quadern d'en Cinto Amat

   L’eufòria del final de campanya, en la que tots escenifiquen legítimament el seu moment de glòria abans de conèixer els resultats, no ens hauria de fer oblidar les condicions amb què arribem a   aquest final. Hi ha un llarg inventari de danys rere la convocatòria d’aquestes eleccions que no hauríem de perdre de vista, perquè dels elements danyats en depèn en bona mesura l’eficàcia dels seus resultats.      Anem a unes eleccions que contra tota lògica política i jurídica s’han hagut de presentar i tractar com eleccions plebiscitàries, una anomalia majúscula en la pràctica institucional i electoral de qualsevol país democràtic. No cal   atribuir tota la responsabilitat d’aquesta anomalia a ningú en concret, perquè és perfectament divisible, però no es pot deixar de constatar que buscar un plebiscit amb el procediment d’unes legislatives atempta contra les funcions del Parlament que s’elegeix per formar Govern i no per fixar opcions   con...

Jordi Sánchez, per favor, mana a la Junta del Sí tancar la televisió perquè això no es pot pair. Mira el que m’ha passat: quan per fi he obert els ulls després d’haver-los tancat per no veure els caramulls que fan les hordes del No, com havies ordenat, m’apareix de trascantó, molt seriós i encorbatat, el Linde a tota pantalla proclamant per Tele Tres que no fem més el canalla si volem guardar els calés. Em parla d’un corralito com si fos el rei del mambo, com si del seu xiringuito depengués l’ordeno y mando . I els factòtums de la Ceca amb els de la Caixa Nostra ens envien a la Meca els saldos dels nostres comptes. Faré cas al teu consell d’apagar la caixa tonta perquè m’aixeca la pell amb les notícies que em dóna, no fos cas que el corralito fes veritat aquella dita que sempre l’españolito “antes de pensar embiste”. A mi no m’enganxen més i si es complica la cosa guardaré tots els calés sota la pica de ca...

     El caràcter plebiscitari que s’ha donat a les eleccions parlamentàries del 27S, al que s’han afegit amb entusisme les institucions de l’Estat, no només acabarà donant un resultat sobre el sí o el no sinó que condicionarà la viabilitat o inviabilitat de la legislatura.      Amb la correlació de forces en joc, que coneixem abastament i que les enquestes ratifiquen una i altra vegada malgrat l’elevat marge d’error que poden contenir, tenim clara una cosa: si no guanya el sí (“Junts pel Sí” més la CUP) és impossible que els blocs de “Catalunya Sí que es Pot” més PSC, per un costat, o C’s i PP per l’altre, o totes aquestes forces juntes, puguin proposar un president alternatiu al que presenti “Junts pel Sí”, susceptibe de sortir investit per majoria absoluta a la primera votació o per majoria simple en quelsevol eleccció posterior. Aquesta és la conseqüència més rellevant del plantejament plebiscitari d’unes eleccions parlamentàries: o surt...

      Diu el programa electoral de “Junts pel Sí” que “després de les eleccions del 27S la voluntat política és la de constituir un Govern de concentració obert a totes les forces polítiques disposades a implementar el mandat a favor de la independència. Es tracta de disposar d’un   Govern que compti amb la màxima estabilitat i el màxim suport parlamentari i que tingui com a objectiu fonamental el garantir el desenvolupament del procés fins a la seva culminació”.   En la hipòtesi que “Junts pel Sí” obtingui la majoria absoluta d’escons el 27S (mínim de 68) no és gens probable que es formi cap Govern de concentració amb cap de les restes de forces polítiques que es presentaran el 27S i obtinguin representació parlamentària, perquè cap d’elles contempla en els seus programes l’eventualitat que el Govern comenci la seva tasca amb una declaració d’inici del procés d’independència. La CUP contempla una ruptura immediata amb el marc jurídic i polític d...

La independència és molt clara, de tan clara, Meridiana. Per això el que convé ara és plantar-hi l’estelada. Serà una ona de desitjos que inundarà la ciutat pels barris més indecisos tot demanant unitat. Serà un tren a la Sagrera que ens portarà bon auguri, una imparable fal.lera,   no hi haurà déu que l’aturi. Serà un giny al Corte Inglès per demostrar al món sencer que anem junts obrer i burgès en el joc del tot o res. Travessarem Sant Andreu i cridarem als balcons que el temps que resta és molt breu i cal posar-hi collons. Serà un passeig per Mallorca, per València i Aragó deixant oberta la porta per si pugen al vagó. Anirem del Clot a Glòries, una il.lusió renovada que ens du del sot a la glòria d’una sola voleiada. Serà una peça mai vista al Teatre Nacional, cadascú protagonista d’una trama amb gran final. Serà un clam la Meridiana quan arribi al Parlament, una via alliberada per l’emoció de la ge...

