Desconfinament i estat d’alarma

  

   Les mesures extraordinàries de confinament per la crisi sanitària de la Covid-19 es van adoptar en virtut del Reial Decret del passat 14 de Març. Semblaria lògic pensar que les les mesures de desconfinament seguissin la mateixa pauta de la declaració d’estat d’alarma, aprovat pel Congrés des del seu inici, completat amb successives Ordres ministerials i vigent almenys fins al proper nou de maig d’acord amb les autoritzacions quinzenals atorgades fins ara pel mateix Congrés. D’acord amb aquest bagatge normatiu el Govern central ha dictat tota una altra sèrie de disposicions de gran envergadura emparades en la declaració d’estat d’alarma, tals com les relatives a la nova regulació dels Ertos per causa de força major i les ajudes a autònoms, pimes i resta d’empreses, entre les més importants, amb la corresponent previsió d’assignacions quantitatives per fer front a l’emergència social i econòmica.

   No és que les mesures econòmiques hagin de decaure forçosament si el Govern central ha de declarar el final de l’estat d’alarma si no aconsegueix una nova pròrroga en  la sessió de demà al Congrés, perquè és obvi que es poden actualitzar per mitjà d’altres decrets, lleis i acords parlamentaris d’urgència en funció de la gravetat econòmica  permanent que la supressió de l’estat d’alarma no faria desaparèixer, però no hi ha dubte que ens trobaríem en una nova situació, afegida als problemes de la desescalada, que exigiria una voluntat de pacte molt diferent a la demostrada fins ara pels grups polítics (en realitat inexistent), i no sembla que la intenció de fons sigui arribar a acords si no posar el Govern central contra les cordes i forçar a curt termini noves eleccions, independentment de l’enorme perjudici sanitari, social i econòmic que es pugui infligir a la ciutadania. El fracás del Govern és l’objectiu primordial i les conseqüències que se’n puguin derivar mereixen per part dels grups de l’oposició una consideració secundària dissimulada en forma d’alternatives a l’estat d’alarma en fase de desconfinament que enuncien com a possibles.

  L’Estat d’alarma és l’únic instrument idoni i necessari per a la crisi sanitària global i profunda que estem vivint en tot l’Estat, i així està previst en la llei orgànica que en regula la normativa i que atorga  al Govern central, no s’oblidi, la facultat extraordinària de limitar el dret  fonamental a la mobilitat de les persones. Si en base a la més elemental prudència sanitària es considera irrenunciable continuar mantenint la limitació d’aquest dret fonamental durant les fases de desescalada amb les oportunes flexibilitzacions progressives per unitats territorials fins a l’aixecament definitiu, no hi ha cap poder ni cap normativa de les CCAA, ni cap altra disposició de la normativa estatal general, que es pugui arrogar la facultat de suprimir o limitar aquest dret, ni en la fase inicial d’estat d’alarma ni en les fases de desconfinament. L’únic instrument vigent i constitucionalment viable és l’estat d’alarma decretat.

  Qualsevol altra alternativa voldria dir renunciar definitivament a la regulació temporal obligatòria de la mobilitat ciutadana. En aquest cas les Comunitats Autònomes podrien només recomanar la reducció de la mobilitat de persones i grups, no fer-la obligatòria. L’obligació d’observar regles de protecció o d’autoprotecció, que sí que es poden imposar per altres normatives, no és el mateix que limitar el dret de mobilitat o desplaçament i obligar a mantenir el confinament. Si fins ara el rigor ha estat la pauta en el seguiment de les normes de confinament justament per evitar l’expansió del contagi i l’eventualitat d’un rebrot en un moment posterior, no vull imaginar-me l’estampida i el campi qui pugui que es podria produir a partir del moment que els ciutadans interpretessin en cada Comunitat Autònoma, ja ara, en la primera o segona fase de desconfinament,  que ja són lliures per fer el que els sembli i anar on vulguin. En poques setmanes podríem perdre el que amb molt d’esforç hem guanyat des del punt de vista de protecció sanitària. 

