quadern d'en Cinto Amat

    Es pot o no estar d’acord amb el líder d’Unió i amb la seva manera de fer política, sempre a l’ombra de Convergència, maldant per guanyar una posició personal prevalent amb l’objectiu de trobar àmbits d’influència decisiva que no es corresponen amb la força real del seu partit, però reconec que a vegades el que diu es correspon bastant amb el que dicta el sentit comú, o així m’ho sembla. Fa uns dies, per exemple, en l’entrevista a camp contrari concedida (o buscada) a “La Razón” insinua (més que expressa directament) el que pensa sobre el procés sobiranista (que sintetitza en un parell de declaracions parlamentàries, la creació del Consell Nacional i d’una comissió sobre el dret a decidir), sobre el pacte d’estabilitat amb ERC (del que diu que encara no ha passat la prova del cotó) i sobre el seu futur com a candidat ras o candidat a president, o fins i tot com a candidat a res (està cansat que el senyalin com el dolent de la pel.lícula), i no fa escarafalls sob...

El cavaller de cucanya aixeca de nou el dit com Colom de les Espanyes, el seu guerrer més ardit, i el guirigall mediàtic ens el fa quasi un Mecenes quan de fet és un fanàtic amb més bigoti que idees. Dem-li, doncs, una gran causa que ens tregui d’aquest marasme, una guerra sense pausa, una batuda a Sant Jaume amb el Mas i amb el Junqueras, una lluita aferrissada sense treva a les trinxeres, que es vegi d’una vegada qui és el fort i qui és el nano, qui mana en el territori i qui s’empassa per l’ano les notes del repertori. Que traspassi les fronteres i que li toquin l’Heroica quan s’enfronti a les quimeres de Brusse.les i a la troika. I quan acabi el combat li faran un monument que Correa haurà pagat com regal pel seu client: “Yace aquí José María, Gran Duque de Quintanilla, que más que nadie sabía jugarse la calderilla. Dómine del dominó, se batió como un jabato hasta que su pueblo ingrato para ...

Damunt la pedra muda dels pilars parla el marbre esculpit dels capitells i diu que els testaments són més sagrats com més rica és l'herència del seu temps. C.A.

     Juanjo Cardenal ens va obsequiar aquest dimecres al local de El Públic , de Mataró, amb un recital monotemàtic de poemes en castellà, directament o indirectament relacionats amb el tema de Déu, sota el títol polivalent de “¡Ay Dios!” . La veu profunda i sonorament articulada de Cardenal, densa com el primer dels poemes recitats, ens apropava a la veu interior que tot poema adquireix una vegada ha sortit a la llum. El poeta dóna al poema una expressió oral primigènia, a més de l‘expressió escrita, en el decurs de la seva creació, però aquesta primera expressió oral queda limitada al seu àmbit personal, i probablement per això ens sona sovint estrany el recitat que els poetes fan dels seus propis poemes. A part d’aquesta primera expressió oral que segueix el poeta mentre el fa, quan esdevé una obra acabada (autònoma) adquireix una dimensió oral i de sentit que pot ser percebuda de manera molt diferent per cada nou lector.    Es pot llegir més o meny...

Campanes de colors al campanar dansaire, batall tendre i sedós que fa repicar l’aire. Trompetes inaudibles d’un orgue fet d’arrel, cadències invisibles del fil que els broda el vel. Campanades de flor encesa marcant el ritme del temps, cadascuna amb la certesa de fixar l'instant suprem, tons d’aigua blanca i vermella que s’escola a poc a poc dins el clos de la bellesa quan ressona l’últim toc. C.A.

Dic casa i m’assalta el record d’un vas sobre la taula que tremola mig ple amb la remor de la tarda. I m’hi veig al matí de cap al finestró, de cara a Montserrat, mentre pugen els sons del mall sobre l’enclusa, de les llantes dels carros, del trepig compassat de les potes dels matxos. Dic casa i em pren la novetat del mar i la ciutat, les clarors de novembre abocades al somni, al futur primerenc naixent a la finestra. Al mirall del vestíbul hi ha guardat tot l’esforç, tot el goig madurat com la fruita melosa d’un temps de collita que m’acull i assaona. Dic casa i entra el sol per la porta i m’explica en silenci els secret del que hi passa quan passadís endins de totes les estances va creixent el ressò de les primeres passes que travessen la llum i avancen lentament tot cercant nou estatge. S’han perdut els records però roman la infantesa. C.A.

