Un marge de confiança

  El que ha fet l’electorat espanyol en les eleccions generals d’ahir ha estat atorgar un marge de confiança prou ampli al Psoe per continuar la feina encetada després de la moció de censura contra Rajoy de juny de 2018. Continuar la feina amb l’auxili ineludible de Podemos i el nacionalisme no independentista. S’ha descartat, doncs, el risc de bandejar la qüestió catalana, d’eliminar-la per la via del 155 o de convertir-la en un problema crònic intractable, com proposava el tripartit de les dretes.      

  La confiança expressada és rellevant tant pel marge d’escons del Psoe (que suma tant com Pp i C’s junts) com per la significació del recolzament justament en aquest moment de l’evolució política de l’Estat. Entre el 2011 i les generals de desembre del 2015, repetides el juny del 2016, a Catalunya encara no s’havien produït els fets més determinants del procés; sí que havia tingut  lloc la consulta tolerada del 9N del 2014, la publicació del Llibre Blanc del Consell Assessor de la Transició Nacional el setembre del 2014 i la declaració del procés de sobirania constituent no subordinat de novembre del 2015, però tot plegat quedava pendent de l’evolució dels fets a partir del pas al costat d’Artur Mas el gener del 2016 i sobretot de la moció de confiança de Puigdemont anunciada el juny del 2016 i no convocada fins el  setembre del mateix any, de la que en va sortir la consigna de referèndum o referèndum que trastocava el full de ruta de JuntsxSí. Això no obstant, en aquelles generals de juny de 2016  l’electorat va renovar la confiança a Rajoy amb 137 diputats i va rebaixar la representació de Psoe i Podemos a 85 i 71 diputats respectivament. Quedava convalidada la política de Rajoy, si bé ja no amb majoria absoluta,  i en concret la no-política, la posició immobilista respecte de la qüestió catalana. El 2016 la dreta PP i C’s sumava 169 diputats i el 46,49% de l’electorat.

  Entre el juny del 2016 i les eleccions d’ahir el procés català va entrar en la fase decisiva de convocatòria de referèndum,  d’iniciativa legislativa anticonstitucional i antiestatutària, de celebració del referèndum l’1-O del 2017 i la declaració unilateral d’independència del 27-O, amb la subseqüent judicialització dels fets per suposada rebel.lió i obertura i inici del judici oral al TS que encara dura. Amb aquests antecedents immediats del procés tot feia suposar que l’excomunió del problema català a les eleccions podria ser definitiva.

  Si bé és evident que la moció de censura contra Rajoy va prosperar per la Sentència de l’Audiència Nacional que destapava la trama corrupta del Pp, no és menys cert que el govern provisional de Sánchez que se’n va derivar semblava tenir el dies comptats i que l’inici de converses, que no de negociacions, amb els independentistes (la cèlebre entrevista a Pedralbes) també semblava que donava carnassa abundant a la dreta que l’acusava de pactar amb els separatistes i d’atemptar contra la unitat d’Espanya. Això no obstant, l’electorat ha ratificat àmpliament l’acció del govern provisional de Sánchez, tant pel que fa a l’orientació social dels seus decrets com pel que fa a l’inici de la distensió amb l’independentisme. Catalunya no és per a la majoria d’espanyols l’enemic irreconciliable al que sempre s’ha d’humiliar.

  L’electorat espanyol ha demostrat ser molt més raonable que la dreta d’aquest país, ha votat contra els seus fantasmes i ha fet que l’esquerra sumi 165 escons contra els 147 de la dreta i la ultradreta, rebaixant la representació de la dreta al 42,8%. L’electorat vol posar fi a la corrupció, vol el progrés social i també vol posar el fil a les costures per resoldre la qüestió catalana. L’electorat demostra que la qüestió catalana és greu i que convé començar a posar-hi remei per la via del diàleg.

  Queda clar que el vot majoritari opta per una solució pactada de la qüestió catalana, i que el partit escollit per aquesta tasca, com també per al progrés en les qüestions socials, és el Psoe. El tremendisme dretà queda sepultat, el Pp amb els pitjors resultats de la seva història, C’s gesticulant enmig del terreny de ningú i Vox traient la poteta com el llop que amenaçava i ha acabat triturant els amics de campanya.

  Encara que l’esquerra no disposa de majoria absoluta, la diferència entre els 123 escons del Psoe i els 42 de Podemos fa que Sánchez tingui, a més,  un camp de maniobra molt ampli que li facilita no haver de dependre directament de cap grup en concret.

  Des del camp català és significativa la victòria d’ERC, així com el salt del Psc. Waterloo torna a ser la denominació d’una derrota, la derrota del com pitjor, millor. Tot serà molt complicat i molt lent, però les circumstàncies apunten a l’inici d’un cicle diferent. L’electorat ha donat un senyal clar. Només cal esperar que el realisme dels representants, i la gestió de la sentència del judici del procés, ens ajudin a sortir de l’atzucac, ni que sigui a poc a poc.