La gran el.lipsi de Carles Puigdemont

 


  En la conferència d’ahir a Elna Carles Puigdemont va dir fonamentalment tres coses: que després de sis anys i mig defensant la presidència a l’exili, ara que s’obre l’oportunitat de fer possible la restitució, no pot defugir  aquesta responsabilitat; que “renuncia” a formar part de la llista a les eleccions europees i que la seva candidatura “ha d’anar més enllà” de Junts per Catalunya. Ha qualificat l’estratègia de Junts amb el PSOE com substancialment diferent de la seguida per ERC, atribuint-se el mèrit d’haver arrossegat l’Estat al seu camp de negociació. Però ha condicionat el seu retorn a Catalunya al fet que la seva candidatura a la presidència de la Generalitat tingui prou recolzament electoral com per optar a la investidura.

   És a dir, una proclamació cesarista per damunt dels partits que reclama la restitució de la presidència en la seva persona perquè l’ha defensada durant més de sis anys i mig a l’exili. El que no deixa de ser una operació electoralista per convertir la necessitat de buscar una sortida a la seva situació d’exili en una sublimació política personal, com si el temps s’hagués aturat el mes d’octubre de 2017. Això sí que es fer de la necessitat virtut aprofitant (amb condicions!) la porta que li pugui obrir l’amnistia.

   Un discurs que gira entorn d’una gran el.lipsi: les institucions de la Generalitat no han funcionat durant aquests sis anys i mig perquè ell estava a l’exili. Sense ell la presidència de la Generalitat no era res, ni la del seu alumne avantatjat Quim Torra i encara menys la del seu acomplexat  contrincant Pere Aragonès. D’això se’n diu escamotejar tot el treball de les institucions, des d’octubre de 2027, en benefici propi de cara a les eleccions del proper 12 de maig, tant les governades des de les pròpies files de l’independentisme com les que puguin en el futur ser governades per qualsevol altre partit. Fora d’ell no hi ha salvació.

   Sí que és veritat que les institucions s’han vist afeblides durant tot aquest temps, per causa precisament del govern del procés del que ell va ser el protagonista estel·lar en la fase més decisiva. Per enfortir-les no convé rescatar Puigdemont sinó procurar que pugui tornar tranquil.lament  i que es retiri del tot de la política.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-societat, sobretot perquè la par
Més informació

Ferida oberta

Imatge
     Fra Angelico   Un dels soldats, però, va travessar el costat amb una llança i, al punt, va sortir-ne sang i aigua (St Joan 19,34)     Ferida oberta   Surt sang i aigua de la ferida oberta, la sang vessada del vas de la sofrença quan ja l’esperit reposa.   Aigua brollant que de la mort retorna al cor de l’home i aspira a saciar la set de tots els temps.   Cletxa desclosa per esberlar la llança ensangonada, ferida guaridora al clos de les mans buides.    "Figura para el regreso de la muerte". Oteiza     Pietat. Oteiza          
Més informació

Temps d’octubre

Imatge
  Temps d'octubre   Octubre transparenta de nou absència i vida com una mà que es tanca per tot seguit obrir-se colgant noves llavors als solcs de les antigues, allà on el buit nodreix la planta pressentida.   La llum de la tardor ens enfondeix el viure tot enllaçant les rels creixent al meu veral amb l’única claror que uneix sembra i collita en terra amorosida per la saó dels anys.   Octubre entreteixeix els vincles d’aquest temps, l’estímul del record i el goig de sentir encara com el buit de l’absència i el deler del present són força i quietud, set i aigua que la calma, doncs hi ha un temps per collir després d’haver plantat i haver rebut l’escalf de moltes altres mans.   C.A.   Dia 4: onomàstica del Francesc. Dia 7: 14è aniversari de la mort de la Rosa i onomàstica de la Roser. Dia 9: 78è aniversari meu. Dia 25:   40è aniversari de l’Elena. Dia 29: 4art aniversari de la mort de la Pilar.    
Més informació