El castellà a l'escola catalana

 

 La determinació pel TSJC d’un tant per cent d’ensenyament del castellà a l’escola catalana ens arriba en un mal moment i està sent aprofitada pels qui hi veuen una oportunitat per continuar encenent els ànims contra les institucions de l’Estat en un clima d’enfrontament permanent. La qüestió, però, per més que es vulgui exagerar la seva transcendència, podria acabar sent una tempesta en un got d’aigua si entre tots som capaços de trobar-hi una sortida raonable i raonada. Estic convençut que els ensenyants són molt majoritàriament els primers a procurar que la qüestió no es converteixi en una arma divisiva al si de les escoles, amb incidència familiar i social. Tenen acreditada prou experiència com per mantenir els criteris d’atenció pedagògica i d’eficiència que han vingut aplicant fins ara.

   El president Aragonès, tot i caure en l’exageració de considerar que es tracta d’una mena de 155 educatiu, abans d’ahir va rebutjar que la resposta sigui una qüestió d’obeir o desobeir”, sinó que es tracta de defensar un model basat en la llei educativa catalana, que disposa d’un ampli consens” des de fa 13 anys.

 La Llei d’Educació de Catalunya 12/09, a la que implícitament es refereix el president Aragonès, recull en el seu article 11.1: “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. I en l’apartat 2 del mateix article es diu: “Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum, han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera, i sens perjudici del que estableixen els articles 12 i 14”. L’article 14 parla del projecte lingüístic que han d’elaborar els centres públics i privats i que ha d’incloure  el tractament del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge i el procés d’ensenyament i d’aprenentatge del castellà, així com l’adequació de l’ensenyament de les llengües a la realitat sociolingüística de cada centre. Aquest últim aspecte és fonamental per veure en quina mesura l’ensenyament del català i del castellà ha de respondre a les necessitats de l’alumnat atenent al medi social en que viuen, en funció del qual cal potenciar una o altra llengua sense que el català perdre el caràcter de llengua vehicular en cap cas. En aquesta realitat ens hi podem trobar tots en un consens bàsic a l’hora d’implementar, no ja percentatges, sinó el grau d’ensenyament de català i de castellà que cada alumnat necessita per garantir el domini d’ambdues llengües al finalitzar els estudis.

   El consens de què parla el president Aragonès no pot perdre de vista la quasi unanimitat (només un vot d’abstenció) amb què el 1.983 es va aprovar la Llei de Normalització lingüística a Catalunya en quin article  14 es concreta : “ 1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament en tots els nivells educatius. 2. Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s'apliqui. 3. La llengua catalana i la llengua castellana han d'ésser ensenyades obligatòriament a tots els nivells i els graus de l'ensenyament no universitari. 4. Tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics. 5. L'Administració ha de prendre les mesures convenients perquè: a) els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua; b) la llengua catalana sigui emprada progressivament a mesura que tots els alumnes la vagin dominant”.

  A l’entorn d’aquestes previsions legals concretes cal recuperar i solidificar el consens que en moments decisius es va assolir per la quasi totalitat de representants al Parlament.

  És veritat que la Sentència del TC de 2.010 sobre l’Estatut va aportar la confusió suficient per donar peu a reclamacions interessades sobre el caràcter també vehicular del castellà. Aquella Sentència no podia sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es disposa en el respectiu Estatut“ ... “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però al mateix temps, utilitzant el mètode de la complementació reduccionista, va afegir que la doctrina anterior no impedia que el castellà hagués de ser també considerat llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina prèvia del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit de la Sentència del 2.010, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, donava peu a contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur, com així ha sigut.

  Però els arbres no ens haurien de fer perdre la visió del bosc en el seu conjunt, i penso que l’apel.lació del president Aragonès al consens sobre les bases legals concretes hauria de tenir en compte que aquell afegit del TC sobre el caràcter també vehicular del castellà, al que en definitiva s’acull el TSJC per senyalar un percentatge del castellà, no ha de ser un obstacle per continuar considerant i tractant el català a l’escola com l’instrument vehicular de comunicació i entesa que ha estat des del 1.983, mantenint així mateix l’objectiu bàsic :”Tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics”.

   Convé recordar que la Sentència del TC  51/2.019, de 15 de maig, al cap de deu anys del recurs del PP contra la Llei d’Educació de Catalunya, va avalar el caràcter vehicular i d’aprenentatge del català a l’escola. En un comentari exhaustiu Joan Ridao parlava d’aquesta Sentència com d’una parada i fonda  considerant que “la mare de totes les batalles no és cap altra que la concreció legal o reglamentària de la proporció —o si més no dels criteris a utilitzar per cada centre per a determinar la proporció d’ús del castellà—, d’acord amb l’estat de normalització lingüística assolit amb caràcter general i amb la realitat sociolingüística del centre en particular (art. 14.2.d LEC). Aquesta és la crida feta fa temps pel TC i els jutges i tribunals ordinaris a l’Administració educativa catalana. Apel.lava Joan Ridao a la necessitat que la futura Llei Orgànica de l’Educació,  reformadora o  derogatòria de  la LOMCE, recollís la particularitat que no és funció del TS ni del TSJC substituir l’administració educativa competent, de manera que la nova legislació estatal adquireixi caràcter supletori de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de les normes que el desenvolupen. La llei orgànica 3/020 va reformar la LOMCE però no va recollir els extrems esmentats per Ridao que concloïa: “ El nou embat —el «blindatge» definitiu, com se sol dir— dependrà del fet que es faci realitat el que consagra l’article 11 LEC: que a Catalunya, el català, com a llengua pròpia del país, sigui efectivament la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”.

  Caldrà jugar amb intel.ligència per recuperar el consens sobre aquests extrems legals en comptes de reincidir en proclames incendiàries que enfronten les llengües cooficials i enverinen la convivència. Afirmava George Steiner a After Babel (1.975) : “L’esperança és alimentada per la sintaxi...És la nostra plètora de llengües, aparentment sobreres, el que fa possible que expressem alternatives a la realitat, que parlem de llibertat en la servitud, que planegem l’abundància en la indigència. Sense la gran octava de les gramàtiques possibles, aquesta negació i aquesta alteritat, aquesta aposta pel demà, no seria factible.”