       Si ja estàvem acostumats a l’enginyeria comptable que tants beneficis ha reportat a la minoria més granada de la nostra societat, ara podem contemplar en la Interlocutòria de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Mallorca, deixant en suspens la declaració com imputada de la Infanta Cristina en el cas Palma Arena, tot un esdeveniment d’enginyeria processal penal en benefici (de moment…¡) de la Infanta.    Allà on la Llei d’Enjudiciament Criminal preveu que el Jutge Instructor d’una causa penal pugui acordar (ell i només ell, sense intervenció del Ministeri Fiscal) en una simple diligència o providència la citació com imputada de qualsevol persona per declarar en relació a uns fets en els que s’hi pot veure implicada (sense prejutjar l’entitat dels mateixos ni el grau de participació, ja que això haurà de ser objecte de les fases posteriors d’acusació i de demostració mitjançant proves en el plenari del judici oral), el Ministeri F...

Així hem resseguit els rius i les muntanyes, la seca altiplanura i les ciutats, i dormim cada somni dels seu homes. Hem estat amb el vent en els camps, en els boscos, en la remor de les fulles i les fonts, i anem escrivint en aquesta pell estesa, en un cor amagat i immortal, a poc a poc el nom de Sepharad.    Amb aquests versos del final de poema LIV tanca Espriu “La pell de brau”. És el final de la contemplació simbòlica de la dura realitat d’un poble, el seu, sotmès a un llarg exili. Una realitat que es va escrivint, que s’està fent, perquè el seu poble encara no ha acabat d’entendre la seva ànima col.lectiva, el seu cor amagat i immortal.    En la pell estesa de Sepharad hi ha vist la guerra civil, l’exili, la persecució de la llengua, l’abús, la pobresa, la por, la indiferència, l’aprofitament d’uns pocs, la fam, la degradació del símbols i l’aixecament de l’ídol. És la pell de toro, del brau cobert de sang , esdevingut parrac e...

       Per què no ens haurien de servir de referent, encara avui, i potser per les penalitats que passem avui, els cinquanta-quatre poemes que conformen “La pell de brau ” de Salvador Espriu? En aquest any del centenari del seu naixement sento dir que aquesta és una obra avui ja depassada, que no ens pot ser útil per encarar el futur de Catalunya en el context actual, perquè parteix d’un posicionament envers Espanya, d’afany de diàleg i de perspectives d’entesa, que la història posterior ha demostrat com totalment inviable. Visió parcial, interessada, que conscientement o inconscientment, i encara que sigui per simple omissió o falta de ganes o de set intel-lectual per apropar-se a les fonts de les que beu Espriu, s’aparta de la voluntat del poeta per enfrontar-se, des de la seva visió de la " Pell de brau" (entesa com el conjunt ibèric en l’aparença que tenia per al geògraf grec Estrabó al S. I aC el contorn de la Península Ibèrica), a problemes que supe...

     En un moment en què les expectatives que propicia la crisi econòmica, social, cultural, política i institucional, ens creen una sensació d’opressió, de manca de sortida col.lectiva, és simptomàtica la irrupció de persones com Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, de forma desinhibida, en el terreny de les propostes polítiques que volen ser globals i regeneradores. Val a dir que aquestes expectatives tenen més a veure amb la incertesa de cap a on ens conduirà el desconcert de la situació tan complexa que estem passant que amb les possibilitats que puguin derivar-se d’una activitat col.lectiva i individual positiva i coherent. Les nostres expectatives són més fruit del desconcert (econòmic, institucional, nacional) que d’una efectiva aportació de mitjans per conformar una situació nova i millor. Per això aquestes expectatives generen més pors que il.lusions. Des d’aquest punt de vista, doncs, benvingut sigui el manifest de l’Arcadi Oliveres i de la Teresa Forcades, ...

Si Maragall tenia compassió de la vaca cega, per què no n’hem de tenir nosaltres de Convergència? Anant de cul entre una i altra cosa, avançant d’esma pel sobiranisme, va Convergència tota sola.És cega. D’una convocatòria amb massa presses, Esquerra va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha imposat un pacte: Convergència és cega. Mira de governar com ans solia, mes no amb el posat ferm d’altres vegades, ni amb l’acord d’Unió, no: va tota sola. Ses militants, als diaris i tertúlies, pel soroll de la ràdio i tevetrès, fan dringar l’esquellot mentre pasturen al prat independent... Ella ja en dubta. Topa de morro contra els pressupostos, i voldria aprovar-los... Però no pot, i se’n va a Madrid a demanar ajuda. I torna amb ben poquet. Després aixeca al cel, enorme, la seva protesta amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes arques, i se’n torna orfe de llum sota un deute que crema, vacil.lant sobre el munt de retalla...

