Un seriós toc d'atenció

  

   El vot particular dels magistrats J.A. Xiol Ríos y Maria L. Balaguer Callejón respecte de la sentencia pronunciada en el recurs d’empara al TC per la condemna de Jordi Turull pels fets d’octubre de 2017 conté una seriosa advertència del que pot succeir en els futurs recursos dels condemnats davant el TEDH, i també sobre la potencial afectació de drets fonamentals en la preservació de l’Estat de Dret. El vot particular finalitza amb aquesta expressió contundent: ”Sense la garantia de la preservació de la norma l’Estat de Dret no és possible. Però sense una observança escrupulosa dels drets fonamentals tampoc ho és.”

  Tècnicament, els quatre arguments dels dos magistrats dissidents són molt clars i traduïts de la forma més planera possible venen a dir el següent: I) el delicte de sedició presenta un biaix de certa indeterminació perquè es configura legalment a partir d’elements d’un fort caràcter normatiu que comporten una difícil comprensió de part del ciutadà; II) la prohibició de la interpretació extensiva imposa una consideració més rigorosa dels fets i de la individual participació personal; III) la jurisprudència del mateix TC, del TEDH i del TJUE senyalen  criteris de proporcionalitat penal que tenen en compte la possible ingerència en els drets fonamentals a l’hora quantificar la pena; IV) aquests criteris no s’han respectat en les penes imposades pel TS que resulten desproporcionades  

  La conclusió del vot particular d’aquests magistrats, tot i reconèixer la gravetat dels fets, es manté en la convicció que el principi de proporcionalitat contingut a l’article 49.3 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea està indefectiblement vinculat amb el principi de legalitat que recull l’article 25 de la Constitució i que la sentència no respecta. La proporció de la pena forma part del principi de legalitat i com a tal s’ha de respectar per no incórrer en la vulnetació de drets fonamentals. En aquest sentit consideren els dos magistrats dissidents que concorren circumstàncies suficients que permeten ajustar la quantificació de la resposta penal amb l’aplicació de previsions atenuants de la qualificació de sedició relatives a la seva inferior gravetat típica o a la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat.

  Es podia haver temperat la pena, diu el vot particular, i no es va fer. La manca de consideració de la integritat de les circumstàncies dels fets i de la seva individuació personal freguen el límit de la prohibició de la interpretació extensiva o analògica, i en tot cas aboquen a l’aplicació d’unes penes desproporcionades que signifiquen igualment una infracció del prinicipi de legalitat.

  Una particular significació política revesteix la constatació que exposen literalment els dos magistrats: “Tampoco, se acudió, ante la eventual consideración de que fueran razones dogmáticas o de recta aplicación de la normativa penal las que impedían la atemperación del rigor de la pena que debía imponerse, a los remedios extraordinarios de acudir al Gobierno exponiendo lo conveniente sobre la modificación del precepto o la concesión de un indulto parcial que adecuara la respuesta penal a la gravedad de la conducta minimizando con ello la desproporcionada severidad de la pena”.

 El Govern Sánchez pot trobar un argument de pes en aquest vot particular a l’hora de plantejar la resolució dels indults i la reforma del delicte de sedició, més d’acord amb una intepretació oberta del principi de legalitat, en sintonia amb la que està present en l’àmbit de la cultura jurídica comuna dels països de la UE, com senyalen els dos magistrats.

  Tant de bo que a més d’un seriós toc d’atenció seriós al TS i al propi TC, amb la reflexió que s’obre pas al seu si mateix, aquest vot particular signifiqués una ajuda per posar la primera pedra de reconstrucció del pont del diàleg que entre tots van dinamitar.