Coalició per imperatiu estètic i logístic


 


  Pere Aragonès ha passat un calvari. Joan Tardà no es cansa de repetir-ho. Un excés d’optimisme li va fer suposar que la cessió de la presidència del Parlament a Laura Borràs li reportarien sense massa inconvenients la investidura per la presidència de la Generalitat i la fomació de Govern amb Junts. Les sessions fallides d’investidura els passats 26 i 30 de març li van fer veure la dificultat de la comesa. A posteriori d’aquelles sessions costa d’entendre l’optimisme ingenu de Pere Aragonès i l’esforç balder dels seues discursos per aconseguir el suport d’una formació disposada a utilitzar fins a l’extrem la seva capacitat de control sobre el candidat novell.

  Durant uns dies va semblar que Pere Aragonès havia arribat a la conclusió que el més convenient seria  desempallegar-se de la dependència de Junts i formar Govern en solitari comptant amb el compromís anunciat per Jordi Sánchez de respectar-li la candidatura encara que no s’arribés a un acord de Govern. Així va passar de l’ultimàtum de primer de maig a la ruptura de negociacions amb Junts el següent dia 8.

  Nou dies desprès d’aquella decisió de ruptura, confrontada amb l’amenaça de Junts de no cedir-li ni els quatre vots que necessitaria per a un Govern en solitari, Aragonès fa marxa enrere i es plega a les exigències de tornar a formar coalició sota determinades condicions.

  Novament la tàctica de portar l’amenaça fins a l’extrem li dona bons resultats a Junts. Es repeteix la jugada de JuntsxSí per a les plebiscitàries del 2015 en la que ERC va acabar cedint a una llista conjunta sota la pressió de la llista del president (llavors Artur Mas). En aquell moment, però, Junts pel Sí només va obtenir 62 escons, lluny dels 71 obtinguts per la suma de Convergència i ERC en les eleccions del 2012 (50 + 21), i la cullerada dels 10 escons de la Cup va fer la resta pel pas al costat de Mas i l’inici de la cursa cap als desastres d’octubre de 2017. Amb els resultats del 4F la pinça de Junts i la Cup no han provocat, d’entrada, el pas al costat d’Aragonès però els antecedents no auguren res de bo a la singladura del nou Govern, amb una data prevista de revàlida a la meitat de 2023 que haurà de passar el nou president. 

 Feia teatre Pere Aragonès quan anunciava que només negociaria les condicions per a un Govern en minoria? Era pura tàctica per forçar Junts a reduir les seves pretensions? Si no feia teatre, hauríem de creure que havia arribat a la conclusió que no era possible ni convenient repetir coalició a la vista del desastre de la legislatura anterior i dels condicionants inacceptables de Junts per a la nova legislatura. Què ha passat entre el 8 i el 18 de maig per fer marxa enrere d’aquella decisió de procedir a governar en solitari? Aragonès no ha fet un pas al costat peró sí un pas enrere de conseqüències imprevisibles.

  Sent benèvols podríem suposar que el que ha passat durant els darrers deu dies no tindria només relació amb l’amenaça de noves eleccions sinó amb la pretensió de control de Junts sobre l’estratègia del procés des del Consell per la República, i concloure que en aquest tema fonamental qui més hauria cedit hauria estat Junts que finalment s’hauria flexibilitzat a canvi de substancioses prestacions logístiques en les conselleries d’economia, sanitat, afers socials i exteriors, a més del control  de la decisiva secretaria de difusió. La cara de Jordi Sánchez ho deia tot la setmana passada quan es mostrava convençut del retorn a les negociacions per arribar a un acord de coalició. Junts no es podia arriscar a perdre les parcel.les de poder efectiu a la Generalitat, tota una logística de control interior que de cap manera li podia garantir la sola activitat exterior de Waterloo.

  Però la qüestió que una vegada més es planteja, i ara amb molta més força si podem creure que els motius ponderats per Aragonès per a un Govern en solitari eren sincers i de pes decisiu, és la de preguntar-nos fins quan pot durar un Govern de coalició format in extremis i sobre la base de la profunda desconfiança activada i mantinguda durant més de tres mesos després de les eleccions.

  Podem pensar que Junts ha cedit en el terreny del Consell per la República per motius logístics. També podem pensar que aquesta cessió és provisional, a l’espera de recuperar les regnes de l’estratègia independentista des de dins i des de fora, a partir de l’acció combinada del referent del mateix Consell amb el nou òrgan a cinc bandes que es vol crear per marcar de prop l’itinerari de les negociacions amb el Govern central. És obvi que les decisions en el si d’aquest òrgan de control s’inclinaran sempre del cantó de Junts, la Cup i l’ANC.

  Si això és així, finalment hauríem de pensar que potser ERC i Aragonès han fet marxa enrere de manera precipitada i no han tingut prou en compte l’ambigüitat de la nova posició de Junts en aquest camp de l’estratègia que no suprimiria el risc de tutela permanent de la Generalitat des d’òrgans externs, extrem que Aragonès va presentar com a definitiu quan va anunciar que optava per un Govern en solitari. Les paraules de Jordi Sánchez en la roda de premsa conjunta d’aquest matí eren prou reveladores. S’ha referit a les dues mirades estratègiques de l’independentisme en el control del procés. No calia preguntar-li quina de les dues acabarà dominant el conjunt.

  Si Aragonès ha cedit a l’ambigüitat de la nova posició de Junts, tot i ser-ne conscient, ens trobem davant un altre pas en fals d’ERC d’enorme irrespondabilitat. El nou Govern s’encamina a una repetició del fracàs de les legislatures anteriors, amb conseqüències encara més imprevisibles. Ha volgut presentar la marxa enrere com una recuperació de confiança per tirar endavant el que proposava en les sessions fallides d’investidura. Pura estètica. En realitat l’ha guanyat el vertigen davant la possibilitat de perdre la presidència i de veure’s acusat de traïdor a l’independentisme i de responsable de la repetició d’unes eleccions en les que s’hauria fos el somni d’una majoria independentista. De l’esvaniment d’aquest somni n’ha parlat també Jordi Sánchez aquest matí. Ha revestit d’estètica negociadora un acord que sap que el continua deixant sota el control de Waterloo. L’estètica del nou discurs d’investidura que ens espera amagarà aquest vertigen

  Nulla aesthetica sine ethica. Que ho fa que a una generació ens vingui a la memòria José Maria Valverde en moments com aquests en què l’estètica arracona l’ètica política?

  

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

La mirada d’Urkullu sobre Catalunya

De Carme Forcadell a Laura Borràs