Ferran Mascarell: del “Deucentisme” a la decepció

 

  En una recent entrevista Ferran Mascarell es mostra decebut per la falta d’estratègia del seu partit, Junts, i anuncia que el mes de maig deixarà l’acció política per dedicar-se novament al pensament polític, sense deixar d’aconsellar el candidat de Junts, Xavier Trias, a l’alcaldia de Barcelona en el que sigui necessari. Pel que fa a ERC li atribueix un excés de tacticisme i pensa que s’hauria de produir un renovació total de lideratges.

   Mascarell va ser Conseller de Cultura amb  Maragall, per poc temps, i després amb Artur Mas entre desembre del 2010 i gener del 2016. Fou posteriorment delegat del Govern de la Generalitat a Madrid fins a l’aplicació del 155, càrrec que  va recuperar després de les eleccions del 2017 participant en el projecte de la Crida Nacional per la República el juliol del 2018.

  Entre juny del 2007 i desembre del 2010, després de renunciar a l’acta de diputat que havia aconseguit en les llistes del PSC  a les eleccions del 2006 i preparant el seu pas a l’acció política en el  Govern d’Artur a partir d’aquell mateix mes de desembre, Ferran Mascarelll va escriure un seguit d’articles , sobretot en el diari Avuil, que va recopilar  el desembre del 2011 en un llibre amb el suggestiu títol de “Catalanisme Deucentista. A la recerca d’un estat eficient”, amb pròleg de Josep Maria Bricall.

   Em aquell llibre explicava el contingut del neologisme “Catalanisme Deucentista” considerant-lo hereu del modernisme, del noucentisme, del seixantisme, dels cent cinquanta anys d’història del catalanisme, sintetitzant-lo en deu idees principals: democràcia avançada, societat civil forta, consens, gran capitalitat de la ciutat de Barcelona, culturalisme, modernització econòmica, internacionalització, repensar les bases del benestar, necessitat d’estat i afirmació de la identitat. No utilitzava mai el terme estat amb majúscula, sinó només amb minúscula, a partir d’aquesta perífrasi: “Els catalans volem, necessitem, un estat propi on dipositar el benestar de la nació. Aquesta és la nostra batalla: un estat eficient i propi, que serà compartit amb Espanya o bé exclusiu, i que necessita també una Europa políticament enfortida”. Parlava, doncs, d’un estat de benestar per a Catalunya més que no pas d’un concepte polític d’Estat català independent.

   La trajectòria política posterior, però, demostraria que va donar immediatament el pas, en la teoria i en la pràctica, cap als postulats de Catalunya com Estat independent en forma de República, de la mà d’Artur Mas, primer, i després de la mà de Carles Puigdemont, fins a la caiguda del cavall que es fa evident en l’entrevista del passat dia 2. Deu ser pels mateixos motius pels que es va donar de baixa del PSC: “La dinàmica del partit  i del grup parlamentari (abans el PSC i ara Junts), no em resultava engrescadora, i sobretot les idees que movien l’activitat política catalana em semblaven absolutament encotillades”.

   Sempre m’ha semblat sorprenent, i demostratiu d’una determinada concepció més basada en els prejudicis i els posicionaments personals que en l’acció col.lectiva orientada al bé comú, el canvi d’orientació d’alguns prohoms del PSC que es van adherir a la dinàmica del procés banalitzant, i fins i tot passant per damunt i entrant en flagrant contradicció amb els propis plantejaments teòrics que s’entenia que donaven sentit a la seva acció política. Aquella primera contradicció ha donat pas a una segona contradicció que no han volgut reconèixer explícitament, la que Mascarell té almenys el coratge de denunciar de manera indirecta posant el dit a la llaga de la manca d’estratègia i de tacticisme de l’independentisme.

   Si retorna a la reflexió política potser trobarà motius i ocasions sobrades per fer explícites aquestes contradiccions i així contribuir a la renovació total de lideratges al si de Junts i d’ERC que ara reclama. Ens hauria de regalar un altre llibre que partís de les causes del fracàs del catalanisme deucentista, en el sentit en el que ell mateix el va desenvolupar, i proposés la recomposició del catalanisme transversal sobre la idea del consens.

    Borja de Riquer a la biografia de Francesc Cambó, parlant del maridatge d’intel.lectuals i polítics iniciat amb el noucentisme que té les bases en el moviment solidari de l’any 1906, recorda la definició que Eugeni d’Ors va fer de Cambó, protagonista destacat en aquell moviment, en una de les seves glosses: “El jove de qui havíem oblidat la joventut, ens recorda i ja ho podem dir de Francesc Cambó, un noucentista però un noucentista actiu – ideal i braç – un noucentista armat, diguem-ne”. Diria que l’acció política de Ferran Mascarell durant el procés ens l’ha retornat  com un “deucentista desarmat”. L’estructura del procés que va contribuir a armar s’ha desarmat estrepitosament.