O hi ha un president independentista o no hi ha legislatura

   

 El caràcter plebiscitari que s’ha donat a les eleccions parlamentàries del 27S, al que s’han afegit amb entusisme les institucions de l’Estat, no només acabarà donant un resultat sobre el sí o el no sinó que condicionarà la viabilitat o inviabilitat de la legislatura.

    Amb la correlació de forces en joc, que coneixem abastament i que les enquestes ratifiquen una i altra vegada malgrat l’elevat marge d’error que poden contenir, tenim clara una cosa: si no guanya el sí (“Junts pel Sí” més la CUP) és impossible que els blocs de “Catalunya Sí que es Pot” més PSC, per un costat, o C’s i PP per l’altre, o totes aquestes forces juntes, puguin proposar un president alternatiu al que presenti “Junts pel Sí”, susceptibe de sortir investit per majoria absoluta a la primera votació o per majoria simple en quelsevol eleccció posterior. Aquesta és la conseqüència més rellevant del plantejament plebiscitari d’unes eleccions parlamentàries: o surt un president i un Govern independentista o la legislatura no arrenca.

    En les eleccions parlamentàries normals , en les que la base del joc polític rau en les diferències ideològiques fonamentalment, els resultats determinen una majoria o unes minories que obren en tot cas la porta a negociacions i a possibles coalicions o recolzaments externs que amb més o menys solidesa asseguren l’elecció d’un president i l’encarrilament d’una legislatura. Així s’ha esdevingut amb les dues legislatures del president Mas, la primera iniciada amb el recolzament del PP i la segona amb el d’ERC que mai va entrar al Govern. Ara és diferent. Estem de fet en una situació en la que l’opció independentista condiciona absolutament la formació del Govern, i per tant l’inici del  normal funcionament del Parlament d’acord amb la representació obtinguda per les forces polítiques. És ben bé una situació extraordinària, que a mi em sembla del tot anòmala, ja que de fet només dóna lloc a una opció perquè la legislatura pugui iniciar-se.

    Si els partidaris del sí, per entendre’ns, no arribessin als 68 escons, les successives eleccions d’investidura d’un president fracassarien, perquè amb molta probabilitat en cap d’elles s’obtindria la majoria relativa, i  per tant aniríem de dret al que preveu l’article 67.3 de l’Estatut : Si, un cop transcorreguts dos mesos des de la primera votació d’investidura, cap candidat o candidata no és elegit, el Parlament resta dissolt automàticament i el president o presidenta de la Generalitat en funcions convoca eleccions de manera immediata, que han de tenir lloc entre quaranta i seixanta dies després de la convocatòria.

    Això podria passar si no guanyés el sí, però també si Junts pel Sí no obtingués sola els 68 escons, la suma amb la CUP no  arribés a la majoria absoluta de vots i les negociacions amb aquesta formació, el programa de la qual és incompatible amb el de “Junts pel Sí”, no arribessin a bon port, sigui per la persona del president a escollir, sigui pel contingut i el procediment a endegar per la DUI i les seves conseqüències. I encara, en aquestes circumstàncies es podria donar que s’elegís un president per la independència i i comencés la legislatura però que les dificultats de combinar dos programes de fet incompatibles fes impossible la seva continuïtat i s’haguessin de convocar altra vegada eleccions anticipades, transcorregut un any des de l’última dissolució anticipada, segons l’article 75 del mateix Estatut, és a dir,  pel setembre de 2016.

   Però tot això són elucubracions. El 27S pot portar-nos moltes sorpreses…