Incertesa i confiança

   

  “El 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàtrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por- del canvi, dels forans i d’un món poc familiar- corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.”  Rellegir “El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present”, de Tony Judt és disposar d’un bon diagnòstic de la malaltia que hem anat covant durant les últimes décades. Avui com fa un segle la inseguretat nodreix la por i la por corrou la confiança.

 I no és que durant els cent anys transcorreguts, sobretot amb l’experiència de dues guerres mundials devastadores, no hàgim tingut temps i recursos per refer la nostra història, recuperar el món del que realment importa, el benestar i la responsabilitat social compartida, per fer front a les emergències que periòdicament ens assalten, i  especialment a aquesta pandèmia del coronavirus pel que fa a les generacions actuals.

   Després de la segona guerra, un ampli consens en la seguretat de l’estat va fer possible els trenta anys gloriosos perquè tothom temia el retorn als terrors del passat recent i s’acontentava a retallar la llibertat dels mercats en nom de l’interès públic. Però això va canviar amb la desregulació dels anys vuitanta, i sobretot després de la caiguda del mur, quan es va començar a imposar la idea que el socialisme democràtic era inassolible i que en tot cas tindria conseqüències perverses per a la llibertat de l’individu. S’imposava la lògica inversa de retallar l’interès públic en benefici de la llibertat a ultrança del mercat.  Es va condemnar a gran escala, deia Tony Judt, tot esforç per augmentar el rol de l’estat, o del sector públic, en la vida quotidiana dels ciutadans.

  La crisi financera del 2008 va acabar de consolidar la situació de desigualtat que s’havia anat creant. “Si continuem sent terriblement desiguals, postil.lava Tony Judt, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. I la fraternitat, més enllà de la seva fatüitat com objectiu polític, esdevé la condició necessària de la pròpia política.”

  Tot això és història sabuda. Però ara les retallades a la sanitat pública, l’educació i les inversions socials, que es van imposar durant l´última crisi com un remei inevitable,  passen comptes a la societat en el seu conjunt, en perjudici sobretot dels més febles. De la certesa de les restriccions hem passat a la incertesa que amara globalment la situació actual. Convé replantejar-se la pregunta que es feia el mateix Judt : “Per què estem tan segurs que certa planificació, o els impostos progressius, o la propietat col.lectiva dels béns públics, són restriccions intolerables de la llibertat; mentre que circuits tancats de televisió, rescats estatals de bancs d’inversió “massa grans per caure”, telèfons intervinguts i costoses guerres internacionals són càrregues de fàcill acceptació per a les persones lliures?”

  S’hauria d’admetre que les certeses del neoliberalisme i del capitalisme rampant han entrat en crisi a tots nivells i obrar en conseqüència. Però no és gens segur que de la pèrdua de credibilitat de la dinàmica neoliberal passem a una nova situació radicalment diferent. La crisi que patim és terreny abonat per als populismes de tota mena i no serà fàcil recuperar la confiança en l’estat i les seves institucions.

  El nostre país, en particular, ha entrat en aquesta crisi amb un grau molt elevat de desconfiança, entre els partits polítics en primer lloc, però també envers les institucions i a nivell social i econòmic, entre generacions i entre persones. Superarem la pandèmia, i desprès haurem de mirar de treballar-nos el retorn a un mínim de confiança personal i col.lectiva, perquè segur que molts aprofitaran l’estat de shock per per treure’n rèdit electoral a partir justament d’augmentar la desconfiança. Però esclar,  confiança no voldrà dir passivitat i conformisme tolerant amb tot el que es proposi. La confiança l’haurem de guanyar en un mar de dubtes pensant en la col.lectivitat, i els governs només la podran recuperar a partir de les polítiques socials que han marginat durant dècades.