Una oportunitat d’aprenentatge col.lectiu

  

  Resulta inquietant comprovar com en la societat del coneixement en la que estem immersos no pedominen le ganes d’aprendre, de comunicar i compartir l’experiència col.lectiva, sinó la tàctica oportunista, l’afany dels propis interessos, el curttermisme i la immediatesa. La pandèmia que ens ha tocat de viure fa encara molt més evident aquesta contradicció.

  Voldríem tenir ja un full de ruta que ens assegurés una vía immediata cap a la recuperació de la normalitat. Però l’evidència científica ens diu que encara li queda un tram, potser llarg, per experimenar en base a l’assaig i l’error. Veiem que els criteris sobre els contagis, el control de la pandèmia, la seva evolució, la resposta immunitària, la fiabilitat dels tests, les formes de desconfinament, no han aconseguit un grau suficient de certesa. La inseguretat del present, d’aquest present nostre tan acostumat a exigir explicacions i solucions immediates, s’estén sobre la inseguretat pel futur.

  La necessitat d’aprenentatge, indispensable per encarar el futur amb un mínim de confiança, no sembla que s’hagi assumit per part dels partits polítics, i de retop tampoc per part de la consciència social majoritària que hi va a remolc, alimentada per les tendències, les fòbies i les fílies de sempre.

  No volem aprendre de cara al futur sinó servir-nos exclusivament de la tàctica que hem après, basada en l’evidència instantània, l’interès personal, el consum permament, les idees preconcebudes i les promeses d’un progrés continu, perquè així se’ns ha ensenyat des de totes les instàncies socials, culturals, econòmiques i polítiques. 

Voldria creure que quan el president Sánchez va comunicar el propòsit d’arribar a un gran pacte de reconstrucció global, apel.lant als Pactes de la Moncloa, tenia al cap, d’alguna manera, una idea nova per mirar de compartir necessitats i experiències diferents partint de la complexitat social que la pandèmia posa encara més de relleu, i que l’al.lusió als Pactes d’octubre del 77 era més un recurs d’analogia de cara al passat que  la definició d’un model de concertació vàlid per a la situació actual. A la majoria dels grups polítics de l’oposició els va faltar temps per tirar-se-li al damunt. Les sessions al Congrès per autoritzar les successives pròrrogues de l’estat d’alarma s’han fer cada vegada més penoses.

  És alarmant el buit de sentit d’acció política innovadora que manifesten les crítiques, les opinions i propostes de tots els sectors polítics en aquests moments, en contrast amb el que, segons els sondejos, la immensa majoria dels ciutadans voldria. Els interessos partidistes immediats, i el repetitiu llengualtge desqualificador per principi de la posició de l’altre,  primen per sobre de la necessitat de trobar idees i procediments nous que conformin una governança diferent.

 També a Catalunya la confrontació permanent amb el Govern central juga un paper predominant. Al Govern Torra li Interessa seguir la inèrcia de les pautes del processisme, subratllar fins a l’absurd, i fins a l’ofensa als sentiments més elementals de pertinença, les diferències d’una Catalunya ideal respecte de l’Estat que tenim. No es mira pel futur sinó que s’aprofundeix la clivella social que el procés ens ha llegat.

  Estic segur que a molts ciutadans catalans i espanyols ens fa la impressió d’estar posant la galta i la bofetada al mateix temps en un exercici de masoquisme exasperant que es trasllada de les posicions polítiques dels nostres representants a la dolorosa experiència comuna d’aquests dies. Socialment i políticament correm el risc de passar a ser botxins de nosaltres mateixos, de fer tristament efectius els versos de Baudelaire ( “Jo sóc la ferida i sóc el punyal, / la galta i la plantofada. / Sóc el cos i sóc el mal, / la víctima i el botxí”) en comptes d’aprofitar l’experiència per entrar en un altre nivell d’aprenentatge col.lectiu. Així no es cura el cos social sinó que se li està infligint més mal.

  Per superar els estralls de la pandèmia haurem de reconèixer que l’aprenentatge col.lectiu ens ha de servir de plataforma per anar endavant, com també la humilitat per admetre que no ho sabem tot i que segurament no arribarem a saber-ho tot, no només en el camp científic sinó sobretot en el camp de l’acció política d’on han de sortir les iniciatives per al que ja estem qualificant de “nova normalitat”.

  Parlant de la política com activitat intel.ligent a rel de la crisi del 2008 el professor Innerarity (“La política en tiempos de indignación”) subratllava el dèficit estratègic de la política, decantada més cap a l’estratègia electoral que no cap a l’obra de govern. Si el sistema polític, deia Innerarity, té enormes dificultats per aprendre és perquè està dirigit per gent que té més interès en vendre que en governar. Per això recomanava superar l’excés de personalització de la política i treballar per recuperar la intel.ligència dels sistemes. Una societat del coneixement complexa, senyalava, “necessita articular una sèrie de llocs d’intel.ligència col.lectiva distribuïts i descentralitzats: la tasca política consisteix en coordinar i moderar la interacció entre aquestes unitats autònomes”. I reblava:“Quan es parla d’assumptes que tenen a veure amb dinàmiques col.lectives sempre sorgeix la qüestió de si el tot és més que la suma de les parts…Es parla d’emergència justament quan hi ha propietats generals que no es redueixen a les característiques dels seus elements. Una societat del coneixement no és una societat en la que hi ha més experts sinó aquella en la que els sistemes són experts”.

  Insistint en aquesta idea de configurar sistemes intel.ligents el mateix Innerarity, en obres posteriors, ha definit la política com àmbit d’innovació que per sobreviure als mals governants i protegir-nos de nosaltres mateixos ha de desembocar en una democràcia de negociació. L’element competititiu no pot eclipsar la dimensió col.laborativa de la democràcia. I conclou: “No hi ha dreceres per a la democràcia inclusiva. Donat el nívell ínfim de diàleg que tenim, amb la confiança per terra i una mínima capacitat de transacció per part dels principals actors  polítics, és previsible que ens porti bastant de temps recompondre una cultura política de negociació. A qui insisteixi en què aquest objectiu és molt difícil o impossible se li hauria de preguntar si coneix algun altre miracle més probable”.

  L’emergència que estem vivint podria ser també una oportunitat per recompondre algun grau d’intel.ligència política per mitjà de l’aprenentatge col.lectiu a tots nivells. Un bon exemple d’aquest intent el posa l’Ajuntament de Barcelona quan es proposa recuperar l’habitabilitat i el gaudi de la ciutat després de la pandèmia amb la col.laboració intel.ligent dels experts i de tots els sectors de la ciutadania. Amb aquest sistema ens convé repensar la sanitat, la cura de la gent gran i els serveis socials, l'educació, l’emergència climàtica, l’administració de justícia, la coordinació de les Auntomies i el Govern central, la protecció de l’ocupació i dels drets, la desigualtat que agreugen totes les crisis, l’activitat econòmica i la fiscalitat pensant en el moment present i també en la solidaritat entre generacions.