la qüestió, ja que a mig termini és impossible que es puguin obtenir
els dos terços successius que exigeix la Contitució per a la seva reforma. En qualsevol
cas, ha de saber que la legitimitat que li atorga la majoria en aquests moments
al Congrés i al Senat ja no és la que realment s’expressa al carrer, i que en
les eleccions del 2015 hi poden haver majories, encara que no arribin als dos
terços, que reclamin un capteniment molt diferent a la monarquia, i fins i tot
la seva renúncia, o almenys la seva submissió a un referèndum, si de veritat
s’entra en un moviment de profunda renovació constitucional a la que el PSOE no
podrà sostreure’s.
2.- El sobiranisme català no pot fer com si res no
passés. No és possible ocupar tots els espais i tots els temps perquè a
Catalunya no tingui cap conseqüència el que està passant a Espanya.
Amb la tornada
de CiU al govern de la
Generalitat, i sobretot amb la universalització nacional del
dret a decidir, el president Mas i el seu equip han tingut el gran mèrit de
retallar i d’aprovar els pressupostos més antisocials que mai ha tingut la Generalitat obviant (i
convencent a una part important de l’electorat per entendre-ho al revés!) que
es corresponen amb una concreta opció política i econòmica (la de la dreta), com si de la seva manera de
governar en tinguessin tota la culpa les institucions espanyoles i la seva
decadència imparable. Ens han volgut convèncer que amb Espanya no hi ha res a
fer i que a nosaltres sols ens espera un futur esplendorós, sense màcula ni
pecat. Tot el que vingui d’allà, començant pel que sigui de la tercera via, està
condemnat al fracàs. A l ‘espai sobiranista, hegemònic en el mitjans públics i
en els cercles d’opinió propers al govern, no hi ha lloc ni temps per esperar
res d’Espanya. La independència vindrà com a conseqüència d’un procés de
gestació totalment pacífic, immaculat, que obtindrà el dogma del reconeixement
internacional quan es proclami, sense que en cap moment ni el govern ni el
poble espanyol hi tinguin res a dir.
A l’ocupació
d’aquest espai mental que s’ha anat imposant de fa temps, recentment s’hi ha
afegit el fenomen de Can Vies que dóna peu a pensar que també es vol
controlar de la mateixa manera l’espai de tota confrontació possible. Què fan
aquests nois destorbant amb violència el procés? Algú hi ha d’haver al darrere,
interessat en fer aparèixer com a violent un procés que només és, i ha de
continuar sent, pacífic. La confrontació només pot ser amb Espanya, i així ha
de continuar sent. Aquest afany per reduir els espais de confrontació, o
almenys per voler-los controlar des de l’òptica exclusiva del procés
sobiranista, no pot portar a res de bo.
I ara s’hi
afegeix l’abdicació del rei. Pel sobiranisme aquest fet no entra en el seu
programa ni en el seu calendari, com tampoc les conseqüències que se’n puguin
derivar. Ni monàrquics ni republicans, només sobiranistes. Ja som d’una altra
realitat, i en aquesta realitat és igualment estranya tota consideració que es
pugui fer respecte de la renovació o de la reforma de les institucions
espanyoles que se’n derivés, començant per la mateixa Constitució. Tot això
arriba massa tard, diuen. A l’ocupació de l’espai de confrontació se suma la
pretensió de mantenir permanentment buit el mínim espai que pogués aportar el
plantejament d’una reforma constitucional en profunditat. Es veu com un perill
tant la possible irrupció d’una mediació amb contingut derivada d’una proposta,
amb cara i ulls, de reforma constitucional (que podria ser compatible amb una
consulta), com la hipotètica irrupció d’un moviment d’esquerres republicà que
obligués a replantejar el funcionament de les institucions i el model
territorial. Nosaltres, ens diuen, no som de cap d’aquests móns. És sorprenent
tanta capacitat per reduir els espais ideològics a una sola dimensió.
3.- Els temps s’acabaran aviat
Sigui com sigui,
tant la monarquia com el procés català tenen el calendari marcat. Felip VI pels
senyals de renovació que se li esperen a curt termini, i en particular per les mostres de mediació i
arbitratge que se li han de fer evidents respecte de la qüestió catalana.
Aquests senyals haurien d’arribar molt aviat Una part important de la
legitimitat democràtica que ha de guanyar-se el nou rei es juga a Catalunya.
El procés
sobiranista haurà de modificar segurament el seu calendari si no es pot
celebrar la consulta prevista per al 9-N. A partir d’aquell moment s’obrirà un
temps d’eleccions, que es posaran més a la vora (plebiscitàries) o més lluny
(municipals i generals). No seria estrany que a partir d’aquell moment el
sobiranisme hagués d’aprendre a controlar els espais i els temps d’una altra
manera, i qui sap si amb més d’una interferència del que es vagi esdevenint a
Espanya, en positiu o en negatiu. Tant de bo el desenllaç sigui, com deien
abans, en bé de tots (una altra
menera d’expressar el win-win a què
apel.la el president Mas).
Comentaris