   La recent Interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana és un peça que encaixa malament, i per força, amb l’orientació perversa que va adquirir aquest tema amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, d’ara farà tres anys. Com que aquella Sentència tenia, entre d’altres finalitats reduccionistes, el propòsit polític d’instrumentalitzar l’ús de la llengua a l’ensenyament, totes les Interlocutòries del Tribunal Superior pateixen del mateix mal. En tant que deutores d’un plantejament incorrecte, per polititzador, de la llengua, que s’origina amb aquella Sentència contra l’Estatut, s’enfronten a un problema irresoluble jurídicament: el de donar cabuda forçosa, per decret judicial, al castellà com a llengua vehicular en el sistema d’immersió lingüística.    En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència contra l’Estatut no podia sinó recor...

Cusachs , fragment de "Des del mateix teatre"      En el simpàtic acte celebrat a Can Palauet de Mataró el passat divendres, en el context del centenari de Salvador Espriu, amb el tema “l’Espriu que vam conèixer”, el fotògraf Ramon Manent , el director de teatre Carles Maicas i l’escultor Manuel Cusachs van tanir l’ocasió d’apropar-nos a aspectes personals del poeta. Ramon Manent subratllà l’expressivitat que Espriu podia assolir en un reportatge fotogràfic, Maicas va reviure l’experiència dels muntatges de Ronda de Mort a Sinera amb Ricard Salvat, profund coneixedor d’Espriu, i Cusachs ens va obsequiar amb algunes confidències mai sabudes que ens fan més proper el poeta i més significativa la sèrie d’escultures sobre “El caminant i el mur”.    Cusachs, tot i senyalar que Salvador Espriu, com altres personatges rellevants de la cultura catalana que va tractar, sempre tenia a punt una cuirassa que el feia pràcticament impenetrable, va lllegir-nos les...

De la Interlocutòria de 3/04/2013, dictada pel jutge José Castro Aragón, del Jutjat d’Instrucció nº 3 de Palma de Mallorca, en les Diligències Prèvies 2677/08, acordant la citació a declarar com imputada de la Infanta Doña Cristina Federica de Borbón y Grecia, es dedueixen algunes coses que la Infanta no havia d’haver fet: - Acceptar ser nomenada vocal de la Junta Directiva de la Asociación Instituto Nóos de Investigación Aplicada, quan aquest càrrec no era necessari per a la vàlida constitució d’aquella Associació i justament amb la intenció de no utilitzar aquest càrrec. - Acceptar que el càrrec de vocal anés acompanyat de la denominació “S.A.R. La Infanta”, de la mateixa manera que el càrrec de tresorer de l’Associació que ostentava l’assessor personal de la Infanta, el Sr Luis Carlos García Revenga, anava acompanyat, en la redacció dels fulletons de propaganda i publicitat de l’Associació, de la denominació “Asesor de la Casa de S.M. El Rey”. - Si de veritat no tenia...

Són cent dies del calvari d’un president amb més penes que els dolors del sant rosari, a punt d’obrir-se les venes. És la història de l’Artur a les mans del rei Junqueras, el que li marca el futur amb consignes i dreceres. Si dura cent dies més sense deixar-hi l’ossada ja haurà fet un gran progrés abans d’anar-se’n a casa. Emergència!, crida el Mas, independència!, el Junqueras, i a tots amb un pam de nas ens deixen a les trinxeres. Com el nen d’aquella història, l’Oriol ha senyalat que l’Artur va despullat i que ha perdut la memòria, i als grans ens costa de veure si era veritat o mentida, si era una història per creure o una faula feta a mida. C.A.

Aixeca ell la copa, mira el teu retrat i diu: Ara et recordem! Que sigui així i que siguin recordats els bons esperits de la casa, ara i sempre ! (F. Hölderlin “El retrat de l’avi”) Dels germans, pares i avis treballant a la vinya, tots en dèiem “els homes”, els puntals de la casa on es preuava més l’ordre de cada dia que l’incert avenir d’un temps sense esperança. Quan la vinya era lluny, al sortir de l’escola portàvem el dinar als “homes” de la casa, un cistell ple de flocs per l’escalfor de l’olla que arribava mig buida i sovint refredada. Una tarda d’hivern l’avi no va tornar amb els homes de casa. Va ser el meu padrí de qui vaig heretar orelles i cognom, a més del seu nom propi que m’unia per sempre al sabor del raïm i a l’aspror de la terra. Bolcà el carro al revolt i estès sobre la pedra quedà el cos del padrí al fons d’un mal barranc. Recordo el meu germà tornant tot sol a casa, menant d’esma el cavall agafat pel ronsal...