Molts líders i cap lideratge

  

 Llegint la conferència de Pere Aragonès del passat dijous, i d’acord amb l’evidència de les dificultats que està trobant per formar Govern amb JxCat i la Cup, es pot dir que el seu lideratge, prescindint de la valoració personal, no és prou consistent per tirar endavant la governabilitat de Catalunya amb un mínin de cohesió, estabilitat i  garantia d’eficàcia. El líder Pere Aragonès està sotmès a les pressions d’una munió d’altres  líders en el mateix camp independentista que el lliguen de mans i peus.

  Pere Aragonés es referia als tres aspectes que considera centrals per a la nova legislatura que ha d’encapçalar, el rescat social, la reactivació econòmica i el consens estratègic per a fixar el rumb cap a la República Catalana. En els dos primers aspectes la diferència ideològica entre ERC i JxCat faria del tot inviable la coalició, i encara menys idoni qualsevol recolzament dels antisistema de la Cup. Queda, com a gran punt de cohesió, el consens estratègic per la independència. Però aquest punt és justament el que condiciona el grau de cohesió en els dos anteriors, respecte dels quals no dubto que ERC considera que són del tot prioritaris encara que s’hagi de mostrar retòricament partidari per igual d’invertir, segons diu, la dinàmica de la repressió de l’Estat imposant-li l’amnistia i el dret d’autodeterminació.

La victòria pírrica a les eleccions no li permet a Pere Aragonès cap més recurs que el de continuar amb la retòrica del llenguatge processista. La seva via àmplia és d’un sol carril i la pretensió d’encabir-hi els Comuns  (significativament absents d’aquella conferència) està fora de lloc, i ell ho sap però ha de fer veure que seria possible.

  Al líder Pere Aragonès cal afegir-hi el líder Oriol Junqueras dins del mateix partit, amb el plus de legitimitat que li confereix la seva condició de pres. Oriol Junqueras va afegir a la conferència que s’haurien d’evitar els egoismes partidistes, referint-los, esclar, als del camp independentista, no pas pensant en una hipotètica escletxa oberta cap al Psc. No se sap fins on arriba el líder Aragonès i comença el líder Junqueras.

  El líder Aragonès té enfront els líders de JxCat: Puigdemont, Laura Borràs (la nova vicària) i el que quedi de Quim Torra, el vicari anterior que diu que des del seu despatx d’expresident es dedica a pensar el full de ruta cap a la independència. Aquí sí que se sap que tots els líders comencen i acaben allà mateix, a les mans del lider de Waterloo. En aquest front encara s’hi han d’afegir el líders Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull amb el mateix plus de legitimitat de Junqueras com a presos, tots a les ordres de Carles Puigdemont i cocreadors d’artefactes electoralistes i antidemocràtics com la Crida i el  Consell per la República, dels quals ERC no en voldria sentir parlar.

  I no convé oblidar la nova líder electoral que s’ha inventat la Cup amb resultats prou satisfactoris, Maria Dolors Sabater, que exigeix un nou model policial en plena eclosió d’actes vandàlics a Barcelona. Per acabar queden els líders activistes socials de l’ANC i Òmmium que pressionen per un patró de govern centrat en la cohesió per la independència com a màxima prioritat.

  Molts líders, de dins i de fora del propi partit, que ofeguen el líder Pere Aragonés i li treuen les ganes de continuar per la via de l’independentisme pragmàtic. Amb aquesta càrrega de líders, contraris i contradictoris entre ells mateixos, haurà d’anar a la taula de diàleg amb el govern central.

  Tots lamenten la manca d’unitat de l’independentisme. Amb tants líders és impossible cap mena d’unitat perquè cada líder té al cap el seu model d’independència, i no diguem ja el seu full de ruta per arribar-hi. Amnistia, referèndum d’autodeterminació i unilateralitat són grans conceptes teòrics amb els quals tots juguen en públic i no s’acaben de creure en privat.

  La profusió de líders va començar a ser una realitat després de les plebiscitàries del 2015, amb el pas al costat d’Artur Mas i el seu viatge a la paperera de la història. Allà es va començar a veure que la independència exprés en divuit mesos era una entelèquia i que per tant la il.lusió acumulada s’havia d’anar traduint en assegurar parcel.les de poder concret distribuïdes entre tots els forjadors d’aquella il.lusió. Cada parcel.la havia de tenir el seu líder, de manera que es van anar acumulant nous líders i modificant els fulls de ruta. No és possible la unitat de l’independentisme perquè la idea d’independència que es va crear, al marge de la realitat plural de Catalunya i de la correlació de forces en joc, necessàriament havia de desembocar en la fragmentació dels líders del procés. Aquesta fragmentació no té solució i amenaça portar al fracàs el govern que acabi formant Pere Aragonès. 

 El cicle del procés es va transformar a partir d’un moment en un bucle pervers que va fragmentar irremissibliment els seus liders, expulsant els líders inicials, i va polaritzar la societat amb tanta força que fins que la profusió de líders no comenci a minvar no es podrà pensar en un lideratge únic i prou fort per encarar amb decisió, sense por a les qualificacions de traïdoria i covardia, el diàleg amb el bloc de l’altra riba. Mentrestant tots aquests líders es dediquen a vigilar-se de prop i a cultivar la desconfiança amb el propòsit de mantenir les respectives parcel.les de poder, personal i de partit.

  La multiplicitat de líders fa impossible un lideratge eficaç, perquè es tracta de líders personalitzats que només exerceixen funcions de control i vigilància per assegurar la pròpia posició. No són líders socialitzats que es preocupin de capacitar, de desenvolupar noves possibilitats en funció de les necessitats socials.

  Massa líders i cap lideratge. Cada líder es veu a si mateix en un fragment del mirall trencat de la idependència exprés, i es pensa que aquest fragment li reflecteix la realitat sencera, com si el futur depengués només d’ell. Tants fragments, tants líders. S’hauria de començar per reconèixer que el mirall es va trencar i que caldria reconstruir-lo. Em venen a la memòria les reflexions que Mercè Rodoreda posa en el pensament d’Armanda cap al final de la novel.la “Mirall trencat”, quan el decurs d’una família burgesa ja havia acabat en tragèdia: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren?”