Tres notes sobre la revisió de la sentència del procés

 

  Després de la supressió del delicte de sedició i la modificació del delicte de malversació al C. Penal, aprovada per iniciativa del govern Sánchez i ERC, s’esperava la revisió de la Sentència del procés que n’havia de fer la Sala del TS que la va dictar. D’aquesta revisió en destacaria tres aspectes:

   1er.- La intenció de substituir el delicte de sedició per un de desordres públics agreujats en el que es podrien incardinar els fets jutjats del procés no ha funcionat.

   Segons considera la revisió, una vegada desaparegut el tipus del delicte de sedició, el tipus del desordre públic agreujat no és equivalent en haver-se de produir amb violència intimidació, i per tant no es poden penalitzar els fets del referèndum de l’1-O per manca de tipus penal. Sí que s’hi poden incardinar els fets de dies anteriors davant la Conselleria d’Economia. D’aquí se’n deriva l’aplicació dels desordres públics als Jordis, i  pel que fa a la resta de condemnats per sedició es produeix un buit de tipicitat que obliga a deixar sense resposta penal els fets que eren tinguts per sedició.

   Aquesta interpretació no es podia descartar des d’un punt de vista estrictament jurídic penal, i encara menys en l’estat actual de tibantor entre l’executiu i el poder judicial.

   2on.- El TS sosté que la derogació de la sedició deixa impunes els processos secessionistes que de cara al futur es produeixin sense violència.

   En aquest sentit denuncia que el poder executiu i el legislatiu tenen un deure pendent, el de tenir en compte el bé jurídic que protegia el tipus del delicte de sedició que s’ha derogat. Exposa literalment: “la creación de un marco normativo de ruptura territorial que preparara la secesión de una parte del territorio del Estado, incluso acompañada de actos multitudinarios que condujeran a la inobservancia generalizada de las leyes y al incumplimiento de las decisiones gubernativas o jurisdiccionales que intentaran ponerle término, serían ajenas a la intervención del derecho penal».

   Enfront d’aquesta interpretació caldria preguntar-se si de cara al futur és necessari  que el C. Penal contingui un delicte de sedició. Justament la constant que va propiciar la progressiva radicalització del procés fins a desbordar completament el marc legal va ser la inhibició del govern Rajoy, tant política com penal,  a l’hora d’aplicar els instruments que en cada moment tenia a disposició per aturar aquella progressió, entre ells els delictes de desobediència i de malversació que són els que ara queden. D’altra banda penso que no és pecar d’ingenu si es pensa que en el futur fets com aquells no es repetiran, i que en tot cas l’Estat disposa d’instruments legals suficients per fer-hi front, prescindint de figures penals com la rebel.lió i la sedició.

   3er.- El TS  aplica la reforma del delicte de malversació en la modalitat agreujada, el que significa que manté el temps de la pena d’inhabilitació per als que havien estat condemnats per aquest delicte i obre un futur incert per als que estan pendents de judici per malversació.

   Després de la reforma, aquest punt es presenta com el més problemàtic  políticament. El TS ho raona amb aquests termes : “Esta Sala no puede aceptar que el art. 433, inciso final, introducido por la reforma de 2022, opere como un tipo atenuado por el simple hecho de que el destino de los fondos públicos se presente como una decisión emanada de la autoridad o funcionario con capacidad para administrar esos fondos y, por tanto, para decidir su aplicación. No bastará que la decisión desleal haya sido revestida con las formalidades que acompañan a los actos administrativos y que aquélla sea adoptada por el órgano competente. Sería contrario a la más elemental lógica jurídica entender que quien hace suyos los fondos públicos incurre en una pena que puede llegar a los 8 años de prisión y quien los destina a una actividad delictiva o antijurídica -en nuestro caso, la celebración de un referéndum prohibido judicialmente- pueda ser castigado con una pena de multa”.

   La reforma en aquest sentit tampoc ha funcionat. El TS ve a interpretar que també hi ha una mena d’ànim de lucre polític (sense utilitzar aquesta expressió) quan es disposa de fons públics per subvertir l’ordre legal vigent. Força evidentment la literalitat de la reforma  per no deixar la malversació del procés en una condició més favorable que la del lucre personal. Potser li era exigible a la reforma una mica més de precisió i finesa legal al definir els tipus de malversació. En qualsevol cas, el TC resoldrà definitivament si aquesta interpretació és procedent o arbitrària, i si atempta o no contra el dret fonamental de representació política.