  Per poc que s’analitizin les bases jurídiques proposades per l’oposició com alternatives a l’estat d’alarma per al desconfinament, no n’hi ha cap que inclogui la possibilitat de restringir o limitar el dret fonamental de mobilitat o desplaçament. L´única única base jurídica d’aquesta facultat extraordinària i acotada en el temps és la continguda a l’article 11a) de la Llei Orgànica 4/1981 reguladora de l’estat d’alarma.

  La Llei de Protecció Civil de Catalunya, proposada per la Generalitat, preveu expresament en el seu article 1.2 que és aplicable a tot el territori de Catalunya i per a totes les situacions d'emergència, sens perjudici del que estableix la legislació de l'Estat per a les emergències declarades "de interés nacional", segons aquesta mateixa legislació, és a dir, en cap cas es podria aplicar substituint la legislació estatal per una emergència gobal o d’interès nacional com la Covid-19. A l’article 8.2 de la mateixa llei es diu que l’autoritat competent de protecció civil només pot dictar ordres i instruccions que afectin drets dels ciutadans i ciutadanes en els termes establerts per les lleis aplicables, és adir, mai es podria restringir un dret fonamental com el de mobilitat sense una expressa autorització judicial. Per això la llei parla de mesures concretes de protecció o d’autoprotecció, mai de limitació del dret de mobilitat. Els supòstis de fet que contempla aquesta llei, al igual que la resta de bases jurídiques proposades com alternatives pels representants de l’oposició, no tenen res a veure amb l’afectació de l’interès nacional que només preveu de forma radical l’estat d’alarma per a determinades crisis, entre elles la sanitària.

  L’article 2 de la Llei Orgànica de Mesures especials en Matèria de Salut Pública, proposada com alternativa pel Pp, es refereix a indicis racionals que poden suposar un perill per a la salut pública degut a la situació sanitària d’una persona o d’un grup de persones o per les condicions sanitàries en què es desenvolupa una activita, situació incomparable amb la crisi del coronavirus.

  La Llei de Seguretat Nacional, també al-ludida pel Pp, reconeix a l’article 2 que els estats d’alarma i d’excepció es regeixen per la seva normativa específica, i per tant no hi pot entrar en conflicte quan es doni una situació contemplada expressament per aquesta normativa específica, com és la pandèmia. Segons l’article 3, als efectes d’aquesta llei la Seguretat Nacional que protegeix és la relativa a la llibertat, els drets i el benestar dels ciutadans i a la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals, res equiparable a la crisi del coronavirus.

  Cosa diferent és que les CCAA s’hagin de regir per les respectives lleis sanitàries a l’hora de gestionar les fases de desconfinament d’acord amb els paràmetres del Decret d’estat d’alarma i les Ordres del ministeri de sanitat que el complementen. En aquest sentit l’Ordre del passat 3 de maig que regula la cogovernança amb les CCAA durant el desconfinament ofereix, a qui vulgui entendre-ho, el millor desmentiment a la referència exclusiva a la província com unitat territorial de desconfinament de la que n’ha fet bandera el Govern Torra. Preveu expressament aquesta Ordre: ”aunque la unidad territorial de referencia que se fija es la provincia, la isla o la ciudad autónoma, podrán proponerse ámbitos de aplicación diferenciados en unidades de nivel territorial distinto.Esta orden regula el procedimiento a seguir para la elaboración, remisión y tramitación por las comunidades autónomas y ciudades autónomas de propuestas de desescalada de acuerdo a las medidas establecidas en la declaración del estado de alarma”.

  Xoca que una oposició tan fragmentada ideològicament, des de Vox a la Cup, passant pel Pp, JxCat i Erc, convergeixi contra el manteniment de l’estat d’alerta en les fases de desconfinament. No ens enganyem, cada grup polític busca el respectiu rèdit electoral, no la millor manera de gestionar conjuntament la sortida de la crisi. L'interès del ciutadà corrent queda molt lluny d'aquesta inusitada oposició conjunta.