Apories

 

   Es produeixen canvis a la Conselleria de Treball , Afers Socials i Famílies després del fiasco de la qüestió dels autònoms. Com que el  conseller no pot ser cessat pel vicepresident perquè la presidència en funcions en què el va deixar la inhabilitació de Quim Torra, i que aquest va voler prolongar al màxim, no té aquesta prerrogativa, les substitucions son les dels secretaris generals del Departament de Treball i Afers Socials. Tampoc no pot dimitir el conseller perquè quedaria vacant la conselleria sense possibilitat de designar-ne un altre. I així anar fent, en un moment en què l’eficàcia del govern, del bon govern, seria més necessària que mai. Plou sobre mullat en les desavinences entre les conselleries de JxC i Erc que es van repetint setmana sí i setmana també, i mentrestant la ciutadania es queda perplexa preguntant-se quin president de la Generalitat ens espera després de les eleccions del proper febrer. 

   Ja no es tracta de saber quin govern decidirem els ciutadans anant a votar sinó de quin president ens espera, donat que a hores d’ara l’única incògnita és la de saber si el nou president serà de JxC o d’Erc en el govern que repetirà la mateixa coalició. Les votacions es redueixen a constatar si Puigdemont tornarà a decidir la presidència  amb el procediment de designació a dit, com va fer després de les eleccions de 2017, i com havia fet Artur Mas després de les eleccions de 2015, o bé si el president serà d’Erc. Les eleccions es limiten a concretar quin president sortirà segons el resultat de JxC o d’Erc.

   La distribució de conselleries i càrrecs, amb els percentatges que corresponguin segons el resultat, ja està decidida. La meitat dels votants no té cap possibilitat d’incidir amb el seu vot sobre un canvi de majoria de govern, i l’altra meitat només podrà condicionar que d’un o altre partit de la coalició independentista en surti el nou president. En aquesta reducció de les eleccions a la sort de quin sigui el nou president, el vot de la Cup, minoritari dins l’independentisme, podria tornar a tenir la veu decisòria segons quina sigui la diferència d’escons entre JxC i Erc.

   Es podria pensar que les eleccions legislatives s’han anat convertint en unes estranyes eleccions presidencials per la manera com el procés ha transmutat els programes de govern en la sola dimensió de l‘objectiu de la independència, fins al punt de crear la convicció en la meitat de l’electorat de què el president de la Generalitat només pot ser independentista, i que qualsevol altre que no ho fos no podria ser un bon president.

  La independència s’ha convertit en una línia vermella entre dos blocs  de ciutadans que crea tensió social, i a l’hora de les eleccions ha reduït el vot a una aporia, un atzucac en el que l’afirmació del valor del vot és negada per la seva limitació als espais de decisió que prèviament ha senyalat l’independentisme. Afirmació i negació alhora, en la línia de les controvèrsies constants al si del Govern per assegurar les cotes de poder que corresponen només a JxC i a Erc, una contradicció permanent que es dissimula davant l’electorat amb les apel.lacions a una unitat ideal de l’independentisme que ve desmentida pel fets en les legislatures successives.

   D’altra banda, és ben veritat que d’aquesta aporia social i electoral no en podrem sortir si no es resol la situació dels presos del procés amb la reforma del delicte de sedició i/o l’indult. Resoldre aquesta situació com més aviat millor és condició necessària per iniciar el camí de retorn a la normalitat  social i democràtica, una condició de possibilitat perquè els ciutadans es vegin amb cor de traspassar la línia vermella i trobin arguments per compartir continguts imprescindibles per redreçar la forma de govern.

   No obstant aquesta condició necessària podria no ser suficient. Només si Erc guanyés la presidència i s’atrevís a marcar la pauta d’un bon govern de gestió, apuntalar la sanitat, l’educació, els serveis socials, establir amb el govern central una relació oberta i lleial en el pacte dels pressupostos estatals i seguir després en una línia de responsabilitat i exigència amb la voluntat de fer-los efectius, es podria presentar alguna oportunitat per desfer l’aporia en la que estem insta.lats. A més de guanyar, Erc hauria d’aprendre a governar sense negar-se per principi, com ha fet fins ara, a obrir-se a les aportacions dels altres grups de l’esquerra no independentista, els comuns i els socialistes, i hauria d’aprendre sobretot a desfer-se del complex d’inferioritat que l’acompanya i que el manté subordinat al fantasma de la unilateralitat de JXC i l’ANC.

  Però no em faig il.lusions, la propera legislatura, amb les condicions aporètiques amb què les enfrontem, podria molt ben ser una altra legislatura perduda amb la meitat de l’electorat situat a l’altra banda de la línia vermella, veient com al si del govern es reprodueixen els enfrontaments, es degraden les institucions i es fa caricatura de la controvèrsia democràtica  de la qual  les eleccions legislatives haurien de ser la millor expressió.