Com arribem a aquestes eleccions

   L’eufòria del final de campanya, en la que tots escenifiquen legítimament el seu moment de glòria abans de conèixer els resultats, no ens hauria de fer oblidar les condicions amb què arribem a  aquest final. Hi ha un llarg inventari de danys rere la convocatòria d’aquestes eleccions que no hauríem de perdre de vista, perquè dels elements danyats en depèn en bona mesura l’eficàcia dels seus resultats.

    Anem a unes eleccions que contra tota lògica política i jurídica s’han hagut de presentar i tractar com eleccions plebiscitàries, una anomalia majúscula en la pràctica institucional i electoral de qualsevol país democràtic. No cal  atribuir tota la responsabilitat d’aquesta anomalia a ningú en concret, perquè és perfectament divisible, però no es pot deixar de constatar que buscar un plebiscit amb el procediment d’unes legislatives atempta contra les funcions del Parlament que s’elegeix per formar Govern i no per fixar opcions  contràries en funció d’un full de ruta posterior del que necessàriament en quedaran exclosos una part dels representants electes. S’ha de dir que l’independentisme ha lograt fer baixar al terreny d’aquesta anomalia totes les forces de l’Estat que s’han dedicat a combatre la independència com si realment estigués en joc la seva materialització com un fet immediat. Les institucions de l’Estat i els poders fàctics s’han comportat com si estiguéssim davant d’un referèndum vinculant en el que cal evitar de totes totes la victòria del sí, després de mostrar durant els últims anys una passivitat absoluta. Totes les parts estan jugant el joc del com si que denunciava fa uns dies Victòria Camps, els uns situant-se en l’horitzó proper d’una independència meravellosa i els altres tractant-la amb la mateixa aparença de realitat com desencadenant  de totes les plagues d’Egipte.

   Arribem a aquestes eleccions amb el catalanisme històric dividit i derrotat. La divisió ha anat cristal.litzant com a conseqüència de la Sentència del TC de juliol de 2010 sobre l’Estatut, encara que sens dubte hi ha factors de divisió molt anteriors. Aquella Sentència va ser una càrrega de profunditat contra la legitimitat i la sobirania del poble català expressades en el referèndum d’aprovació de l’Estatut, i el buit que va deixar aquell acte deslegitimador no es va resoldre amb cap acció coherent del Govern Zapatero ni amb cap projecte reparador del Govern de la Generalitat. Es va cedir tot l’espai al progressiu assentament del concepte indeterminat de “dret a decidir”, que va passar a ser dret d’autodeterminació amb l’objectiu exclusiu de guanyar la independència, si és necessari amb una Declaració Unilateral. En aquest camí no només es margina la legalitat del mateix Estatut sinó també la legalitat constitucional i tota possibilitat de negociació que no versi sobre la independència. A cada passa per aquest camí van anar quedant les restes del PSC, les divisions de IC, la separació de la UDC i finalment la pèrdua de centralitat de CDC en benefici d’ERC i del radicalisme rupturista de la CUP. Paral.lelament al naufragi del catalanisme històric es produeix l’ascens de C’s com alternativa de dretes, de biaix clarament anticatalanista. Moltes pèrdues i cap guany, amb l’amenaça seriosa de descompondre’s la cohesió social que el catalanisme transversal sempre havia procurat. En el viatge ideal cap a la separació es desborda el mateix concepte de catalanisme en benefici d’una teòrica instrumentalitat de l’independentisme que malda per presentar-se com a no nacionalista.

   Arribem a aquestes eleccions després de l’intent intent fallit d’una primera convocatòria d’eleccions anticipades que van resultar un fracàs per al president Mas, després d’una declaració de sobirania anul.lada pel TC, d’una petició inviable de consulta legal al Congrés, amb el peu canviat, que no podia donar resultat perquè s’hi anava amb la posició inamovible d’una pregunta decidida per endavant, sense cap altra alternativa, i després d’una consulta sense cap valor jurídic que va servir, una vegada més, per mobilitzar els convençuts en una demostració retòrica de força de l’ANC i Omnium que van obligar al president a aquesta segona convocatòria d’eleccions anticipades després d’una lluita aferrissada per les llistes, i sota amenaça de xantatge si no es feien com el president volia. Ara en el full de ruta de “Junts pel Sí” hi ha preparada la reedició d’una altra declaració inicial de sobirania que tindrà la mateixa fi que la primera. Mentrestant, els problemes que de veritat afecten a la població han quedat aparcats fins que s’obrin les portes de la independència.

    I a tot això s’ha de sumar el llast de la corrupció i l’elusió de la responsabilitat de Govern amb els representants d’aquest mateix Govern i els de l’Oposició dissimulats a l’amagatall d’una llista conjunta. S’ha volgut infondre molta il-lusió a aquestes eleccions presentant-les com les eleccions de la nostra vida. No hi ha res a dir contra aquest propòsit que ha calat en una part molt important de l’electorat, però al costat es mou una altra gran massa electoral que es veu obligada a decidir entre molts dubtes i  incerteses, que té moltes raons per no creure que l’acció dels representants que elegeixi seran més coherents, i que els instruments que s’utilitzin seran més eficaços que els emprats fins ara.