L’edat de la Covid-19

     

   Els majors de setanta anys estem en una franja. És la franja d’edat amb uns horaris diferents per anar passant, de moment, de fase en fase de la desescalada de la pandèmia fins al desconfinament total. Altres edats també tenen les seves franges, però aquesta franja nostra té una connotació de risc que la marca d’una manera especial. És l’edat  en la que el coronavirus ha fet, i continua fent, més mal. És l’edat de la Covid-19,  l’edat on es concentra la virulència del virus, valgui la redundància, amb molta diferència respecte d’altres edats. D’aquí un temps tindrem estadístiques que ens mostraran amb detall la distribució de la Covid-19 per zones i edats, i sobretot el grau d’afectació i letalitat. El sis de maig les dades del Ministeri de Sanitat ens deien que els majors de 70 anys concentraven el 86,4% dels morts (24,8% entre 70 i 79 anys, 41,3% entre 80 i 90, i 20,3% a partir de 90).  

  És la generació que va néixer amb la República i la immediata postguerra i arriba fins a l’any 50, del 1931 al 1.950, abans de la generació del baby boom que comença a la dècada dels 50. És la generació dels qui tenim entre 70 i 90 anys, i més, dels qui vam patir el franquisme, molts durant tota la infantesa, l’adolescència, la joventut i bona part de la maduresa, i els nascuts a la dècada dels 40 durant tota la infantesa, l’adolescència i la primera joventut. Els marcats per la guerra civil i les seves seqüeles són ara els especialment afectats per la Covid-19. Ells tenen l’edat de la Covid-19 o, millor, la Covid-19 s’ha fet gran, desgraciadament,  amb aquesta generació.

  La transició a la democràcia va agafar els més grans d’aquesta generació quan ja tenien entre 40 i 50 anys, amb una llarga experiència que parteix dels records de la guerra civil i continua amb els anys de la fam (1.939-1.951). Els qui vam néixer a la dècada dels 40 vam passar encara per una fase de fam, la pervivència de l’autarquia (1.951-1960), el miracle econòmic dels plans de desenvolupament (1.960-1973), la crisi del petroli contemporània de la transició a la democràcia (1.973-1985), la integració a la Unió Europea (1.986-1996). Vam viure durant la maduresa l´Espanya hipotecada (1.996-2007) i vorejant ja la jubilació  la nova Gran Depressió (2.007-2014). De tant en tant, i ara és un moment propici per fer-ho, va bé adquirir perspectiva històrica per saber on som i quins condicionants socials, econòmics i culturals han determinat la nostra evolució.

  Val a dir que aquesta generació és també la que, malgrat el franquisme, va viure en plenitud els trenta anys gloriosos després de la segona guerra mundial i va tenir l’oportunitat de desenvolupar la iniciativa econòmica, laboral i professional trampejant crisis successives però en unes condicions globalment molt més positives que la generació del baby boom i següents. És la generació que va protagonitzar la transició democràtica i la que més valora els seus resultats. Són igualment els jubilats que amb les seves pensions després de la crisi del 2008 van contribuir en molts casos a mitigar les conseqüències de la pobresa al si de les famílies amb membres a l’atur.

  Les conseqüències econòmiques de la pandèmia, però, afectaran sobretot les generacions més joves que hauran passat en un període de poc més de 10 anys de la crisi del 2008 a la del coronavirus. L’experiència comuna de la fragilitat, que tantes coses posa en qüestió, es percep des del dolor per tots el morts i crida a la reflexió i a l’adopció de mesures  de cara al futur particulament des de la concentració dels morts  en l’edat de més de 70 anys.

  D’altra banda, el  percentatge de morts a les residències de persones grans que s’eleva fins al 71% del total, sobretot a Madrid, Catalunya, Castella-Lleó i Castella-La Manxa, senyala el punt on la solidaritat entre la generació de més de 70 anys i les generacions més joves esdevé dramàticament necessària. No cal especular ara (ja hi haurà ocasió) sobre els efectes de les retallades sanitàries de fa deu anys i la decisió de traspassar una bona part de les residències a la iniciativa privada amb ànim de lucre. El que resulta evident és que la fragilitat tan directament percebuda ens anuncia que la irrupció d’una altra emergència sanitària, per virus o per qualsevol factor natural o ambiental, és possible, i fins i tot probable, en un futur més o menys immediat, i que llavors l’afectació ja potser no es concentrarà en una franja d’edat sinó que s’estendrà per totes les edats.

  Mai com ara no s’havia fet tan indispensable la solidaritat intergeneracional. Podem pensar diferent, sentir necessitats econòmiques diferents i tenir sensibilitats culturals,  socials i polítiques diferents, però el que resulta bastant clar és que les decisions i el comportament que adoptem tots plegats, sense distinció d’edats, després de l’experiència d’aquesta pandèmia, a tots els nivells, ens comprometen a tots a curt, mitjà i llarg termini. Tot i que cada vegada som més espectadors que protagonistes, els més grans de 70 anys encara tenim molt a fer i a dir perquè l’experiència de la Covid-19 interroga totes les edats.

  Al Prado es pot contemplar el quadre de Hans Bildung Grien “Les edats i la mort”. La figura que representa la mort i que agafa pel braç la persona més gran porta a la mà dreta una clepsidra o rellotge d’aigua. A la tercera part de la trilogia “Tu rostro mañana” de Javier Marías, el protagonista es queda mirant el quadre, entre altres, en un moment de l’acció i li ve a la memòria una frase enigmàtica que recordava haver llegit en un rellotge despertador antic (“de aquellos que se veían en las cocinas de nuestros padres, redondo, con su campana en casquete esférico y dos pequeñas bolas por patas”) i que deia: “A mi em sembla que és el temps l’única dimensió en la que poden parlar-se i comunicar-se els vius i els morts, l’única que tenen en comú”. El protagonista acaba preguntant-se si quan s’hagués de girar la clepsidra per iniciar un altre còmput comptarien les hores de soledat ja passades o les que quedaven per passar. Diria que a partir d’ara hauríem de girar el rellotge i començar el còmput d’un altre temps en el que s’han de redimir les hores de soledat dels morts per la Covid. Seria el millor homenatge.