      Si Gonzàlez va interpretar equivocadament que amb la seva carta als catalans podia entrar en el terreny del plantejament plebiscitari del 27S i sortir-ne indemne, ara Artur Mas aprofita l’ocasió per contestar als espanyols des de la seva visió radicalitzada de les relacions amb Espanya, i tampoc en surt indemne. Catalunya no és la que González va voler tenir en compte a la seva carta, i tampoc ho és la que presenta Artur Mas en la seva contestació. Diria que una majoria de catalans, i  molts espanyols, no es veuen representats en cap de les dues cartes.      Artur Mas ha optat per contestar com a inspirador militant d’una llista electoral, la de “Junts pel Sí”. Penso que hi havia motius per fer-ho com a president de la Generalitat, perquè algunes de les afirmacions de González exigien una consideració institucional que almenys deixés clara la qüestió de fons, que no és altra que la necessitat imperiosa d’iniciar un diàleg am...

A la platja de Bodrum, prop de l’illa de Kos, s’ha estroncat   la promesa del que havies de ser quan damunt de la sorra s’ha esborrat el teu nom, Aylan Kurdi, pel fat cruel dels nostres déus. No era encara el teu somni, era xic el teu vol en l’afany arrelat de la casa dels teus que fugien de l’odi per trobar un altre lloc on bastir nova llar a l’empara dels temps. D’aquells temps que Herodot, a la mateixa platja, va voler fer-ne història per combatre les guerres i bastir els nostres somnis amb les noves paraules. El futur se’ns escola als braços que et recullen, hem pervertit la història tot bloquejant la terra i ara ens queda només el present que ens acusa. C.A.

      Amb la seva carta als catalans , publicada amb exhibició de portada al diari El País, Felipe González s’equivoca. Diria que fins i tot desbarra. Els qui pensem que Mas fa temps que desbarra, que està transitant de forma incomprensible per camins que no tenen sortida, teníem dret a esperar d’una personalitat com Felipe González, de la seva agudesa política i del seu prestigi nacional i internacional, que utilitzés arguments i consideracions que no el posessin al mateix nivell de desbarrament que vol denunciar.      Felipe González s’equivoca de partit i de jugada, i dispara incomprensiblement contra la barrera, amb perill que la pilota li esclati als morros. A què treu cap ficar-se en aquests moments amb fronts de refús i de fractura, quan els plantejaments de l’estranya coalició que mena Artur Mas de cara al futur immediat, si guanya per majoria absoluta, es desqualifiquen per ells mateixos? A què treu cap acceptar que s’està jugant u...

         Amb la sublimació del vot que busca la coalició de “Junts pel Sí”, evitant la formulació d’un mandat representatiu concret (es votaria una llista entorn del missatge sublimat de la independència i no uns polítics concrets), s’origina necessàriament un ampli camp d’interpretacions possibles sobre com entendre no només l’objectiu final sublimat, la independència, sinó també les formes o procediments per arribar-hi. En aquestes formes hi van inclosos els pressupòsits polítics bàsics que, com el del mandat representatiu, queden difuminats dins una aura de pseudorealisme transcendent que converteix en il.lusòria qualsevol altra possibilitat. Davant d’una obra sublim com és la independència, com davant de qualsevol obra d’art veritable, es poden formular moltes interpretacions, però cap que pugui posar en qüestió l’obra d’art en si mateixa.      És significativa la proliferació en el sobiranisme de missatges, directes o sublimi...

      El sobiranisme justifica el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S pel fet de no haver-se pogut celebrar en condicions de normalitat política un referèndum sobre la independència, pel que fa al procediment (a l’escocesa o a la quebequesa) i a l’acord de vinculació del seu resultat. Es ve a dir que si l’Estat nos ens ha deixat verificar el grau de realitat del desig secessionista cal trobar una via indirecta que operi de forma substitutòria per aconseguir el   mateix objectiu.      El mètode podria ser en si mateix apte si fos assumit per una pluralitat de grups polítics que, per separat o en coalició, integressin com a prioritària la voluntat d’independència en els respectius programes de govern. L’elector sabria que en el cas de votar per algun d’aquests grups els representants que en sortissin farien valer la seva representació per orientar la seva acció de govern cap a la independència. Aquest és el supòsit de la CUP, ...

Pont de Millau evoques les virtuts dels ponts que ens calen per transitar amb mil veus cap una veu comuna, amb els llibants que s’obren com mil raigs sobre l’abisme per obtenir del buit el guany de l’equilibri. C.A.