Dissentiment versus inculpació






 “Si hi ha un rebrot els responsables seran aquells que prenen decisions sense tenir en compte l’opinió dels experts”. A aquesta contundent acusació del passat dissabte, dirigida al Govern Sánchez per haver decidit la tornada a la feina amb cauteles, una vegada esgotats els quinze dies de suspensió retribuïda per a les activitats no essencials en la lluita contra el coronavirus, la Consellera Budó, portaveu del Govern de la Generalitat,  va afegir  que és facilitessin a la Generalitat els estudis i informes en què es basa el desescalemant del tancament. I va reblar les imputacions d’imprudència i irresponsabilitat amb aquesta conclusió: “A hores d’ara no hem vist res que ens indiqui que s’hagi de fer així. Ahir el president Torra va insistir davant Sánchez en els mateixos termes, atribuint-li imprudència i temeritat, coincidint en això amb el president de Múrcia.
  Més enllà de què les opinions dels experts poden ser, i segurament han de ser, diferents, fins i tot contradictòries, i en tot cas complementàries, en les cirumstàncies d’aquesta pandèmia que ens ha agafat a tots desprevinguts, més enllà també de la constatació evident que les decisions, sospesant tots els factors concurrents i pensant en el bé de la col.lectivitat, les han de prendre els governants i no els experts, i encara més enllà de l’evidència que el retorn a les activitats no essencials no significa (com s’han esforçat a remarcar el ministre de sanitat i el mateix Sánchez) l’inici del desescalament del tancament que afecta a la majoria de la població, les afirmacions de la Consellera Budó i del president Torra deixen un regust amarg d’inculpació per uns fets que no s’han produït (un suposat rebrot), i que si es produïssin segurament seria molt difícil atribuir-los, en una relació directa de causa-efecte, a la decisió del Govern Sánchez.
  El Govern central té el seu comité d’experts i el seu equip tècnic de gestió de la crisi, com la Generalitat i la resta de Comunitats Autònomes tenen els seus. Segurament que la decisió no s’ha pres sense consul-tar-los, i puc suposar que les greus acusacions de la Consellera Budó i Torra no s’han formulat només a partir de les dades dels seus experts sinó també a partir de les consideracions polítiques del Govern Torra. Com també estic convençut que el Govern central haurà de corregir la decisió si l’evolució de la pandèmia no és l’esperada, i que el Govern Torra hauria de corregir les greus acusacions ja ara. Perquè una cosa és dissentir amb fonament i una altra inculpar en base a una suposició de futur. Les acusacions de Budó i Torra s’assemblen més a un judici sumari per imprudència temerària, amb requeriment d’aportació de documents, que a l’expressió d’un dissentiment polític.
  El president Urkullo va manifestar a Sánchez el seu desacord amb la manera com el Govern central pren i comunica les  seves decisions, sense buscar que siguin prèviamemt compartides, però el seu dissentiment no té res a veure amb l’acusació de temeritat de Torra, i encara menys amb l’especulació sobre un eventual rebrot quina culpabiliat s’atribueix des d’ara a la decisió del Govern central. Torra no busca compartir sinó imposar el seu punt de vista, per això repeteix que Sánchez es torna a equivocar, com si només els altres, i no ell, poguessin caure repetidament en l’error.
  Sovint els polítics s’atribueixen recíprocament la responsabilitat del que passa, o del que pot passar, en una cadena d’acusacions i de dialèctica partidista que forma part de les formes  tradicionals en  la pugna pel poder. Dissenteixen profundament, i moltes vegades artificialment, en l’espectacle de la representació política i els votants en treuen les seves conclusions. Però en les circumstàncies extraordinàries d’aquests moments, atribuir la causa d’un eventual rebrot de la pandèmia a la decisió del Govern central, imputant-li les conseqüències d’un augment de contagis i de morts que s’anuncien com a molt probables sobre les bases d’uns informes de part, ja no és dissentir sinó inculpar des d’ara d’homicidi per imprudència temerària i escampar sobre el passat i el futur els presagis més negres de l’acció política, contaminant de forma irreparable la convivència social. Això és el mateix que esta fent Vox.
  Michael Ignatieff, pensador i líder del Partit liberal del Canadà entre el 2008 i el 2011, ha deixat escrit en una joia d’autobiografia política (“Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en política”), que la democràcia només mereix el seu privilegi moral si existeixen bones raons per creure en el bon judici dels individus, que per disfutar de la política i per fer-ho bé has de pensar que estàs treballant per tots, independentment de si t’han votat o no. Sobretot recorda que el polític no és més intel.ligent que les seves pròpies institucions i que disposa d’elles per fer-se més intel.ligent del que és. El respecte per les institucions implica l’obligació de tractar els adversaris com oponents, mai com enemics, la política no és la guerra sinó l’única alternativa que tenim per desfer-nos-en.
  Serà un nou desastre a afegir als desastres de la pandèmia si s’acaba perdent el bon judici, es deixa de treballar políticament per tots, es dissol el respecte a les institucions  i es passa a tractar els oponents com enemics.

Comentaris

Anònim ha dit…
Tens tota la raó, però ja hem fet tard, mai deixaran de veure enemics amb el mateix automatisme que ho fa qualsevol ultra (populista, nacionalista, etc.)

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat