Casa

Dic casa

i m’assalta el record d’un vas sobre la taula

que tremola mig ple amb la remor de la tarda.

I m’hi veig al matí de cap al finestró,

de cara a Montserrat, mentre pugen els sons

del mall sobre l’enclusa, de les llantes dels carros,

del trepig compassat de les potes dels matxos.

Dic casa

i em pren la novetat del mar i la ciutat,

les clarors de novembre abocades al somni,

al futur primerenc naixent a la finestra.

Al mirall del vestíbul hi ha guardat tot l’esforç,

tot el goig madurat com la fruita melosa

d’un temps de collita que m’acull i assaona.

Dic casa

i entra el sol per la porta i m’explica en silenci

els secret del que hi passa quan passadís endins

de totes les estances va creixent el ressò

de les primeres passes que travessen la llum

i avancen lentament tot cercant nou estatge.

S’han perdut els records però roman la infantesa.

C.A.