ERC i el principi de realitat

 

  En l’entrevista de dissabte passat a la Vanguàrdia Joan Tardà adirmava que “fa falta iniciar  una solució democràtica basada en el principi de realitat, perdre el temps i no fer Govern no només és jugar a la ruleta rusa d’una repetició electoral que desembocaria en rancor i ens portaria a una gran abstenció, sinó que també és un acte de gran irresponsabilitat de part de JxCat. No s’entén que ERC hagi de passar aquest calvari”.

  Donaria per molt l’anàlisi d’aquesta entrevista que desentranya totes les contradiccion del procés i de la mateixa ERC (i que Tardà pretén superar superficialment posant al mateix nivell JxCat i el PSC en el suposat intent de rebentar les aspiracions republicanes d’ERC, com si ERC no  hagués seguit els dictats de Junts des de fa més de deu anys), però de moment és suficient quedar-se amb les idees força de Joan Tardà en el sentit de la denúncia que fa de la hipocresia de Junts aparentant un patriotisme que no exerceix i de l’aposta pel diàleg construint passarel.les per arribar a les classes populars que no han optat en principi per la independència. Tardà es mostra convençut que Junts es dedicaria a rebentar sistemàticament el Govern d’ERC si aquesta hagués d’arribar a governar en solitari.

  El mateix dia de l’entrevista a Joan Tardà, el passat divendres dia 7, Oriol Junqueras publicava a El Periódico un article (“Reconstrucció republicana”) en el que, sense fer esment en tot l’article del terme o el concepte independència, senyala que s’han de planificar els canvis pensant a 10 i a 20 anys vista. En un to desconegut de moderació realista Junqueras apel.la a posar les primeres pedres, avui, d’una Catalunya millor perquè sigui una realitat demà. Es limita, amb el mateix to, a demanar que el govern espanyol tingui una actitud més activa i determinada perquè no es reprodueixi una recuperació asimèrica, considerant que és necessari continuar exigint la implicació de l’Administració central i la gestió integral dels recursos que genera Catalunya, partint del fet que les dues palanques principals de recuperació les constitueixen la recuperació de la confiança derivada de la millora de la situació sanitària  i els fons europeus de recuperació. Hom no pot deixar de constatar que aquestes evidències, i la necessitat de tenir-les present per una Catalunya milllor, són indissociables de la recuperació dels ponts del catalanisme social i polític, amb els Comuns, i sobretot amb l’encara injustament estigmatitzat PSC. Sense tots ells no és possible pensar en una recuperació que ens encamini cap a una Catalunya millor. 

  Al començament d’aquest article Oriol Junqueras deixa anar una severíssima admonició a Junts sobre la “necessitat imperiosa de posar fil a l’agulla per tenir un Govern sorgit de les urnes i que, a hores d’ara, inexplicablement, continua pendent d’una tediosa negociació que es van apressar a encarrilar dos dels sector polítics a l’espera que un tercer es decideixi a fer el pas”.

  Com si les reflexions de Joan Tardà i Oriol Junqueras s’haguessin comportat de forma augural o de ressort inajornable per precipitar l’anunci de procedir a un Govern d’ERC en solitari, el dia següent d’aquelles reflexions Pere Aragonés donava a conéixer la ruptura de  les negociacions amb Junts amb una declaració solemne: la sobirania de la Generalitat no pot quedar sotmesa a la tuleta de cap institució exterior, en clara referència a la pretensió de Junts de mantenir dins el marc del Consell per la República l’estratègia de l’independentisme, concretada en el control de l’acció parlamentària a Madrid i el dictat de les condicions de la negociació amb el Govern central. A l’anunci de la ruptura va seguir l’amenaça de Carles Puigdemont: Junts no es deixaria trepitjar perquè se li deu un respecte.

  Estem tan acostumats a les sortides traumàtiques en moments decisius que no resultaria pas estrany que l’aproximació al principi de realitat que es pot llegir en les reflexions de Tardà i Junqueras, i en l’anunci de Pere Aragonès, acabés en paper mullat i ens veiéssim fent una altra giragonsa dins el bucle del procés.

  De la situació en què ens trobem se’n treuen lliçons cada vegada més inevitables: I) caldrà assumir els errors comesos com a condició de possibilitat per avançar en la línia d’exigència amb l’Estat per a una Catalunya millor, i repensar des de zero, amb l’aportació del conjunt del catalanisme, l’estratègia per a una millora progressiva del Govern de la Generalitat (potser els posicionaments de Tardà, Junqueras i Aragonés, comencen a ser un reconeixement implícit d’aquesta necessitat d’assumir els errors); II) si s’acaba concretant un Govern en minoria d’ERC, estaríem davant una realitat novíssima que posaria en qüestió la raó de ser del puigdemontisme i de la seva aposta per la confrontació; III) aquesta realitat novíssima molt probablement seria provisional i la legislatura naixeria amb data de caducitat de dos anys com a màxim (hi apunten els condiconants de la Cup, la presència dels Comuns en el Govern que ERC sembla descartar en principi, i l’actitud de rebentada de Junts que de cap manera pot consentir en perdre el poder i els privilegis d’influència determinant d’una sola estacada); IV) si es produeix una reculada d’ERC i es repensa el pacte de govern amb Junts, la durabilitat de la legislatura tampoc seria superior i la credibilitat de les dues formacions hauria perdut molts enters, tants que les diferents branques de l’independantisme se sentirien legitimades per anar pel seu compte, enterrant definitivament l’entelèquia de la unitat; V) si finalment s’han de repetir eleccions, els responsables ja han quedat en evidència.

  En qualsevol cas, començaríem a estar en condicions d’aprendre que de les simplificacions de l’independentisme hem de passar a la complexitat de la interdependència.