Un altre matí amb Montaigne

  El primer que em distreu l’atenció quan torno a entrar mentalment al despatx de Montaigne és la inscripció d’un pensament de Xenofont a la biga central del sostre, una inscripció entre moltes altres que cal.ligrafien tot l’embigat, i que diu: “No, la veritat total cap home no l’ha tinguda, ni mai cap home la tindrà”.

  Esperonat per aquesta reflexió que m’aporta una mica de pau a l’allau de contradiccions que em soprenen per tots costats aquests dies de confinament i de desconfinament programat, goso preguntar-li què en pensaria de la disjuntiva que ens estem plantejant entre donar ja per acabat el desconfinament i revitalitzar l’economia i el benestar públic o seguir-lo prudentment fins al final d’acord amb les pautes proposades pel Govern per tal d’assegurar fins on sigui possible la integritat sanitària, i em contesta amb ironia: ”Concebre un esperit exactament dividit per dos desitgs iguals és una idea divertida. Perquè és indubtable que no prendrà mai partit en la mesura que la inclinació i l’elecció impliquen una desigualtat del valor; i si ens situéssim entre l’ampolla i el pernil, amb exactament el mateix apetit de beure i de menjar, no hi hauria sens dubte més remei que morir de set i de fam”.

  Li prenc la metàfora de l’ampolla i el pernil i dedueixo que el més assenyat potser seria no deixar-nos morir de set i de fam alhora sinó procedir amb una moderada combinació del beure i del menjar, de la prudència per no fer de cop el que tots ja voldríem fer i de la iniciativa per anar entrant en el que en diuen “nova mormalitat”. De tota manera, afegeix, sempre passa que prohibir-nos aguna cosa és donar-nos-en ganes tot recordant la dita d’Ovidi: “Allò que és permès no fa cap goig; és allò que no ho és el que ens abrusa més vivament”. I continua assegurant-me que “no hi ha raó que no en tingui una altra de contrària”, i que “res no és tan contrari al nostre gust com la sacietat que prové de la comoditat ni res que l’aguditzi tant com la raresa i la dificultat”. Interpreto que em vol fer entendre que els moments de contrarietat, els que en aparença ens neguen les comoditats,  poden aguditzar-nos la capacitat per trobar alternatives a la sacietat que “és una passió obtusa, embeneitida, esgotada i adormida”.

  Mig convençut i mig desconcertat li demano opinió sobre les divisions personals i socials per les que ens fa passar la situació que estem vivint, i em comenta:”No sé de quina manera som dobles en nosaltres mateixos, cosa que fa que allò que creiem no ho creguem, i que no ens puguem desfer d’allò que condemnem”. El que em porta a pensar que potser no és tan estrany que dubtem de nosaltres mateixos, que canviem de  criteri per buscar altres certeses, i que tampoc és estrany que no tinguem tan clara la nostra posició davant les posicions que condemnem, perquè al cap i a la fi les posicions contràries també ens comprometen. Citant a Ciceró em rebla la paradoxa: “No hi ha discussió possible sense contradicció”.

  Envalentit pel que em suggereix, m’atreveixo a preguntar-li per la rivalitat de mèrits en la que es troben embrancats els nostres representants polítics per treure pròfit electoral de la pandèmia. I es deixa anar: “Estem completament buits; no ens hem d’omplir de vent ni de veu, ens cal una substància més sòlida per reparar-nos… No hi ha res que enverini més els prínceps que la falagueria, ni res que faci guanyar als dolents més crèdit davant d’ells… Què hi ha de més fortuït que la reputació?... La sort ens aplica la glòria segons la seva lleugeresa. L’he vista molt sovint anar abans del mèrit i , sovint també, ultrapassar-lo de bon tros”. Em mira i em diu: “Recorda Sèneca, la glòria és una ombra de la virtut”. I ja llançat continua: “No som més que cerimònia; la cerimònia ens arrossega i deixem la substància de les coses; ens mantenim a les branques i abandonem el tronc i el cos… Particularment en els assumptes polítics hi ha un bell camp obert al moviment i a la contestació…És ben fàcil acusar d’imperfecta una administració, perquè totes les coses mortals ho són; és ben fàcil de fer que un poble mensypreï les antigues normes: mai cap home ho va intentar sense aconseguir-ho; però arribar a establir una situació millor que la que s’ha enrunat, molts dels qui ho han intentat han fracassat”

  Davant la contundència de Montaigne a l’hora de jutgar la presumpció dels càrrecs públics, em decideixo a preguntar-li finalment com veia el seu futur, ell que va passar per una pesta devastadora al final del seu mandat com alcalde de Bordeus, per mirar de treure’n alguna lliçó de cara al nostre futur. I em raona: “El qui seré d’ara endavant només serà un ésser a mitges… Davant d’un perill, no penso tant com alliberar-me’n com que poc importa que me n’alliberi… Sovint es pateix menys si es perd la vinya que si es pledeja per conservar-la. El camí més baix és el més ferm. És on hi ha la constància. No hi teniu altra necessitat que vosaltres mateixos… D’alguna cosa serveix la maldat. És bo néixer en un segle molt depravat perquè, en relació amb uns altres, sereu considerats virtuosos per poca cosa…Estic en aquell punt en què, tret de la salut i de la vida, no hi ha coses per les quals vulgui fer-me mala sang i que vulgui comprar al preu del malestar d’esperit i de l’obligació… El més gran que he conegut viu, parla de les qualitats naturals de l’ànima, el millor nascut, ha estat Étienne de la Boétie; era realment una ànima plena i que mostrava un rostre bell en tots els sentits… No sabem on ens espera la mort; esperem-la arreu. La meditació prèvia de la mort és meditació prèvia de la llibertat. Qui ha après a morir ha desaprès a servir. Saber morir ens allibera de qualsevol lligadura i constrenyiment”.

   Per segona vegada surto mentalment del despatx de Montaigne una mica trasbalsat, mentre em ve a la memòria el discurs d’Étienne de la Boétie sobre “La Servitud Voluntària”. Era la servitud a la tirania de què parlava el seu amic de l’ànima, una tirania que ha anat prenent formes diferents al llarg del temps. Avui estem sotmesos, involuntàriament, a una altra mena de servitud de la que no se n’escampen els tirans.

  (Els extractes de Montaigne són dels seus Assaigs: Vol II, XIV-XVII i Vol I, XX)