Insinuació i confrontació

 


 

 Si s’analitza en el seu context expositiu el que Villarejo ha dit en el judici davant l’Audiència Nacional amb relació als atemptats del 17 d’agost de 2.017 a Barcelona es veu clarament que no afirma res que pugui provar sinó que es limita a fer una insinuació enverinada. Referint-se a la seva suposada relació constant de col.laboració amb els serveis d’intel.ligència del CNI (“fins a l´últim dia de la meva detenció”, ha tingut interès en concretar), tot i que és ben manifesta la seva enemistat amb qui era el director del CNI al temps dels atemptats, Félix Sanz Roldán, ha deixat anar literalment com qui aprofita una oportunitat que no pot deixar passar: “Sanz Roldán va cometre un error greu perquè va calcular malament les conseqüències per tal de donar un petit ensurt a Catalunya”.

   La insinuació no pot ser més enverinada, no només perquè relaciona directament el CNI i el seu director  amb els atemptats sinó sobretot perquè, en el context de la situació catalana després d’aquells atemptats, i particularment després de l’1-O d’aquell mateix any, atribueix al CNI la intenció de causar a Catalunya un petit ensurt els termes, l’amplitud i la significació política i social del qual queden a l’albir de qualsevol  interpretació interessada, marginant així   en un segon pla la causa per la que és jutjat i contribuint malèvolament a revifar la tesi conspirativa dels atemptats que va ser descartada per les investigacions delsmateixos mossos l’agost de 2.019. La insinuació és un pont de plata cap als interessos del comunitarisme independentista per a mantenir viu l’enfrontament amb les institucions de l’Estat, la desestabilització de les quals no es pot dir que sigui un objectiu aliè al propòsit de Villarejo.

  No cal dir que aquest pont de plata ha sigut immediatament aprofitat des de totes les instàncies independentistes per refermar el discurs de la confrontació. Les exigències per tornar a investigar el passat són un programa per amarrar el futur immediat de les propostes independentistes, que no passen pel seu millor moment, més que no pas un raonament objectiu per conèixer la veritat que amb tant d’èmfasi reclamen.

   Parlant de la pseudoexigència moral de l’autoritat comunal o comunitarista, advertint del fet que moltes vegades les comunitats ideals són tan sols entitats imaginades que amaguen els interessos creats dels seus iniciadors”, Z. Bauman raona en la seva Ética  postmoderna : “Sol tractar-se d’un postulat enfrontat a d’altres. En realitat es proposa un programa, una proposta per amarrar el futur més que no pas per defensar o reivindicar el passat. Es tracta, doncs, d’una proposta per encadenar homes i dones i per subordinar les seves eleccions  a certes eleccions les preferències de les quals depèn de l’esforç per fer realitat l’existència postulada de la comunitat”.

 

La irrealitat d’una entitat imaginada com la República catalana postulada per l’independentisme, entès com un moviment comunal que aprofita sistemàticament les oportunitats de confrontació, es fa altra vegada evident en l’afer Villarejo que no tindria més transcendència si no hi hagués algú interessat en alimentar-lo com a font de constant conflicte.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República

Coalició per imperatiu estètic i logístic