Donald Trump o la destrucció populista de la presidència

 

     


   En la votació al Senat dels Estats Units sobre l’impeachment de Trump el passat mes de febrer, poc abans de la irrupció de la pandèmia, pels càrrecs d’abús de poder i obstrucció a una investigació del Congrés, el senador republicà Mitt Romney (candidat republicà a les eleccions de 2012, les del segon mandat d’Obama!) es va passar a les files demòcrates i va votar a favor de l’impeachment pel primer dels cárrecs. L’abús de poder denunciat pels demòcrates en el procediment d’impeachment consistia en la voluntat de Trump d’interferir en les eleccions ara celebrades forçant el president Zelenski (mitjançant el xantatge de retenció de 400 milions de dòlars d’una ajuda promesa) perquè Ucraïna anunciés públicament que estudiava investigar Joe Biden i el seu fill per un suposat afer de corrupció en aquell país. L’impeachment no va prosperar al Senat que comptava amb majoria republicana, però el discurs de Mitt Romney contra Trump recolzant l’impeachment no va poder ser més dur . Va proclamar Romney sobre l’actuació de Trump: “Fou un atac flagrant als nostres drets electorals, a la nostra seguretat nacional i als nostres valors fonamentals. Corrompre una elecció per mantenir-se al poder és potser la violació més abusiva i destructiva del càrrec que se’m pot acudir”.

  John Mccain, l’altre candidat republicà a la Casa Blanca el 2008 (primer mandat d’Obama), mort d’un tumor cancerós l’agost de 2018, menyspreat per Trump que el considerava un perdedor a la guerra i a les eleccions presidencials, hi havia tingut successius i seriosos enfrontaments, per instigar els bojos, deia, amb els seus atacs als immigrants, pels comentaris obscens sobre les dones i per promoure el procediment de reforma sanitària de l’Obamacare que hauria deixat entre 30 i 40 milions de ciutadans sense assegurança, entre altres. Quan Trump va felicitar Putin en la seva reelecció com a president de Rússia, Mccain no es va estar de retreure-li: “Un president d’Estats Units no lidera el món lliure felicitant els dictadors per guanyar eleccions fictícies”. 

  Les opinions dels dos últims candidats republicans a la Casa Blanca resumeixen prou bé el que ha estat el mandat de Trump: la destrucció creixent del càrrec d’un president que amb l’excusa fictícia de mirar abans que res pel seu país no només ha renunciat a liderar un món més lliure sinó que s’ha erigit en un perill per a l’estabilitat d’EEUU i la seguretat internacional.

  La família de Mccain acaba de confessar que se sent reconfortada per l’elecció de Joe Biden. Però Donald Trump pretén encara corrompre el resultat de les eleccions acusant-les de fraudulentes sense cap prova, simplement perquè no l’hi ha sigut favorable. L’empeachment que va fracassar al Senat l’ha fet efectiu el vot popular amb una diferència de més de quatre milions, i el vot electoral amb una diferència que acabarà superant àmpliament les primeres projeccions. Partint d’aquelles projeccions pessimistes alguns començaven a rabejar-se i a donar per suposat el fracàs de la democràcia a EEUU i al món magnificant la capacitat de Trump per “plantar cara”, com li vaig sentir comentar a un reconegut líder radiofònic la matinada de l’endemà de les eleccions. Sembla que alguns no poden dissimular les ganes que tot es capgiri per partir de zero i que les institucions fracassin per mantenir-se ells i els seus cercles en una situació privilegiada per damunt de la volatilitat que promouen.  

   A què ha plantat cara Donald Trump? En realitat ha fet veure que ha plantat cara a l’establishment sent ell mateix un producte perfecte del mateix establishment, sector empresarial immobiliari i financer. Es diu, i és veritat, que ha deixat la societat nordamericana fracturada, enormement polaritzada, però convindria afegir que la polarització no obeeix a una diferència de criteris socials, polítics, culturals o econòmics entre dos pols, sinó a la voluntat de servir-se de la delicada situació econòmica d’una part important de la població, de les classes mitges deprimides i de la inseguretat de les minories racials (sobretot de la hispànica), per aprofundir en la  divisió que assegura l’hegemonia del supremacisme blanc més reaccionari. Partint d’una situació social extremament volàtil ha aprofitat la conjuntura per plantar la bandera del populisme de masses que fa rendibles al màxim els beneficis de les elits. Aquest plantar cara ha sigut un gran engany per al conjunt de la societat, un suprem exercici d’hipocresia i de cinisme polític,  per més que una part de la societat tardarà a adonar-se’n. Un cinisme que ha arribat a la seva culminació amb la pandèmia, interpretant el ridícul paper de màxim representant de les llibertats negant l’evidència dels contagis i de les morts.

   El mateix es pot dir amb relació al seu radical negativisme de la realitat i els efectes del canvi climàtic. Es va despenjar dels acords de París i ha volgut deixar l’OMS a la intempèrie en virtut del mateix exercici hipòcrita d’ultraliberalisme radical. Rob Riemen recorda al seu llibre “Per combatre aquesta època” la conferència que va fer Thomas Mann el 3 d’octubre de 1940 al Claremont College de Los Angeles sobre “Guerra i democràcia”, en la que va exposar la seva experiència personal a Munich on va veure de primera mà com un moviment feixista va poder arribar al poder, en part gràcies al domini perfecte de la mentida. Es deia en cafès i salons, i després als carrers i en les reunions de masses, que s’havia format un nou moviment polític amb un líder per a ells disposat a dedicar la seva vida als interessos del poble, a les seves necessitats i la seva llibertat.T.Mann va acabar la seva conferència amb aquest advertiment premonitori a més de vuitanta anys vista: “Deixeu que us digui tota la veritat, si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”. El mandat de Trump n’és la prova més contundent. 

  Parlant de la volatilitat que determina els nous reptes de la democràcia en aquests temps, D. Innerarity sosté que en la volatilitat no hi ha res estable, no hi ha pròpiament un a dalt i un a baix; no és un mer desordre ni una simple inestabilitat, ni una crisi d’ingovernabilitat, sinó un situació, no ja líquida sinó gasosa, de “desintermediació que produeix una sobrecàrrega informativa en la mesura amb què l’augment de dades dsiponibles no es compensa amb una corresponent capacitat de comprendre-les i transformar-les en coneixement”. En les situacions de volatilitat així entesa es debiliten els partits polítics i el resultat és “un creixent oportunisme del líder ocasional”.

  Això és ni més ni menys l’oportunisme de Trump (i dels deixebles que té arreu) que ha sabut aprofitar la situació social d’extrema volatilitat no per presentar una alternativa política, econòmica o cultural sinó per aprofundir fins a límits irreversibles la impossibilitat d’acostar els pols que es creen en una situació de caos i d’enfrontament constant. En realitat no hi ha dos pols sinó un allunyament progressiu d’un sector adoctrinat pels líders populisme que es veu impel.lit a endinsar-se en el caos permanent. En una situació així només es pot lluitar per aconseguir un mímin d’equilibri que eviti la desintegració social violenta. Aplicaria al populisme de Trump i dels seus seguidors la mateixa conclusió preocupant a la que arriba Ágnes Heller parlant de biopolítica a “El món, el nostre món”: “No pot distanciar-se de les seves pròpies idees, de la seva veritat; ignora la controvèrsia en què participa. No veu el dilema: per a ell no n’hi ha cap”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat