Déu en públic

  

  Juanjo Cardenal ens va obsequiar aquest dimecres al local de El Públic, de Mataró, amb un recital monotemàtic de poemes en castellà, directament o indirectament relacionats amb el tema de Déu, sota el títol polivalent de “¡Ay Dios!”. La veu profunda i sonorament articulada de Cardenal, densa com el primer dels poemes recitats, ens apropava a la veu interior que tot poema adquireix una vegada ha sortit a la llum. El poeta dóna al poema una expressió oral primigènia, a més de l‘expressió escrita, en el decurs de la seva creació, però aquesta primera expressió oral queda limitada al seu àmbit personal, i probablement per això ens sona sovint estrany el recitat que els poetes fan dels seus propis poemes. A part d’aquesta primera expressió oral que segueix el poeta mentre el fa, quan esdevé una obra acabada (autònoma) adquireix una dimensió oral i de sentit que pot ser percebuda de manera molt diferent per cada nou lector.
   Es pot llegir més o menys bé en públic un text comú, una redacció, una presentació, un discurs, una dedicatòria, però la lectura en públic d’un poema no deixa de ser una operació d’alt risc, perquè significa enfrontar-se a la recerca de la seva veu o so interior, indissolublement unida al seu sentit (com definia P.Valery), sense deixar de mostrar la perspectiva personal, subjectiva, de qui recita. Juanjo Cardenal va enfrontar aquest repte amb la seva veu potent, especialment dotada per a la recitació, però no per aquest privilegi va deixar d’encarar-se també amb el sentit profund de l’oralitat dels versos. No només recitava sinó que els sentia i els feia sentir, i per tant “ens els donava a conèixer” i creava una complicitat per continuar escoltant i obrint portes als sentits i al sentit.
   A aquest fet cal afegir el mèrit, no per extern menys apreciable, tant dels organitzadors de El Públic com del mateix Juanjo Cardenal, d’atrevir-se amb el tema polièdric de Déu. Almenys per fer-ho recuperant el tema de Déu com una qüestió de subsistència cultural que no ha deixat d’interrogar als poetes des de diferents àmbits, de presència, d’absència, d’absurd, de negació, d’oposició, de dubte, de solidaritat, de projecte, de projecció, de sàtira o escarni. És treure Déu de les esglésies, on queda reduït als límits de la tradició, per portar-lo al públic, perquè el públic s’ho prengui com vulgui.
   Valgui la redundància i el joc fàcil de paraules, però això vaig veure que passava al local de El Públic quan l’entrepà, l’amanida, la cervesa, el te o el tallat , es prenien escoltant amb atenció la llarga lamentació poètica de Miguel de Unamuno entorn del Crist jacent de Santa Clara (“porque él, el Cristo de mi tierra, és sólo tierra, tierra, tierra, tierra...”), o la reflexió franciscana de F. Pessoa en el seu “No creo en Dios”, o el consell irònic del xilè Nicanor Parra al déus fall.libles (“tienes que darte cuenta de que los dioses no son infalibles y que nosotros perdonamos todo”) en el seu “Padre nuestro”, o les imprecacions de l’argentí Juan Gelman en la seva “Oración de un desocupado” (“Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces, que me muero de hambre en esta esquina”). Com entre les cassoles de la cuina de Santa Teresa, el mot “Déu” pren una connotació i consistència diferents entre el públic d’un bar. I en tot cas, de la mateixa manera que es parla de la crisi, es pot renegar de la falta de feina buscant quelcom que hi posi remei, con en aquest poema de Juan Gelman:
Oración de un desocupado
Padre,
desde los cielos bájate, he olvidado
las oraciones que me enseñó la abuela,
pobrecita, ella reposa ahora,
no tiene que lavar, limpiar, no tiene
que preocuparse andando el día por la ropa,
no tiene que velar la noche, pena y pena,
rezar, pedirte cosas, rezongarte dulcemente.
Desde los cielos bájate, si estás, bájate entonces,
que me muero de hambre en esta esquina,
que no sé de qué sirve haber nacido,
que me miro las manos rechazadas,
que no hay trabajo, no hay,
bájate un poco, contempla
esto que soy, este zapato roto,
esta angustia, este estómago vacío,
esta ciudad sin pan para mis dientes, la fiebre
cavándome la carne,
este dormir así,
bajo la lluvia, castigado por el frío, perseguido
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
tócame el alma, mírame
el corazón,
yo no robé, no asesiné, fui niño
y en cambio me golpean y golpean,
te digo que no entiendo, Padre, bájate,
si estás, que busco
resignación en mí y no tengo y voy
a agarrarme la rabia y a afilarla
para pegar y voy
a gritar a sangre en cuello
por que no puedo más, tengo riñones
y soy un hombre,
bájate, qué han hecho
de tu criatura, Padre?
un animal furioso
que mastica la piedra de la calle?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat