El fill del xofer i altres relats

 


   Hi ha hagut un punt en la lectura apassionant del relat de no-ficció de Jordi Amat sobre la biografia d’Alfons Quintà, sobrepassada la meitat del llibre, després d’acabar el capítol “La força del mite” i emprendre el de “La trama”, en el que m’he vist obligat a fer una pausa i a plantejar-me algunes reflexions i preguntes: en quines condicions personals, socials, econòmiques i polítiques vam arribar a la Transició des del cor mateix d’una part important de l’oposició al franquisme, l’encarnada en la persona de Jordi Pujol i el seu entorn?; fins a quin punt aquestes condicions van determinar els primers anys de la Transició i el transcurs de l’autonomia a Catalunya durant les dècades següents?; hi havien altres relats, altres vies paral.leles cronològicamant a la vida del fill del xofer, de sentit i de contingut totalment contraris, que haurien pogut portar-nos per camins diferents?. Sí que n’hi havien.

   Penso que a l’ara tan criticada Transició i al mal anomenat règim del 78 hi vam arribar condicionats pels fets que es desprenen d’aquests relats contradictoris, fets que transcorren a l’interior mateix de l’oposició al franquisme però que tenien objectius diferents. Les limitacions de la Transició a Catalunya, i també a Espanya, no responen només a les condicions que va imposar el franquisme declinant sinó també, i en gran part, als vicis amb què el sector pujolista va arribar a aquell moment i el va fer seu apoderant-se durant dècades del poder de la Generalitat. Vicis incrustats al poder català que el poder central no va voler desactivar. El decurs biogràfic d’un psicòpata com Alfons Quintà que va estar en contacte constant i directe amb els qui ostentaven el poder intel.lectual, social, mediàtic i econòmic durant la Transició a Catalunya, i durant els anys anteriors i posteriors, ho confirma.

  Jordi Amat ho explicita: “És una elit que sent que ha guanyat l’hegemonia amb la resolució del cas Banca Catalana i que té clara la voluntat de mantenir-se en el poder que ha instituït. El desplegaran. L’alternança es bloqueja. Al Palau es poden sentir impunes. L’oposició es queda sense alè. És el règim dins del règim. És democràcia i són negocis. El pujolisme l’any 78. Un subsistema del sistema. El cor de la festa ha començat a bategar” (p.200).  És el moment en què el ple de l’Audiència Territorial de Barcelona decideix per majoria no processar Jordi Pujol pel cas Banca Catalana (21 de novembre de 1986). Des de les instàncies centrals, govern socialista i monarca inclosos, havien entès  que aquell processament podia desestabilitzar l’Estat. Pujol era el poder a Catalunya i com a tal se l’havia de respectar. Els afers opacs de Banca Catalana mai més es van poder esbrinar.

  Aquell moment s’havia començat a forjar uns anys abans, durant la primavera de 1982, quan Pujol es posa en contacte amb Alfons Quintà després que aquest veiés desestimat per la direcció d’El País el seu projecte per crear la redacció de Barcelona. Pocs anys abans Alfons Quintà havia publicat a El País una sèrie d’articles molt crítics amb la situació i l’activitat de Banca Catalana. Ara, quan la direcció d’El País refusa l´últim i més critic article sobre els mateixos afers i tira per terra el projecte de Quintà per al diari a Catalunya, Jordi Pujol veu arribada l’ocasió, no per passar comptes ni per comprar el silenci de Quintà sobre Banca Catalana, sinó per incorporar-lo a la xarxa de comunicació pública que necessita el poder que ha obtingut dos anys abans. “Jordi Pujol sap que el moment d’escoltar amb profit és quan el teu interlocutor passa per un moment crític” (p. 142)

  La incorporació de Quintà com a primer director de Tv3, motor imprescindible per configurar i mantenir el poder del pujolisme, va ser determinant per a la força del mite que es va començar a crear des de tots els angles, també des dels angles morts del protagonista que al cap de molts anys veuria com continuava presoner de les seves obsessions. Ho va ser malgrat el despotisme del personatge que maltractava el personal i gaudia de la butlla de Prenafeta, la mà dreta de Pujol, per fer i desfer. Tv3 havia de ser el poder de comunicació dins del poder, un altre subsistema dins del sistema pujolista.

  L’ocasió oportuna per a l´ús d’aquest subsistema de comunicació que havia de blindar els contorns del sistema de poder pujolista es va presentar ben aviat, el 30 de maig de 1984, quan Pujol és reelegit president després de guanyar les eleccions per majoria absoluta. Aquell moment coincideix amb la presentació de la querella contra Jordi Pujol pel cas Banca Catalana i des de totes les instàncies es promou la mobilització de la població contra els fiscals que l’han presentada, contra Espanya, contra els socialistes. La plataforma determinant de l’èxit de la mobilització és la plataforma de Tv3 de la que Quintà n´és l’ànima directora.    

   És el moment de l’assetjament, els insults i les amenaces de mort a Raimon Obiols, cap de l’oposició, sortint del Parlament, i és el moment retransmès en directe de la  fusió del poder de Pujol amb la definició del que vol que sigui Catalunya en l’imaginari dels catalans. Ell és i representa Catalunya. “A partir d’ara, proclama des del balcó de la Generalitat, quan algú parli d’ètica, de moral i joc net, en parlarem nosaltres”. Es tractava, diu Jordi Amat, d’un plebiscit, sí, i la imatge que es projecta és que Pujol l’ha guanyat davant l’Estat, perquè ell encarna la nació”. D’aquella victòria de la victimització convertida en una imparable força política, interiortitzada en bona part dels catalans, en sortiria al cap de dos anys i mig la negativa judicial a jutjar-lo pel cas Banca Catalana, amb el vistiplau dels altres poders de l’Estat. 

  Després de llegir el llibre, i sobretot després de reflexionar sobre aquesta part nuclear, em van venir a la memòria altres llibres amb noms d’intel.lectuals i polítics de generacions anteriors,  en part contemporanis dels del relat del fill del xofer, que durant l’antifranquisme més dur van protagonitzar relats personals i col.lectius que si haguessin prosperat ens haurien apropat a la Transició en condicions molt diferents. Penso en els llibre de l’Enric Juliana “Aquí no hem vingut a estudiari en el relat que conté de Manuel Moreno Mauricio, exdirigent del Psuc, favorable a la preparació intel.lectual i a la maduració lenta a la presó per a la llibertat, enfrontat al penal de Burgos amb Ramón Ormazábal, fundador del Partit Comunista d’Euskadi, partidari de l’accelaració de la lluita. Penso també en els protagonistes anònims que recorren la l’utobiografia política de Raimon Obiols (“El mínim que es pot dir”), i penso en Josep Benet i Joan Comorera, primer secretari general del Psuc. Hi ha encreuaments d’aquestes persones entre elles mateixes i amb els personatges de la vida del fill del xofer en moments que no són de victòria política sinó de victòria moral dels perdedors.

   Josep Benet, que va protagonitzar amb el Psuc la moció de censura contra Jordi Pujol el 29 d’octubre de 1.982, pocs mesos després de la trobada d’aquest amb Alfons Quintà per encarregar-li la comesa de Tv3, l’hi havia retret en carta uns anys abans: “Tens l’obsessió de dominar-ho i fer-ho tot, de passar a la història com un gran personatge; sóc pobre, i se m’ha marginat, però he fet molt pel país i no he destruït res, i lamento que tu no puguis dir el mateix”. 

   El mateix Benet havia sigut l’advocat defensor de la muller de Joan Comorera, Rosa Santacana, en el consell de guerra en què la van absoldre a ella però van condemnar el seu marit a trenta anys de presó. Tot i estar greument malalt el van traslladar precisament  a la Prisión Central de Burgos on  es va retrobar amb Manuel Moreno i on va morir el 7 de maig de 1.958. El 1981, quatre anys després de sortir de la presó per l’amnistia de la Transició, Manuel Moreno hi va tornar amb la intenció de localitzar la seva tomba. La va trobar en un espai abandonat i ple de males herbes, i tant Enric Juliana com Jordi Amat en la biografia de Josep Benet expliquen que Manuel Moreno va collir unes flors i les va dipositar sobre la tomba.

  Quan Josep Benet defensava la muller de Comorera en el consell de guerra que el va condemnar a trenta anys de presó, morint poc després, Alfons Quintà era un adolescent que apuntava les maneres perverses del personatge que seria al cap de pocs anys. S’atrevia a fer xantatge a Josep Pla amenaçant de denunciar-lo a “Joan Vicens Creix, Inspector jefe de la Brigada Política Social de Barcelona”, si no feia el que li exigia. Ell no volia formar part del grup dels perdedors sinó dels que havien vingut aquí també per dominar. Finalment l’afany de domini el va destruir tràgicament.

  Sobre la tomba dels perdedors va anar creixent la victòria moral dels qui jugant-se la vida havien proposat una altra manera d’apropar-nos i viure la Transició. En qualsevol cas no es pot oblidar que molts d’aquells que van voler segrestar-la i que de fet se’n van servir per als seus interessos (Prenafeta, De la Rosa, Piqué Vidal, els Pujol, el mateix monarca…) han estat entre reixes o estan sent investigats per fets que arrenquen d’aquells anys. La història fa justícia, i no només justícia poètica.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat