Malgrat les abraçades, els programes de“Junts pel Sí” i la CUP són incompatibles

  

   Diu el programa electoral de “Junts pel Sí” que “després de les eleccions del 27S la voluntat política és la de constituir un Govern de concentració obert a totes les forces polítiques disposades a implementar el mandat a favor de la independència. Es tracta de disposar d’un  Govern que compti amb la màxima estabilitat i el màxim suport parlamentari i que tingui com a objectiu fonamental el garantir el desenvolupament del procés fins a la seva culminació”.  En la hipòtesi que “Junts pel Sí” obtingui la majoria absoluta d’escons el 27S (mínim de 68) no és gens probable que es formi cap Govern de concentració amb cap de les restes de forces polítiques que es presentaran el 27S i obtinguin representació parlamentària, perquè cap d’elles contempla en els seus programes l’eventualitat que el Govern comenci la seva tasca amb una declaració d’inici del procés d’independència. La CUP contempla una ruptura immediata amb el marc jurídic i polític de l’Estat espanyol mitjançant una  Declaració Unilateral d’Independència, i en el supòsit de majoria absoluta d’escons a favor de “Junts pel Sí” no es mostraria pas disposada a formar part d’un Govern de concentració, que si bé tindria per objectiu la declaració d’independència no hi arribaria pels mètodes, ni amb la rapidesa , contingut i contundència, que el moviment assembleari reclama.

    Una altra hipòtesi, potser més probable de realitzar-se, és que “Junts pel SÍ” no obtingui la majoria absoluta d’escons per formar Govern però quedi constituït el Parlament amb una majoria de parlamentaris favorables a la declaració d’independència, inclús a la Declaració Unilateral d’Independència si l’Estat es negués a tota negociació per iniciar-la de comú acord, sumant els escons de “Junts pel Sí” i de la CUP. En aquesta segona hipòtesi la CUP es prestaria a formar Govern amb “Junts pel Sí”, o almenys es prestaria a donar suport amb els seus vots a la investidura de Mas com a president, o si més no s’abstindria en alguna de les votacions d’investidura perquè Mas (o algú altre de la llista de “Junts pel Sí”) sortís elegit president amb majoria relativa, i en aquest cas estaria disposada a donar suport extern al Govern que en sortís , de manera semblant al suport extern d’ERC al segon Govern de Mas? Alguna d’aquestes possibilitats es dóna clarament per suposada des de “Junts pel Sí”, perquè són ben conscients que d’alguna d’elles en depèn tant la continuïtat del president Mas com a líder del procés com la continuïtat del procés en si mateix. 

    En una entrevista recent David Fernández avança el seu pronòstic del resultat electoral del 27S (al final de la mateixa i una mica a tall de broma) i atorga a “Junts pel Sí” 64 escons i a la CUP 9, el que significaria, amb totes les reserves que es vulguin, que des de la CUP també es comença a considerar seriosament la possibilitat real que passin a ser la força determinant per al futur del president Mas i del mateix procés. El mateix David Fernández va considerar fa uns dies que en tot cas s’haurien de comptar els vots i no només els escons, el que en el supòsit de la segona hipòtesi sense majoria absoluta de vots voldria dir que la CUP no podria recolzar de cap manera el full de ruta de “Junts pel Sí”.

    Però si “Junts pel Sí” sense majoria absoluta d’escons i la CUP sumessin la majoria absoluta de vots, encara que fos per la mínima,  què faria la CUP? Es podria donar aquest cas amb una combinació de 65 escons de “Junts pel Sí” i 10 de la CUP, o una altra de semblant que superés els 74 escons que actualment sumen CiU+ERC+CUP.

    És impossible saber de bell antuvi què podria decidir en aquest cas un moviment assembleari com la CUP. Però de la lectura ponderada del seu programa (que curiosament l’ANC presenta a la seva pàgina conjuntament amb el de “Junts pel Sí”, com si fossin les dues cares d’un sol  programa) s’hauria de concloure que la CUP no pot donar el seu vot perquè Mas sigui president, i que en tot cas , i amb condicions molt difícils d’assumir de part de “Junts pel Sí” després d’una negociació draconiana, podria donar via lliure per majoria relativa a una altra personalitat de la llista de “Junts pel Sí”, amb la seva abstenció en una de les votacions d’investidura, quedant posteriorment a les seves mans la continuïtat o el  descarrilament del procés cap a la independència. O això, o el  final anticipat del procés.

    El programa de la CUP és incompatible amb el de “Junts pel Sí”, perquè allà on “Junts pel Sí” amaga la seva ideologia per mor de centrar-se en el futur esplèndid de la independència, la CUP planta amb contundència la seva definició ideològica de classe, el seu punt de partida inalienable que considera  que el moviment per la independència de CDC no disposa d’una real autonomia política respecte del conflicte social i de classe produït per la crisi. Segons la CUP, “Junts pel Sí”, a tot estirar, només podria oferir “tèbies polítiques socialdemòcrates a una crisi sistèmica que demana solucions dràstiques des del cantó de les classes treballadores”. El Govern que sortís del 27S hauria de ser un Govern de ruptura nacional, social i democràtica, i aquesta ruptura  només serà possible amb el suport d’amplis sectors de la classe treballadora i de les classes populars. Res a veure, per tant, amb el Govern de concentració del full de ruta de “Junts pel Sí”.

    A més de la Declaració Unilateral d’Independència que segons la CUP s’ha de produir de manera immediata, com a primera acció del Govern que surti del 27S, proposa la mateixa immediatesa per a la ruptura amb l’Estat, amb la UE i  altres institucions internacionals com el FMI i l’OTAN, contràries als interessos populars. Res a veure, tampoc, amb la ingenuïtat del reconeixement internacional que proposa el full de ruta de “Junts pel Sí”. En quant al mètode de l’acció política, la CUP subratlla la creació d’una nova insititucionalitat “basada en l’exercici d’una democràcia real, popular, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva que permeti la intervenció directa de la gent en la definició i gestió de les polítiques públiques radicalment democràtiques, i no la regeneració de les institucions polítiques del règim liberal burgès”. L’objectiu d’aquesta acció no és altre que el d’aprofundir en el procés de ruptura anticapitalista, i avançar des de Catalunya cap a la construcció dels Països Catalans.

    En definitiva, el programa de le CUP  està a anys llum del programa de “Junts pel Sí”, i per tant seria impensable un recolzament  a  “Junts pel Sí” des de la mínima coherència amb els principis i les pautes d’aquest programa. Una aliança de la CUP amb “Junts pel Sí”, fos quina fos en qualsevol de les hipòtesis contemplades, seria una aliança contra natura. Al sobiranisme potser se li acosta l’hora d’enfrontar-se a la seva contradicció més fonamental i definitiva, la que posa al descobert que no serveix de res una independència sublimada si a l’hora de la veritat política concreta resulta que el factor social, indefugible, de classe, demostra que hi ha camins incompatibles cap a independències substancialment diferents. Tenim dues veus de la independència però en obres i escenaris completament diferents.