Els catalans som, també, treballadors

 

 Tot i haver facilitat la formació del govern central de coalició i haver votat a favor dels pressupostos de l’Estat, ERC dona mostres de viure políticament captiva en tot allò que comporti un grau de distanciament respecte del fonamentalisme de JuntsxCat quan ha de posicionar-se al Congrés sobre qüestions cabdals, com és ara la reforma laboral. Els arguments que ha anat posant per votar en contra del reial decret-llei 32/2021 (convenis autonòmics, quanties d’indemnització) són de tan poca consistència que han acabat substituïts per exigències en el camp de la taula de negociació amb el govern central, totalment aliè al contingut de la reforma laboral. Rufián ha de fer molts equilibris per mantenir el vot negatiu a la reforma, a l’espera d’un gest de Sánchez que confirmi d’alguna manera la continuïtat i utilitat d’aquella taula on ERC s’ha encapsulat sense moure´s de les propostes maximalistes d’amnistia i autodeterminació per no allunyar-se de les posicions de Junts.

   Junts, per boca de la portaveu Míriam Nogueras, ha dit sense embuts que Catalunya no és Espanya i que els sindicats que han negociat la reforma laboral no representen els treballadors catalans. Per a Junts l´única dimensió que compta en qualsevol negociació és la del català independentista en situació de permanent oposició a totes les iniciatives del govern central. Per a Junts el ciutadà català és totalment “un altre” respecte del ciutadà espanyol i les mesures del govern central no l’afecten. La condició del català diferent, per independentista, és prioritària a qualsevol altra dimensió, incompatible amb la condició comuna de treballador quan els seus drets venen recollits en una normativa no catalana. No compta la condició de treballadors de tots els catalans, sigui quina sigui la seva adscripció política, sinó només la condició de catalans dels treballadors independentistes, representats per sindicats independentistes.

   Podria ser que ERC acabés facilitant la votació favorable a la reforma laboral, perquè és massa el que s’hi juga entre els treballadors afiliats als sindicats majoritaris de Catalunya, CCOO i UGT, una part significativa dels quals són votants d’ERC. D’altra banda, jugar la carta del no amb PP i VOX li podria resultar indigesta. Al cap i a la fi, malgrat el joc d’equilibris que es desprèn del text del decret, fruit de llargues discussions a la taula de negociació social entre el govern central, els sindicats majoritaris i la patronal CEOE i CEPYME, la reforma enfoca un principi de recuperació dels drets dels treballadors en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència en resposta a les obligacions de reformes estructurals compromeses amb la UE per accedir a les ajudes dels projectes Next Generation per a la recuperació d’Europa després de la pandèmia. Aquest enfocament parteix dels problemes bàsics del desequilibri contractual, l’abús de la temporalitat, l’atur i les limitacions de la negociació col.lectiva vigents després de la reforma del PP el 2.012 (per cert, amb el recolzament de CiU).

   ERC no pot menystenir els acords de la taula de negociació social del govern central si no vol veure arraconada definitivament tota credibilitat entorn de la seva taula particular de negociació amb el mateix govern. La urgència social és absolutament prioritària en aquests moments. És molt difícil per a un partit que es considera d’esquerres no està d’acord, tot i les limitacions, amb les reformes de l’Estatut dels Treballadors i altres lleis relacionades que es justifiquen en la detallada motivació de les pàgines 1 a 16 del Decret: modernització i simplificació de les modalitats de contractació; modernització de la contractació i subcontractació d’obres i serveis; modernització de mesures de flexibilitat interna (sistema RED, la nova regulació dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació com alternativa a l’extinció); modernització de la negociació col.lectiva; modernització dels contractes formatius.

   ERC viu encara massa pendent de la teoria bel.licosa del català unidimensional que defensa JuntsxCat. Se n’hauria d’anar desmarcant. A Catalunya tots som treballadors i tenim sentiments de pertinença diferents a més de múltiples identitats plurals i compartides, amb independència de les preferències polítiques de cadascú. La reforma laboral en el context present, socialment greu, podria ser també un inici de recuperació de la dimensió social de la convivència que el procés va posar en risc de trencament.

   Amartya Sen (“Identitat i violència. La il.lusió del destí”, 2.006) raonava que la ment colonitzada es mostra obsessionada de manera parasitària amb la seva antiga relació amb la força colonitzadora, establint-se una dependència que dona lloc a una autopercepció reactiva, ocupada només en mostrar-se com a diferent respecte de qualsevol proposta que no sigui la de la pròpia identitat singular i única. Constatava A. Sen: “Una comprensió adequada del món de les identitats plurals requereix claredat de pensament respecte del reconeixement dels nostres múltiples compromisos i filiacions. La descolonització de la ment exigeix un allunyament ferm de la temptació per les identitats i les prioritats úniques”. No caldria recordar que el nucli radical de l’independentisme ha fet forat predicant-nos la nostra suposada condició de colonitzats, d’acord amb la qual molts voldrien que visquéssim la nostra vida quotidiana, relació laboral inclosa.