CRÒNICA D'UNA DÈCADA PERDUDA (2012-2022). CAPÍTOL IV : De la il.lusió fundacional al referèndum de l'1-O, la DUI i la ressaca de les eleccions del 21-D

 

 

  En aquest PDF s’inclou el Capítol 4art d’UNA DÈCADA PERDUDA (2012 -2022). Recull els comentaris coetanis als fets cabdals del 2017: la maduració de l’opció pel referèndum unilateral, la  celebració de l’1-0, la violència policial, la Declaració Unilateral d’Independència, l’aplicació del 155 i la ressaca de les eleccions del 21-D.

   En destacadria :

   “De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?”  (p.9) :

  Mirar de justificar segons quins procediments per aconseguir determinats objectius forma part de l’itinerari del procés, però no es pot arribar al moment culminant amb l’apel.lació a la democràcia de base i furtar-li als ciutadans el factor més bàsic de la democràcia, el respecte a la igualtat que només és possible amb la seguretat jurídica que protegeix  tots els membres del cos electoral. És pot discutir si tenim dret o no a l’autodeterminació, si estem o no legitimats per fer un referèndum unilateral, però és indiscutible que si el volem celebrar hem de respectar escrupolosament les bases d’un referèndum que mostri i demostri que no es posa en risc la seguretat jurídica.

 

 “Els costos de retorn del referèndum unilateral” (p.16)

   De tota manera, si es convoca el referèndum malgrat la manca absoluta de garanties i es va endavant amb els mitjans que siguin, el que caldria preveure serien les passes que a partir d’un moment s’hauran de donar cap enrere, tant de part del Govern de la Generalitat como de part del Govern central. Ara les dues parts es veuen amb cor de mantenir el repte recíproc posant l’accent en les respectives capacitats unilaterals, en la legitimitat constitucional i en la suposada legitimitat democràtica. Arribarà un moment, a partir de l’1O, en què ja no servirà de res l’apel.lació a aquestes legitimitats sinó que les dues parts s’hauran de plantejar políticament com sortir-se’n de la situació creada per no quedar estancats en un bloqueig permanent.

  

 “No seria com sempre”   (p.19)

   A la presentació de l’esborrany de la Llei de Referèndum abans d’ahir al Teatre Nacional es va repetir amb insistència que la votació del dia 1 d’Octubre seria com sempre, com qualsevol altra de les votacions que hem celebrat en democràcia. Si anés a votar l’1 d’octubre no seria com sempre, perquè mai se m’havia dit que el règim jurídic en virtut del qual se’m convida a votar és un règim excepcional que preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, sinó que hi anava per la previsió d’una normativa electoral que era garantia de seguretat jurídica, transparència i objectivitat tant aquí com a la resta de l’Estat.

 

“Il.lusió fundacional“ (p.36)

    La il.lusió fundacional que expressa el guió de la llei de referèndum, abans de saber el resultat de la celebració, no celebració o celebració desnaturalitzada del referèndum unilateral, va molt més enllà del que es podria esperar com a conseqüència d’un pronunciament clarament majoritari de l’electorat en un referèndum pactat. El guió té la pretensió de configurar el naixement d’un Estat en contra de l’Estat del que necessàriament procediria i prescindint del context del reconeixement internacional que inevitablement l’hauria de fer possible. La il.lusió fundacional per ella sola supera tots els esculls.

 

 “ Reflexions entorn d’uns dies molt especials” (p.40)

   L’Estat té el monopoli legítim de la violència, no només de la violència física, sinó de la violència que es filtra en les decisions arbitràries que sovint acompanyen les execucions governamentals. Encara més tractant-se d’un govern autoritari com el del Pp. La Generalitat havia de donar per suposat que aquesta reacció podia produir-se. Si no ho va fer, va pecar d’una ingenuïtat impròpia d’un govern preparat per fer front a totes les eventualitats, i si ho tenia previst, perquè era justament el que volia que es produís, va incidir de ple en la temeritat de donar peu a una tensió descontrolada que demostraria la incompatibilitat d’un referèndum amb garanties amb la situació creada.

