A l’ombra de Keynes

 Avui fa 74 anys que va morir John Maynard  Keynes, a l’edat de 63 anys a Sussex. La fama de millor macroeconomista de la història que se li ha atribuït potser depassa els resultats concrets que personalment va aconseguir en vida, en els temps tan complicats d’entreguerres, la Gran Depressió i el futur incert després de la segona guerra mundial, però no hi ha dubte que la influència de la seva teoria va ser decisiva en la recuperació econòmica i social dels trenta anys gloriosos, fins a principis dels setanta. El llavors ministre d’hisenda britànic, Hugh Dalton, va dir que “els havia ensenyat a unir la raó amb l’esperança”, i el seu oponent més significat a nivell de teoria econòmica, Friedrich Hayeck, va escriure: ”Era l’home més gran que mai he conegut, sentia per ell una admiració sense límits. El món serà un lloc més pobre sense ell”. El moment es prestava a elogis sense límits però amb notable fonament.

  El 2003 Robert Skidelsky, professor d’ economia política a la universitat de Warwick, va escriure una monumental biografia del personatge. Resseguint els que podrien ser els moments més cabdals de la seva aportació a les negociacions col.lectives orientades a preveure el que es podria esdevenir a partir del final de la guerra, en destacaria tres: la negociació amb Harry Dexter White, Director d’Investigació Monetària del Tresor Americà, del Fons d’Estabilitat Internacional el setembre de 1943,  la seva intervenció en els acords de Bretton Woods durant les primeres tres setmanes de juliol de 1944, amb el protagonisme del mateix White, i les esgotadores sessions del mes d’agost de 1945 amb William Clayton, subsecretari d’Assumptes Econòmics, per obtenir un préstec en condicions d’EEUU a Gran Bretanya, tot just acabada la guerra amb la rendició d’Alemanya, després de la mort del president Roosevelt (substituït per Truman) i després que Churhill perdés les eleccions britàniques del 26 de juny a mans del laborista Attlee. A totes elles Keynes hi va aportar la seva dedicació exhaustiva, fins al límit de la seva fràgil salut personal.

  Capítol a part mereixeria la influència de la seva gran obra, “La teoria general de l’ocupació, l’interés i el diner” (1936), que malgrat les crítiques i les interpretacions múltiples de què ha estat objecte es va erigir en un referent indispensable en temps de crisis econòmiques i socials, passades  i presents, i ho continuarà sent en la crisi del Covid-19. Avui, altra vegada, convé que reprengui vigència el pensament de Keynes.

   L’actualitat més peremptòria que ha de fer front a les conseqüències econòmiques, socials, culturals i  polítiques del Covid-19, pot trobar uns quants paral.lelismes en els treballs de Keynes relacionats amb la situació de precarietat de la immediata postguerra, a més d’una referència indispensable a la  seva base teòrica en moments de depressió. Les negociacions amb White entorn del Fons d’Estabilitat van ser el pròleg dels acords de Bretton Woods. Keynes proposava un ambiciós Fons de Compensació dotat amb 26.000 milions de dòlars, pensant que els països rics haurien d’invertir en els països pobres comptant amb unes noves institucions. No va prosperar la seva intuïció i en els acords dels 44 estats reunits a Bretton Woods, sota la batuta de White, va sortir guanyadora la proposta del Fons d’Estabilització sota la forma d’un Fons Monetari Internacional. De tota manera, els acords de Bretton Woods van crear les regles de joc financeres, comercials i monetàries de la pau i les institucions que les van fer possibles. 

   En les agòniques negociacions de Keynes i el seu equip amb l’equip americà de William Clayton per aconseguir un acord favorable que liquidés el deute britànic i propiciés la recuperació econòmica i social de la postguerra hi ha com una premonició de la inamovible posició del fort davant la solidaritat que demana el feble, com està passant ara en les negociacions del Consell Europeu per constituir un fons suficient d’inversió que els febles demanen que sigui avalat solidàriament. Keynes no demanava un crèdit a retornar amb interessos, per reduïts que fossin, sinó una condonació del deute mitjançant un acord global de comercialització sense traves, per tal d’evitar el que qualificava de “Dunkerque financer”. Keynes no va tenir èxit, EEUU va refusar la condonació i l’aplaçament del deute i va oferir un préstec de 4.400 milions de dòlars.

  El Govern espanyol acaba de demanar al Consell Europeu un gran fons de 1,5 bilions d’euros finançats amb deute perpetu (només es pagarien interessos) que es repartiria mitjançant transferències (no deute) als països més afectats per la crisi. Veurem la resposta del Consell Europeu. Keynes va dir en el seu discurs de justificació de l’acord del préstec que va haver d’acceptar: “Els blocs econòmics separats i tota la fricció i pèrdua d’amistat que comporten poden ser recursos als quals hom ha de recórrer en un món hostil, però segurament és una bogeria preferir aquest sistema”. Mereixerien ara la mateixa qualificació si s’acaben imposant al si de la UE els blocs econòmics dels països nòrdics per damunt del principis fundacionals de la unió comunitària.

  L’ombra de Keynes va protegir el contracte social europeu durant els trenta anys gloriosos de la postguerra. En la dècada dels setanta va col.lapsar el sistema de Bretton Wods i es va desintegrar el sistema keynesià de política econòmica. Aquell capitalisme democràtic va començar a virar cap a un capitalisme d’empremta neoliberal en el que les decisions econòmiques es van anar desvinculant del control democràtic. Els Estats, com ha senyalat W.Streeck (“Comprando tiempo. La crisis pospuesta del capitalismo democrático”) van passar successivament d’Estats fiscals a Estats deutors, i finalment a Estats de consolidació del deute fiscal després de la crisi fiscal i financera del 2008. La Unió Europea es convertia per mitjà del triomf dels mercats desregulats en una màquina de liberalització. La vida de la UE deixava d’inspirar-se definitivament en Keynes i passava a inspirar-se en Hayek segons el qual perquè una federació pugui funcionar a la pràctica és necessari menys govern, menys regulació, i doncs menys democràcia.

  La crisi financera, econòmica, social i política a partir del 2008, que arrossegà fins als límits de fallida els Estats del Sud d’Europa (Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia, principalment), amb el corol.lari del creixement exponencial de la desigualtat social al ritme de la imposició de les polítiques econòmiques d’austeritat, ha confirmat el predomini del neoliberalisme deslligat de tota responsabilitat democràtica, servint-se de les institucions europees per aconseguir el seu objectiu final de separar irremissiblement democràcia i economia. Les polítiques d’austeritat van definir els límits d’aquesta segona o tercera vida de la UE, contradictòria amb els objectius fundacionals de fa més de seixanta anys. Ara seria el moment de recuperar l’ombra protectora de Keynes.