Coratge polític

 


  Sabíem que quan el Govern central es plantegés la conveniència dels indults per als condemnats pels fets del procés es produïria una reacció contrària des de molts sectors, i que aquesta reacció seria transversal sobretot fora de Catalunya, incloent tots el partits, i per descomptat una part important del mateix PSOE. Assistim aquests dies a la constatació d’aquest fet, no per esperable menys dolorós.

  Molts suposàvem que l’oposició es donaria inclús entre els sectors més radicals de l’independentisme, com així ha estat de part de l’ANC, amb les declaracions de la seva presidenta confessant que la concessió dels indults els desarma i els deixa sense arguments enfront de l’opinió internacional. La coincidència estratègica de les posicions nacionalistes més extremes en el mateix objectiu de preservar el bloqueig  per justificar les raons preses per endavant, el manteniment del com pitjor, millor, en definitiva, hauria de fer pensar, i molt, a la totalitat de la classe política, prescindint de  diferències ideòlògiques, perquè el que està en joc és la convivència social.

  No es podia esperar res de nou de l’informe preceptiu, però no vinculant, de la Sala penal del TS que va dictar la sentència. La seva lectura confirma els antecedents del mateix tribunal respecte de la concessió del tercer grau, la valoració in solidum de l’extrema gravetat dels fets i la proporcionalitat de la resposta punitiva. El rigor mantingut des del principi pel tribunal conté, però, alguns elements contradictoris com molt bé han posat en evidència els vots discrepants de dos magistrats en la resolució dels recursos coneguts fins ara davant el T. Constitucional.

  Els dubtes fonamentals que envolten la sentència del Suprem, pel que fa sobretot a la possible infracció del principi de legitimitat estretament vinculat amb la proporcionalitat de la pena en supòsits de relativa indefinició del tipus penal, els resoldrà el TEDH. De moment, en el procediment dels indults l’informe del TS estava predestinat a dir el que diu, pels condicionants que el tribunal sentenciador s’ha anat posant des que va assumir el plantejament inicial del magistrat instructor. Així i tot,  resulta excessiu l’accent de l’informe en l’aspecte de la manca de penediment en base a les declaracions dels mateixos condemnats, i en base al silenci de quasi tots ells (llevat de Jordi Cuixart i Santi Vila) en el moment de demanar-los la seva opinió respecte de les sol.licituds d’indult presentades al seu favor per tercers, individuals, de gups i entitats. El silenci dels presos no ajuda, però a l’expressió del ho tornarem a fer no convindria donar-li transcendència jurídica ni política si se la situa, com ha fet algun jutjat de primera instància,  en el context social en el que s’origina.

  En aquest context el president Sánchez ha defensat la conveniència dels indults per recuperar la concòrdia. La majoria de catalans ho sabem i ho defensem. Els indults després de l’informe del TS no podran ser totals, hauran de ser parcials perquè així ho preveu la llei reguladora quan el tribunal sentenciador no troba raons de justícia, equitat o d’utilitat pública per concedir-los. L’informe del TS passa per alt la raó d’utiltat pública, la que de manera exclusiva ha de considerar l’executiu en tant que raó política. Per això el criteri de conveniència política de fons que l’ha de guiar transcendeix qualsevol raonament curtplacista o de simple oportunitat. Ens hi juguem la primera de les condicions per a la recuperació de la convivència social a Catalunya.

  Per ells mateixos els indults parcials no resoldran res, però seran un primer pas endavant. No seran una rendició, com hipòcritament proclamen la dreta i la ultradreta, ni una cessió, com pensen alguns prohoms del Psoe, sinó una decisió necessària per demostrar la seguretat de l’Estat a l’hora d’emprendre la via del diàleg. No seran una prova de debilitat, i tampoc de generositat, sinó de fermesa. Serà en tot cas una prova de coratge polític al marge de càlculs  electoralistes. Per més dificultats que se li plantegin, Sánchez ha de demostrar que el seu coratge està al nivell de la capacitat i responsabilitat política que se li demana, encara que a curt termini la decisió li comporti un risc de desgast personal i electoral. Si altres l’han de substituir, hauran de reconèixer que trobaran una situació millor, més encarrilada, a Catalunya, justament en virtut dels indults concedits, per atendre a raons i no a amenaces.

  Max Weber distingia  entre els que viuen de la política i els que viuen per a la política. Si Sánchez enfronta amb coratge polític el que la situació actual li exigeix objectivament, haurà demostrat que forma part dels polítics que viuen per a la política.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

La mirada d’Urkullu sobre Catalunya

De Carme Forcadell a Laura Borràs