 

“Quan la violència de la policia treu arguments i en crea de nous” (p.43)

   Tenint a favor la legalitat constitucional pròpia i la internacional, la posició de la UE i dels governs d’arreu del planeta, comptant amb la mateixa fortalesa de l’Estatut que és llei orgànica de l’Estat, comptant amb les declaracions d’inconstitucionalitat del TC i les advertències del TSJC sobre desobediència als responsables directes de l’organització del referèndum unilateral, la violència de la policia contra les persones no podia demostrar res més que la debilitat extrema d’aquest govern i la manca de confiança en les institucions que dirigeix i l’eficàcia de les seves resolucions. Veig la cara de fracàs i d’incredulitat de la magistrada del TSJC, Mercedes Armas, després de constatar que la resolució que havia dictat ordenant la intervenció respectant en tot cas la convivència ciutadana havia tingut els efectes contraris per obra de l’atac directe de les policies contra els ciutadans. Es completava el cercle més fatídic per a la democràcia: de la llei a la força, i de la força a la deslegitimació de l’autoritat que queda buida d’arguments.

 

“Tot empitjora “ (p. 50)

  Les tres raons adduïdes per la presó provisional (risc de fuga, perill de destrucció de proves i de reiteració delictiva) són del tot inconsistents i adoleixen del mateix desconeixement, conscient o inconscient, de les condicions de la societat catalana, i més em concret de les condicions de mobilització del procés. En aquest context resulta bastant il.lusori pensar que els dirigents de l’ANC i Òmnium podien optar per fugar-se o desaparèixer inesperadament de l’escenari del procés, o que podrien destruir qui sap quines proves de l’organització de mobilitzacions pacífiques que si d’alguna cosa han pecat sempre és pel seu transcendentalisme estètic. El perill d’augment de mobilitzacions, que en algun moment potser seran realment tumultuàries, el propicia la instructora amb la seva interlocutòria. El que en tot cas asseguraven Jordi Sánchez i Jordi Cuixart és el control pacífic (que no és incompatible amb el control polític) de les manifestacions multitudinàries. 

  

“Secularitzar l’independentisme”  (p. 65)

 Però  de l’anàlisi de les característiques de l’independentisme  tal com l’ha configurat el procés durant els últims cinc anys (i des d’uns anys abans si es volen trobar les seves arrels) en resulta que estem més davant d’una religió que d’una opció política. I les decepcions derivades d’un fracàs religiós només es poden gestionar imposant la pròpia visió o secularitzant-la per trobar vies de compromís amb visions menys essencialistes.

 

“Rajoy, l’independentisme i els seus fantasmes”  (p.81)

    A la fortalesa de l'independentisme també li ronden fantasmes. El primer, el de la fricció permanent entre PdeCat (ara JuntsxC) i ERC, que pot augmentar amb el predomini de Puigdemont amb la seva llista, quan ERC tenia coll avall la presidència amb la majoria que li auguraven les enquestes.  El segon, el més important, el fantasma de la primera posició de C’s com a opció més votada, conseqüència del vot massiu de les classes mitges, i una bona part de classe treballadora, en el cinturó industrial de Barcelona i Tarragona. Un fantasma, aquest segon, que obre interrogants inquietants sobre la divisió de Catalunya per raó d’origen, de llengua, de lloc de residència i de sentiment de pertinença que des de la transició fins ara s’havien conjugat amb pragmatisme i saviesa sota la idea propositiva, i en gran part assumida, d’un sol poble.

 

“L’ombra del 3% era allargada” (p. 89)

   L’ombra del 3% era allargada i arriba fins avui. Els cicles dels temps històrics són llargs però sempre tenen un final en què es demostra, fins on és possible fer-ho, la veritat del que ha passat. Malauradament la veritat d’aquest cicle històric s’ha volgut dissimular amb una multitud de variants, de mentides i de tacticismes polítics que ens han portat a la confusió del moment present. Altra vegada s’ha abusat de l’oportunisme del temps polític contra la profunditat i la realitat del temps històric per mor de mantenir el poder.

 

 “Perduts”  (p.100)

    La sensació d’estar perduts sense saber per on tirar també es viu a les files de JuntsxC, però ho dissimulen apel.lant a la no submissió al 155 , a la restauració del govern legítim amb Puigdemont de president i a la llibertat dels presos, quan també saben que la submissió al 155 va començar acceptant les eleccions del 21D , que la reinstauració del govern destituït no és possible amb les baixes voluntàries que s’han anat produint i que la persistència en la desobediència continuarà tenint conseqüències negatives per als presos. Una altra fugida endavant, un subterfugi que s’aprofita de l’ofensiva humiliant del govern del Pp per ajornar indefinidament la concreció d’una estratègia conjunta amb ERC per sortir del l’atzucac.