ERC sempre perd

  Erc sempre perd o fa perdre. I es perd. Va trencar el primer tripartit de Maragall i va votar no en el referèndum del nou Estatut, com el Pp. Es va passar al bàndol conservador de CiU el 2012, després de la temptaiva fallida de Mas d’arribar a la majoria absoluta, començant a partir d’aquell moment una rivalitat amb els convergents al si del sobiranisme que no tindria fi. El novembre de 2014, pocs dies abans de la consulta del 9N, Oriol Junqueras afirmava amb contundència que ja havia passat el temps de “les metàfores, els mites i les bones paraules”, i que no era possible encetar cap mena de negociació amb l’Estat, establint una mena de contraofensiva soterrada amb el president Mas, fent-li veure la determinació presa de no sumar-se amb ell a cap llista conjunta ni a cap procediment ulterior per establir cap mena de diàleg amb el govern Rajoy. Amb més contundència afirmava en una entrevista el dia 5 de novembre d’aquell any que el consens amb Mas només seria possible si es pactava tirar endavant la declaració d’independència una vegada guanyades les eleccions. Es va fer pregar molt i molt abans d’entrar a la llista de JuntsxSí per a les eleccions dites plebiscitàries del 2015, i malgrat el resultat insuficient del “plebiscit” va permetre que la Cup defenestrés Artur Mas. Amb aquella operació Erc va posar fi a la iniciativa directa de Mas que va perdre la presidència i amb poc temps perdria el seu partit.

   De nou al Govern, sota la batuta de la Cup i a l’ombra de Puigdemont, van pressionar  per portar a terme el referèndum d’autodeterminació sense deixar d’acusar els seus socis d’improvisadors i d’indecisos, i vista la determinació del president de convocar eleccions anticipades se li van tirar a sobre i el van obligar a passar per una declaració vergonyant d’independència al Parlament. A partir d’aquell moment passaven a perdre tots, i a perdre sobretot el conjunt de la ciutadania catalana.

  Esperava guanyar el desembre de 2017 però va tornar a perdre, i es van aprofundir les diferències amb els exconvergents fins arribar a un clima insuportable dins el mateix Govern. La unitat de l’independentisme passava a ser una pugna oberta entre els herois anònims, capitanejats per Torra, i els eterns aspirants a dominar el Govern. Tots continuàvem perdent. 

  Va decidir donar suport a la moció de censura contra Rajoy, anant de bracet amb el PdeCat de Marta Pascal abans de desaparèixer, però va fer perdre la votació dels pressupostos de l’Estat per al 2019 i va forçar eleccions anticipades al Congrés. Amb una abstenció va contribuir a la investidura de Sánchez maldant per presentar-se com el factor determinant de la legislatura.

  Després que el president Torra acusés de manca de lleialtat Erc i es comprometés a convocar eleccions una vegada s’aprovessin els pressupostos catalans, s’obria un temps d’expectatives per a Erc que la portaven a pensar en una victòria a curt termini. En un mal mesurat impuls de força hegemònica va obligar Sánchez a la formació d’una taula de diàleg desbordant les posicions d’exconvergents i puigdemontistes, oferint però la presidència de la part catalana de la taula a Torra, una estranya manera de dinamitar-la abans de començar.

  Erc esperava la convocatòria d’eleccions a Catalunya però no va arribar. Sí que va arribar la pandèmia i Torra ho ha aprofitat per mirar cap un altre costat. Erc es va abstenir en les primeres pròrrogues de l’estat d’alarma però va passar a votar no a les dues últimes, al costat de Vox i JxCat en la penúltima i al costat de Vox, Pp i JxCat en l’última, adduint motius diferents en cadascuna i creant tensió dins el propi partit. Ahir va exposar cinc arguments per al no, quatre dels quals (retorn de competències, prestacions a les famílies, consulta als municipis i reformes legals) podien tenir més o menys relació amb la causa de la pandèmia i la millora de l’estat d’alarma però que sonaven buits en funció del cinquè i últim, l’acotació en el temps de la taula de diàleg. Una taula de diàleg que no té cap relació amb la pandèmia però que Erc va voler portar a l’escenari del Congrés per acusar el Govern Sánchez de pèrdua de l’esperit de la investidura i de decantar-se pel pacte amb Ciutadans que havia optat per votar a favor de la pròrroga.

  Sánchez es va esforçar en distingir entre l’instrument de govern que és la pròrroga de l’estat d’alarma en una situació excepcional i el pacte per al diàleg que va ratificar. L’espantall de Ciutadans, en definitiva, li va servir a Erc per tornar a la moral de la derrota i per sublimar el seu complex de perdedor amb la defensa erga omnes del seu paper de defensor d’un fins ara desconegut esperit d’investidura. Un esperit que en tot cas ja s’havia esblaimat amb la negativa als pressupostos de l’Estat que significaven millores importants per a Catalunya. El trencament satisfà Torra i JxCat, i també a la dreta i extremadreta espanyoles, deixa la taula de negociació amb encara menys esperances de contingut, fa perdre a Erc definitivament la seva pretesa condició de factor indispensable per a la legislatura i posa novament el partit a disposició de les maniobres radicals i hegemonistes de la dreta independentista. Una demostració de com s’arriba a perdre volent fer perdre, quan es va perdut i no hi ha lideratge ni decisió per emprendre una política diferent de la de Puigdemont iTorra. No és el Govern Sánchez que trenca, és una Erc perpètuament insegura i acomplexada que reincideix en la derrota i l’autoflagel.lació.

  Erc és un partit malaguanyat, que hauria de governar però que sembla haver nascut a la vida política per no arribar mai a aclarir-se. No troba maneres per passar de subordinat a primer, de soci intrigant a soci fiable. Amb paraules de Philip Pettit diria que no han sabut col.lectivitzar la raó, no són capaços de formar un subjecte col.lectiu integrat ni d’evitar el recurs a la revisió no raonada dels compromisos adquirits.