Llibertat individual o col.lectiva?
Després de més de dos mesos, reprenc les Cartes Creuades amb Jordi Cussó, publicades a la Revista Valors. Aquestes són les de juliol de 2012:
Benvolgut Cinto,
Després de rellegir la teva darrera carta, dues coses voldria seguir aprofundint. Aprofitant que el futbol segueix essent un lenitiu per la crisi que patim, vull recollir un exemple que posava el Dr. Alfred Rubio per seguir donant voltes sobre aquest equilibri que s’ha de donar entre la llibertat individual i la social. I en segon lloc, veient com tu dius, que s’ha anat imposant aquella resposta de ”per al meu profit”, vull fer una reflexió del moment que vivim a partir d’una paràbola de Jesús de Nazaret.
Per expressar aquest binomi llibertat social i individual el Dr. Rubio posava el següent exemple: “No es pot negar que un equip de futbol és un conjunt d’homes lliures que s’uneixen per una vocació i amb una finalitat esportiva. Tenen un entrenador que aconsella i un capità que coordina. Però quan estan jugant, tots confien en la seva inspiració i creativitat, obeint-se els uns als altres, amb passades oportunes que uns donen, altres recullen i tornen a passar, fins que algú pot rematar a gol. Hi ha una voluntat coordinada de tots. Tenen en comú una llibertat corresponsable, que no és ni un pur individualisme ni una pura obediència que redueixi a l’home a una màquina sense dignitat personal".
Un jugador individualista, agafaria la pilota i no la deixaria anar mai, com a molt, voldria que si d’altres la toquen, fos per passar-li altra cop a ell. Acabaria imposant obediència a tothom, per fer exclusivament el seu joc, a honra i glòria pròpia. El cas contrari, seria un entrenador que volgués que tots els seus jugadors fossin com unes màquines obedients, que només fessin el que ell mana, sense cap creativitat ni inspiració individual, tot per major glòria i honor de l’entrenador. En ambdós casos resulta que l’individualisme i el dirigisme es confonen, es toquen i no permeten assolir els objectius proposats”.
Això que es diu del futbol ho podem traslladar a d’altres esferes de la societat. El que és bo és treballar en equip. Ens hem de sentir membres lliures, i que estem en aquella comunitat, grup o institució perquè realment ho volem i desitgem. Formem un equip amb una mateixa vocació i, amb lleialtat, juguem amb el desig sincer d’assolir tots junts i entre tots la finalitat que ens proposem. Si algú o alguns es troben forçats, o pretenen finalitats diferents, l’equip no funcionarà bé i, fins i tot, hi hauria el risc que ens marquéssim gols a la pròpia porteria.
Per sortir de la cruïlla en què vivim, més que mai necessitem grups socials que esdevinguin mestres d’aquest treball en equip. Cal aprendre a treballar en la unitat de cor (amistat) i voluntat (llibertat) perquè entre tots hem d’aportar una col·laboració fecunda si volem sortir d’aquesta crisi que ens tenalla. Però quan només s’apliquen politiques d’austeritat i ens retallen les iniciatives i la creativitat, es crea un greu desencís, i tots acabem esperant respostes dels que ens dirigeixen, que de sobte descobrim que s’han quedat muts i sense paraules. Cinto, el que vull dir es quan perdem la creativitat individual tenim el risc de convertir-nos en una massa desencisada i sense expectatives. Com deia a la darrera carta, ens cal aprendre a fiar-nos de la llibertat, tot descobrint que la llibertat també té una dimensió social, que té una vessant comunitària, que sense treure la llibertat personal de ningú podem aportar voluntats per assolir un tasca conjunta i engrescadora. Només així participant en grups i equips diferents, podem contribuir a sortir d’aquesta crisi i construir una societat millor.
I respecte a la reflexió que gira entorn al "meu profit", no puc deixar de fer esment a aquella paràbola de l’evangeli que diu: “Passa amb el Regne el mateix que amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Llavors ell se li llançar als peus i li deia:Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.Llavors, el rei se’n compadí, el deixà lliure i li va perdonar el deute. Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient:Paga’m tot el que em deus. L'altre se li va llançar als peus i li suplicava: Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré.”Ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. El rei va cridar aquell home i li digué: Que n’ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu? I indignat, el va posar en mans dels botxins, fins que hagués pagat tot el deute”. Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.»
Amic Cinto, no et ressona aquesta paràbola? Traslladada al context social actual em fa pensar en els bancs del nostre país, que han estat rescatats amb 100.000 milions d'euros, per fer front als forats dels seus balanços, però després quan aquests mateixos bancs estan davant de famílies amb problemes econòmics, els escanyen i no tenen cap compassió de prendre’ls-hi tot fins que paguin el darrer euro de la seva hipoteca.
Ja sé que no hem de generalitzar i que tothom no fa el mateix, però ens hauria de fer reflexionar, per què el nostre sistema és tan comprensiu amb els aparentment més forts i tan intransigent amb la majoria que es mostra més dèbil? Quan veig aquestes coses no entenc que els nostres governants s’estranyin de la indignació de la gent.
La pregunta clau, serà, com es deia a la jornada del valors d’enguany, davant de qui s’ha de respondre d’aquestes situacions. Jo estic convençut, que haurem de respondre davant del patiment de les víctimes, de la indignació del que més pateixen, perquè no hem exercit amb ells la virtut de la compassió. Jo no sóc tan extremat com Jesús i no demano que es perdoni tot el deute, però si que es cerqui la manera de fer viable que la gent pugui tirar endavant sense tan patiment i sense tantes angoixes. I si s’han de perdonar part d’aquest deutes, doncs endavant, és molt més el que han rebut els sistemes financers, que el que hauran de perdonar a alguns ciutadans.
Ho sabrem fer? Jo crec que si juguem en equip i ho fem de cor i bona voluntat, estem davant d’un repte perfectament assolible.
Una forta abraçada
Jordi
Em resulta molt suggerent la figura de l’esport d’equip per entendre la tensió fecunda que es dóna entre la llibertat individual i la llibertat col.lectiva en l’assoliment responsable d’objectius socialment útils. En l’esport, efectivament, els membres d’un equip formen part d’un projecte, participen d’una identitat que els defineix com a grup, i al mateix temps gaudeixen de la creativitat personal, aporten el millor de si mateixos per aconseguir el que el grup es proposa, i aquesta dialèctica és el que permet que el grup creixi no només amb l’èxit sinó també quan l’objectiu no s’assoleix. En la percepció de la dinàmica del joc, que es mou entre els pols de la pertinença i de la llibertat individual, de la identitat col.lectiva i de la creativitat personal, apareix l’evidència que el grup és més que la suma de les individualitats que el formen, tant si es guanya com si es perd.
En la biografia de l’esportista d’elit Manel Estiarte (“Todos mis hermanos”) es posa de relleu aquesta dialèctica creadora : va ser quan va passar del jo al nosaltres, quan va començar a repartir joc, a ser més generós, i en conseqüència a rebre més, quan va copsar l’olor de l’esport en estat pur, i a divertir-se de veritat, a sentir-se esportista, potser a sentir-se líder. Estiarte va portar al joc (va "de-portar", aquesta seria la probable etimologia de la paraula esport) el millor de si mateix com esportista, va dis-treure i di-vertir amb tot el seu potencial físic i tècnic, i aquest portar, treure, abocar cap enfora, per a plaer dels espectadors, va revertir en la seva maduració com a persona en la mesura amb què va saber descobrir i disfrutar de la dimensió col.lectiva, interdependent, del joc.
La mateixa realitat expressava Tocqueville referint-se a la confrontació entre l’individu aïllat i la societat amb aquestes paraules: “Cada persona, tancada en si mateixa, es comporta com si fos un estrany al destí de tots els altres. Els seus fills i els seus bons amics constitueixen per a ell la totalitat de l’espècie humana. Quant a les relacions amb els seus conciutadans, pot barrejar-se amb ells però no els veu, els toca però no els sent; existeix només en si mateix i per a ell sol. I si en aquests termes resta en la seva ment algun sentit de família, ja no hi queda cap sentit de societat”.
Deixa, amic Jordi, que insisteixi en la pèrdua d’aquest sentit de societat que se’ns ha anat imposant quasi com un paradigma cultural durant tota la postmodernitat, els últims quaranta o cinquanta anys. Ja als anys setanta el sociòleg nordamericà Richard Sennet parlava del “Declivi de l’home públic”, com a conseqüència d’un llarg procés històric que va anar decantant la persona cap a les formes narcisistes de comportament, amb la preeminència del jo que busca en les relacions amb els altres, tant sentimentals com professionals, només el reflex de la seva pròpia personalitat. L’home postmodern ja no és capaç de distingir el seu jo de la realitat exterior del món. Ha sucumbit del tot, diu Sennet, a les tiranies de la intimitat. Des d’aquest propi jo excloent es van començar a definir les relacions socials, i així es va trencar l’equilibri entre la vida pública i privada, “un equilibri entre un domini impersonal al que els homes podien atorgar un tipus determinat de passió i un domini personal al que podien atorgar una dimensió diferent.”
En aquest sentit no cal que et recordi, amic Jordi, el que la Sra Thatcher repetia confirmant la pèrdua del sentit social com un guany per a la vida política tal com ella l’entenia:”Només hi ha individus, la societat no existeix”. Si la societat no existeix, com ens han volgut fer creure, tampoc no ha d’existir l’Estat, ni les institucions, ni els instruments socials que emparin i potencïin la igualtat dels ciutadans.
Seguint la lògica de la pèrdua del sentit social hem arribat on ara som, amb el creixement desbocat de les desigualtats. Deixa’m que interpreti la paràbola que em cites com una denúncia rotunda de la desigualtat de tracte que salva els uns i condemna els altres. La crisi, abundant en les raons del seu desencadanament, les del benefici econòmic immediat i acumulatiu que ha bandejat les raons socials, ha posat en marxa mecanismes perversos de marginació i de tracte desigual que perjudica, potser de manera irreversible, als qui menys tenen. Es crida el diner dels multimilionaris d’Eurovegas per veure si es poden aprofitar les engrunes de la plutocràcia que cauen de les taules d’apostes del poder més opac i corrupte; s’allibera el diner fiscalment defraudat amb l’amnistia dels qui han atresorat en perjudici dels serveis socials que sistemàticament es retallen, i en canvi no es vol trobar la manera de retornar els diners als petits estalviadors i jubilats que van dipositar els seus estalvis en dipòsits bancaris enganyosament transformats en participacions preferents que queden indefinidament en benefici del banc. Com a la paràbola de l’Evangeli, algú haurà de respondre per aquests tractes tan desiguals.
Una abraçada,
Cinto
Comentaris