Entre el judici i les eleccions: dos interrogants

   

   Primer interrogant: Serà possible una sentència per unanimitat en el judici del procés?

  Superada amb resultats desiguals la fase probatòria relativa als testimonis policials, s’ha obert aquesta setmana una segona fase relativa als testimonis de les defenses. La primera tenia per objectiu l’acreditar, des del punt de vista de les acusacions, no ja la resistència passiva de les mobilitzacions sinó el caràcter insurreccional de la reacció massiva contra el mandat judicial, orquestrada des del Govern i la majoria parlamentària, amb l’aportació necessària de les organitzacions socials i la passivitat dels mossos. La segona té per objectiu justificar les mobilitzacions a partir de la base de la desobediència civil pacífica i no violenta, associada a la convicció d’una part substancial dels catalans de ratificar mitjançant el vot la determinació del Govern d’actuar unilateralment desobeint les suspensions legals i la prohibició del referèndum.

   En aquesta segona fase les defenses s’esforcen a obrir l’objectiu de la càmera de les acusacions, centrada exclusivament en la resistència activa, per tal d’enfocar amb precisió els motius de fons de l’oposició ciutadana. En aquest context tenen sentit les declaracions del president del Pacte Nacional pel Referèndum, dels membres del patronat del Diplocat i del Consell Assessor de la Transició Nacional. En un moment de la declaració del catedràtic Enoch Albertí, del Consell Assessor, va semblar que el president Marchena perdia els nervis i se li escapava, més enllà de la constatació d’impertinència d’alguna pregunta, un exabrupte amb relació a la suposada intenció de part de la defensa d’insultar al Tribunal amb exposicions teòriques sobre el dret d’autodeterminació.

  A rel de l’exabrupte, que trasllueix per primera vegada una sensació d’incomoditat profunda en el Tribunal, probablement no aliena a la dada que en aquesta fase probatòria es confronten els fets de la querella  amb el context social i polític de fons, es més peremptòria la qüestió sobre la hipotètica unanimitat dels set membres del Tribunal a l’hora de dictar sentència. Els set magistrats presenten orígens i sensibilitats diferents, i és de suposar que miraran per tots els mitjans d’evitar vots particulars a una resolució que no fos unànime. La transcendència política de la sentència se´ls ha de presentar com més que evident, més enllà de la precisió i coherència jurídiques, i per tant no poden donar peu a la instrumentalització immediata dels vots particulars per continuar aprofundint la radical polarització social i política que ha provocat innecessàriament l’acusació per rebel.lió. En l’hipotètic plantejament sobre un tertium quid entre la rebel.lió i la desobediència (obertament reconeguda per tots els acusats però que formalment no ha estat objecte d’acusació i per tant no pot ser tampoc objecte de condemna), els set magistrats es decantaran per una tipificació de  consens adequada? La buscaran i seran capaços de trobar-la?

  Segon interrogant: els resultats de les eleccions generals del 28-A donaran lloc a un espai de confiança electoral suficient per continuar en la distensió iniciada pel govern Sánchez o descartaran indefinidament aquesta possibilitat?

  El front de la dreta i la ultradreta ha condicionat el resultat de les eleccions en funció del suport que rebin a la decisió d’excomunicar definitivament el sobiranisme, i de retop les institucions catalanes, amb l’aplicació d’un 155 oportú o indefinit. Els socialistes no s’han atrevit a formular cap alternativa ni a assumir clarament la continuació de les converses de distensió (només distensió) mantingudes abans de la negativa dels independentistes a la tramitació dels pressupostos. S’han limitat a ununciar genèricament una voluntat de fer progressar l’autogovern. És clar que per fer-lo progressar cal abans sortir de l’atzucac, i en la maniobra de sortida hi estan implicats tant els sobiranistes, dividits clarament en estratègies que poden acabar sent del tot irreconciliables en funció dels resultats que es donin a Catalunya, com els socialistes en funció de la interpretació que decideixin sobre el suport electoral més o menys ampli, a nivell estatal, combinat amb el resultat de Podemos que sí que aposta decididament per l’obertura d’un diàleg sense complexos. 

   S’haurà de començar a concretar si la negociació amb Catalunya és una llosa insuportable per al conjunt de l’Estat o si és plausible un inici progressiu de negociacions, amb el vistiplau d’una majoria significativa de la ciutadania estatal i la renúncia de fet de la via unilateral per l’independentisme.

  Mentre al Suprem es comencen a coure els ingredients d’una sentència que hauria de ser unànime, després de les eleccions de diumenge es començaran a coure els ingredients per a un futur immediat a nivell estatal que poden també condicionar la convocatòria d’unes properes eleccions a Catalunya. Els plats que en surtin de les dues coccions tindran sabors molt diferents, i segons com podrien ser no comestibles.