L’acord del catalanisme popular

 

   El preacord entre PSC i ERC, que després de l’aprovació per les bases d’ERC ha passat a ser un acord per a la investidura de Salvador Illa, parteix de la consideració de les parts com representatives del catalanisme popular històric, concretat respectivament en el federalisme i l’independentisme d’esquerres, amb l’horitzó compartit que Catalunya guanyi sobirania per garantir així el progrés social i econòmic de la societat catalana.  El PSC, doncs, es reconeix federalista i ERC independentista d’esquerres, marcant  les diferències respecte del socialisme centralista i de l’independentisme de dretes de JUNTS. No està malament senyalar un origen comú i  establir alhora una finalitat comuna malgrat les diferències. El procés sempre havia partit de postulats a les antípodes d’aquest plantejament, en els que continua ancorada JUNTS.

   Subratllaria alguns aspectes que em semblen més significatius en el conjunt dels quatre apartats de l’acord (Construir una solució al conflicte polític, impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya i assegurar la continuïtat d’unes polítiques públiques):

-       S’accepta la necessitat que els acords fruit del diàleg i la negociació siguin referendats per la ciutadania, i afavoreixin la creació d’un ampli consens sobre el futur de Catalunya. Partint dels treballs per donar forma a un Acord de Claredat, aquest es matisa amb el compromís d’impulsar, en el primer ple del Parlament posterior a la constitució del nou Govern de la Generalitat, una Convenció Nacional per la resolució del conflicte polític.

-       Quant al nou model de finançament singular de Catalunya, punt cabdal de l’acord, es parteix de la base que no es tracta de reformar el model de finançament comú, sinó de canviar-lo sobre un nou paradigma basat en la singularitat i la bilateralitat, donat que el model de finançament actual  té com a resultat una distribució poc justa dels recursos entre els territoris de l’Estat i acaba limitant la capacitat de creixement econòmic de Catalunya. És subtil però molt significativa aquesta referència al règim comú actual i als efectes negatius per a totes les Comunitats. Es ve a dir que un nou  sistema singular per a Catalunya no exclou la singularitat fiscal per a cada Comunitat ja que un finançament just i singular és compatible amb la contribució equitativa al sosteniment de la despesa de l'Estat, que redunda en benefici de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya i en la solidaritat entre territoris.

  En aquest context també és molt significatiu que es reconegui  que en  els punts d’acord d’aquest apartat  ambdues parts s’han inspirat en l’ampli consens del Parlament de Catalunya l’any 2005, especialment en els apartats de finançament, quan es va aprovar la proposta de reforma de l’Estatut.

 Estem, per tant, davant d'un parcial retorn voluntariós al Govern del primer tripartit i a la seva proposta de nou Estatut, abans de la passada del ribot de Guerra i companyia que va comportar retallades importants després de l’últim tràmit al Senat. Cal recordar que arribat el moment del referèndum per a la seva aprovació  ERC se’n va desentendre optant per votar “no”

 Aquest retorn es concreta i s’amplia a la p. 6 de l’acord:

Que sigui la Generalitat la que gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l'Estat  i la Unió Europea. La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya, llevat dels de naturalesa local.

  L’aportació catalana a les finances de l’Estat integra l’aportació pel cost dels serveis que l’Estat presta a Catalunya i l’aportació a la solidaritat.  L’aportació de les despeses de l’Estat s’establirà a través d’un percentatge de participació en els tributs. L’aportació a la solidaritat ha de ser explícita i s’ha de reflectir de manera transparent. La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats pels diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar. Aquesta solidaritat ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat.

 La hisenda catalana s’ha d’instrumentar a través de l’Agència Tributària de Catalunya, i la seva implementació es farà durant el primer semestre de 2025 en la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat en relació al model de finançament. El 2025 caldrà impulsar els acords als quals s’arribi en la comissió esmentada anteriorment, a través de les modificacions legislatives necessàries,  quan correspongui es traslladaran a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat per tal que es puguin aprovar.

   Es preveu, malgrat la contundència del punt de partida, un laboriós trajecte progressiu que hauria de comportar l’impuls de les modificacions que corresponguin de la LOFCA, de la Llei de finançament de les comunitats autònomes i de la Llei de cessió de tributs a Catalunya que siguin necessàries per a la implementació d’aquests objectius.  La tasca legislativa que es preveu al Congrés es immensa, i es de suposar que les dues parts, sobretot ERC, en son conscients.

   Igualment significativa resulta la referència als articles 204 i 205 de l’Estatut vigent perquè l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) assumeixi la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels impostos recaptats a Catalunya i que actualment es gestionen des de l’AEAT. Articles que preveuen la delegació a la Generalitat, totalment o parcialment, de  tributs de l’Estat i que incomprensiblement mai s’han aplicat ni desenvolupat.

   Conscients les parts de la complexitat del desenvolupament d’aquest règim de finançament singular, preveuen un temps transitori durant el qual caldrà vetllar per l’increment substancial de recursos, l’ordinalitat segons la capacitat fiscal, sense descuidar la solidaritat ni les competències singulars que no tenen altres Comunitats i la creació d’un Consorci per a les inversions.  Hi ha aquí una predisposició implícita a pactar pressupostos amb l’Estat que tinguin en compte aquestes prioritats?

-       Pel que fa a la llengua destacaria l’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua i el seu calendari d’execució, proposat per l’actual Govern. Fer-ho en el termini dels 100 primers dies del nou Govern, assumir-ne les mesures al Pla de Govern i dotar-lo amb el corresponent finançament anual per al seu desplegament, que, per al primer any, es preveu de 200 milions d’euros.

-       Quant a les polítiques públiques subratllaria la necessitat de posar en marxa un programa urgent de foment de l’habitatge protegit per resoldre l’actual crisi d’accessibilitat i construir 50.000 pisos nous en el període 2024-2030. Així com el manteniment de les inversions hospitalàries i el seu calendari, d’acord amb una detallada relació de centres.

   Finalment es preveu una apretada agenda legislativa que posarà a prova la capacitat de les parts i la seva voluntat de compliment. No deixa de ser positiva aquesta concreta previsió de feina legislativa, que contrasta amb la passivitat de les legislatures del procés i que alhora de comprometre la iniciativa del nou Govern compromet també l’aportació d’ERC. 

   La confiança aquí és cosa de les dues parts. La confiança ha de ser recíproca per avançar amb realisme i eficàcia, progressivament, en els objectius compartits. Uns objectius infinitament allunyats de les metes il.lusòries de la dècada perduda del procés.