El TS es manté dins els paràmetres de la rebel.lió

 

    La lectura de la Interlocutòria de la Sala del penal del TS acordant l’obertura de  causa per delicte de terrorisme contra Carles Puigdemont i Wagensberg per fets relacionats amb el denominat Tsunami Democràtic porta indefectiblement a la situació de novembre de 2017, quan es va obrir la causa per rebel.lió contra els membres del Govern i la mesa del Parlament. Crida l’atenció, però, la paradoxa que s’actuï amb els mateixos paràmetres jurídics després que el mateix Tribunal es va veure obligat a descartar el delicte de rebel.lió en el judici  del procés.

  S’està produint una regressió a l’atmosfera del temps del procés, immediatament després de la DUI, quan l’alarma suscitada per la passivitat del govern Rajoy va provocar la interposició de la querella per rebel.lió. La relació de fets de la querella (103 pàgines d’un total de 118) era una exposició detallada de l’evolució del procés a partir de la declaració de sobirania del 9 de novembre de 2015, puntejada amb al.lusions a les moblitzacions com suposadament demostratives del caràcter intimidatori i violent de tot el moviment, dirigit i controlat pels querellats. La qualificació jurídica coixejava ostensiblement a l’hora de considerar la concurrència de l’element indespensable del delicte de rebel.lió que exigia l’article 472 del C.penal, l’alçament públic i amb violència.

  Ara les consideracions de la Sala Penal del TS incideixen, al meu parer, en les mateixes insuficiències de base en què va incórrer la qualificació de la querella per rebel.lió. Es prenen per vàlids els raonaments del magistrat Garcia Castellón, complementats  pels del Fiscal Cadena (que actuà en el judici del procés sostenint fins al final l’existència d’un delicte de rebel.lió, descartat per la Sentència) i en canvi es critiquen amb duresa els exposats per la Tinent Fiscal Sánchez Conde. El que era un empeny jurídic forçat per incloure els fets del procés en el tipus del delicte de rebel.lió és ara un empeny no menys forçat per incloure els fets del Tsunami Democràtiic en el tipus del delicte de terrorisme dels articles 573 i 573 bis del C. Penal. S’hi endevina el mateix interès per subsumir indiciàriament uns fets puntuals en una voluntat col.lectiva de violència orquestrada des de la cúpula dominada per Carles Puigdemont que hauria tingut en tot moment el ple domini dels fets.

   Es força la interpretació dels fets per incardinar-los en el denominat “terrorisme de carrer” amb la finalitat de subvertir l’ordre constitucional , alterar greument la pau pública, desestabilitzat greument el funcionament d’una organització internacional o provocar un estat de terror en la població o en una part d’ella. I això concretat només en l’ocupació de l’aeroport per una multitud que suposadament va cometre, sense senyalar-ne l’autoria, algun delicte greu contra la integritat física o moral o contra la llibertat, entre altres béns jurídics.

  Ens trobem novament amb la mateixa convicció alarmista que va condicionar  la interposició de la querella contra el Govern acusant-lo de rebel.lió per uns fets  que ara podrien ser jutjats només com a desordres públics agreujats. El mètode que la fiscalia i l’instructor Llarena van utilitzar per anar cosint els fets, un per un,  dins una tela prèviament dissenyada de rebel.lió (la de la suposada orquestració del procés mitjançant mobilitzacions violentes) es reprodueix ara en la Interlocutòria  del Suprem. Només cal llegir el seu raonament a l’hora de relacionar globalment uns indicies per si irrellevants amb la intenció de transfomar-los en transcendents. Segons exposa, s’ha de descartar “el error de pretender valorar aisladamente los indicios, ya que la fuerza probatoria de la prueba indiciaria procede precisamente de la interrelación y combinación de los mismos, que concurren y se refuerzan respectivamente, cuando todos ellos señalan racionalmente en una misma dirección”. És el mètode prospectiu, fonamentat en simples hipòtesis o conjectures, quina traça o biaix es pot seguir en moltes de les resolucions judicials del procés, fins a la sentència final.

   Com diu el catedràtic Jon-Mirena Landa en un article d’avui a El País “ obrir causa penal o no fer-ho és una qüestió de convicció última sobre què representa el procés i les seves derivacions, sobre si és un fenomen fonamentalment polític amb excessos o una trama fonamentalment violenta.” Sembla clar que el TS es manté en la seva convicció de considerar violenta la trama del procés, i per tant de considerar terrorista la derivació del Tsunami Democràtic. L’alarma que l’interès de Rajoy per judicialitzar el procés va desfermar en la judicatura amb els paràmetres de les acusacions penals més greus, retorna ara amb la investigació per terrorisme.

  Queda clar que el manteniment d’aquest estat d’alarma que força una convicció judicial basada en el prejudici del procés com una trama fonamentalment violenta ve sostingut per la tramitació de la Llei d’amnistia contra la qual la judicatura, començant pel TS, s’ha mostrat radicalment en contra. Estaria per assegurar que la investigació per terrorisme finalitzarà en condemna per desordres públics, de la mateixa manera que l’acusació per rebel.lió va acabar en condemna per sedició (ara inexistent en el C. penal). Vull pensar, però, que aquesta reproducció dels paràmetres del procés no  serà replicada per Carles Puigdemont mantenint-se en la negativa a la mateixa llei d’amnistia .