Dos trencaclosques

 

   Les idus de març han volgut que tinguem a la lleixa dos trencaclosques per estrenar en el termini de dos mesos. El de l’aplicació de la llei d’amnistia, malgrat tots els entrebancs del Senat, i el de la governació de Catalunya després de les eleccions del 12 de maig. De la composició del primer n’hauria de sortir la figura de la desjudicialització definitiva del procés (seria demanar massa, potser, que en sortís la reconciliació social i política a Catalunya), i de la composició del segon n’hauria de sortir la governació de la Generalitat.

   Tots dos trencaclosques són complicats i algunes peces poden resultar difícils d’encaixar, depenent de les mans que hi juguin. En el primer, les dificultats d’encaix poden venir del TJUE, del TC espanyol i finalment del TS i de la resta de tribunals que s’han de pronunciar en cada causa concreta. Les relacionades amb el TJUE poden tenir a veure sobretot amb la justificació dels fets tipificats com de malversació de fons públics perquè siguin exclosos de l’amnistia. El matís de la malversació sense enriquiment personal és una línia fina que pot dificultar un encaix.

   Les peces d’inconstitucionalitat davant el TC poden encaixar amb més o menys dificultats donada la majoria progressista del tribunal (7 a 4, tot i que el magistrat Juan Carlos Campo, progressista, ha anunciat que s’abstindrà per la seva condició d’exministre de justícia). Amb més dificultat, les relacionades amb la qüestió de fons de l’encaix de la Llei Orgànica d’amnistia amb la Constitució (i les majories requerides per a la seva reforma)  i les relacionades també amb el matís de la malversació sense enriquiment. Penso que tindran menys dificultat d’encaix les peces relacionades amb la suposada inaplicació del dret penal espanyol en benefici de la Directiva europea sobre terrorisme, com si fossin incompatibles. Després de la transposició de la Directiva al dret penal espanyol per la Llei O. 1/19 la Directiva i el C. penal espanyol són un tot i no resulta incongruent limitar l’exclusió de l’amnistia als fets determinats per la normativa europea en matèria de terrorisme i d’alta traïció.

   La dificultat d’encaixar peces per part del TS i d’alguns tribunals de l’Audiència Nacional, ja la coneixem. El TS ja s’ha pronunciat sobre la reforma del delicte de malversació de fons públics, i tant el TS com l’Audiència Nacional forçaran tant com puguin la investigació dels suposats fets de terrorisme i d’alta traïció per relacionar-los amb els supòsits de fet de la Directiva europea i continuar així les respectives causes al marge de l’amnistia. És una disposició apriorística i absurda a negar l’aplicació de l’amnistia, donat que per més lluny que vulguin anar hauran de concloure que tampoc hi ha terrorisme ni alta traïció aplicant estrictament el c.penal espanyol.

   Un article de Josep Maria Brunet a El País el passat dia 3 és molt il.lustratiu descrivint els peròs i els contres que troben alguns juristes analitzant el possible encaix de la llei d’amnistia dins la normativa constitucional i europea: “Juristas de derecho constitucional, internacional y penal descartan un choque entre el Código Penal español y la directiva europea”. Les opinions que exposa són molt plurals i més contradictòries entre elles del que el títol dona a entendre.

  Pel que fa al segon trencaclosques, el de la governació de la Generalitat després de les eleccions del 12 de maig,  les úniques mans que hi juguen són les nostres. Però això no el fa més senzill sinó potser més complicat. Abans de començar la campanya electoral alguns ja han començat a grapejar el tauler i a identificar peces incompatibles, les d’ERC amb les que en diu model de país del PSC, i les de Junts  amb la hipòtesi de no poder votar mai un president del PSC.

   El puzle aquí sembla d’impossible realització. Fora del cas, molt improbable, d’una majoria absoluta, els costats de les peces que manegen uns i altres són incompatibles. Si es repetís una majoria independentista, la figura que en resultaria, la mateixa que ara hem de suportar, ens convidaria a desar altra vegada el trencaclosques a la lleixa de les joguines. I si els resultats fessin  possible un encaix PSC-ERC, els jugadors respectius s’haurien de mirar molt i molt els costats de les peces que tenen a les mans abans de completar el trencaclosques.

  Les idus de març, com les que va desafiar Cèsar, potser no ens són gaire propícies.