Teníem l'esperança a tocar

  

 Segons que ens recordava Javier Cercas a la seva novel.la “Anatomía de un instante”, amb expressió de Borges, és la força d’un instant el que pot arribar a explicar la realitat de tot un procés (“qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d’un sol instant, l’instant en què un home sap per sempre qui és”). Un d’aquests instants va prendre vida en el gest d’Adolfo Suárez el 23-F mantenint-se al seu escó i plantant cara als guàrdies civils que van assaltar el Congrés aquella tarda-nit. D’altres n’havia tingut pocs anys abans, com la seva opció per iniciar la transició a la democràcia amb la legalització del PC, els Pactes de la Moncloa i la Constitució, entre abril del 77 i desembre del 78.

    Els qui, donada l’edat, conservem la memòria encara fresca d’aquells fets i d’aquella atmosfera, podríem dir que vam viure un temps en què sentíem l’esperança a tocar, l’expectativa de la sortida lenta però inexorable del franquisme. I ens en vam sortir, amb limitacions, però ens en vam sortir. Els joves que no ho van viure, o que no en poden conservar memòria, i que ara senten parlar de les insuficiències de la transició (inclús del seu fracàs), i s’hi apunten amb entusiame adolescent, poden legítimament estranyar-se de la complexitat enteranyinada de l’ambient polític i social de finals dels setanta i principis dels vuitanta, de la tensió militar, de molts personatges i líders polítics que ara resulten cavernícoles, del desenvolupament, desenllaç i conseqüències d’aquells anys que són la clau de volta de la nostra democràcia i n’expliquen les seves singularitats.

    La transició es pot veure imperfecta, i segurament ho és, des de la posició de l’actual moment històric, sobretot des de la perspectiva dels qui no la van viure. Per a molts dels qui la vam viure en plena joventut, la transició encara no ha acabat, encara està fent camí. Segurament per això els qui tenim una edat tendim a estranyar-nos i a desconfiar del fenomen contrari, del fet que es vulgui començar tot de bell nou, com si no tinguéssim antecedents, bons i dolents. Recordo l’entusiame amb què vaig seguir la legalització del PC,  la tornada de Tarradellas, les primeres eleccions democràtiques, la votació de la Constitució, la moció de censura contra el president Suárez. La certesa d’aquella esperança que teníem a tocar va desaparèixer del tot? Ja no és possible ara encarar una nova esperança establint ponts de diàleg amb l’experiència d’aquells anys?