La rebel.lió a trossets

  Aquesta setmana els fiscals del judici del procés s’han esforçat a presentar la rebel.lió a trossets, com si la multiplicació de les peces, totes del mateix color, dibuixés en conjunt la figura inconfusible de la rebel.lió global. Però passa que tants arbres per separat no formen el bosc, més aviat el desfiguren.

  La insistència dels fiscals a relatar el que s’esdevingué en tots i cadascun dels col.legis en què van intervenir els cossos de la policia nacional i la guàrdia civil dona com  a resultat un seguit d’històries tristes, amb algunes dades pintoresques que farien riure si no estiguessin inscrites en un drama col.lectiu (com la del director d’un centre que segons els agents no volia sortir del bany abans d’identificar-se, o la del responsable que segons els mateixos agents es va parapetar rere una “barricada” de mobles escolars en cercle i el van trobar tot sol abraçat a una urna, o la rebentada de quaranta portes de les aules d’un institut a la recerca del sant grial de les urnes…)

  El que queda clar és el patró d’actuació de les policies, sempre el mateix, mitjançant les unitats d’informació encarregades de confiscar les urnes i el material, amb el suport de les unitats d’intervenció policial (les UIP) que obrien pas entre els concentrats. I el patró de comportament dels concentrats també era sempre el mateix: entrellaçats, dempeus o asseguts a l’entrada, entonant càntics barrejats amb insults i amb algunes enganxades i cops. La intervenció policial va tenir resultats molt migrats des del punt de vista de tancament de col.legis i de requisa de material electoral. Crida l’atenció que dels centres consignats a les llistes que se´ls van lliurar només van tenir temps d’entrar en menys de la meitat, i es van limitar a fer labors d’informació en uns quants més. Això sí, no s’han cansat de repetir que l’actitud dels mossos era invariablement passiva en tots els centres.

  Des del punt de vista de la convivència, els respectius patrons d’actuació van abocar en la part més trista de les històries, en la desproporció dels mitjans i la consegüent producció de ferits entre els concentrats per mor de complir amb els termes d’una resolució judicial que ordenava impedir les votacions i que va quedar desfasada i impossibilitada de compliment tot seguit de dictar-se. El que només es trasllueix en les preguntes de les defenses sobre aquests resultats potser quedarà molt més clar a l’hora de visionar els vídeos.

  L’obstaculització dels concentrats a les intervencions va tenir graus diferents d’intensitat, des de la resistència passiva a la resistència activa, com reconeixen amb expressions més o menys coincidents els mateixos policies. En cada centre es produïa un problema de desordre públic de característiques molt semblants, provocat per la intempestiva presència de la força policial i la decidida voluntat de resistència dels convocats. Queda fora de lloc relacionar la multiplicitat d’aquest seguit de desordres públics amb el supòsit d’un alçament públic i violent, equivalent a una rebel.lió global, que volen fer veure les acusacions. En la majoria de col.legis on no hi va haver intervenció policial tampoc no hi va haver desordre públic, només hi va haver una votació sense aval legal i cap possibilitat de tenir efectes jurídics. Els fiscals creuen que les votacions sense incidents van corroborar un alçament públic i violent pel simple fet de produir-se i perquè els cossos policials no van tenir temps ni mitjans per impedir-ho?

  Tinc la impressió que del conjunt de testimonis policials es deprèn l’evidència que també ells es van veure desubicats aquell 1-O. Alguns han manifestat que la gent concentrada no els facilitava la feina, com si n’haguessin pogut esperar una altra cosa, sorpresos pels obstacles que posaven els ciutadans al compliment del “mandato judicial”. Algú els devia convèncer que allò seria bufar i fer ampolles, i algú altre els devia omplir el cap amb la consigna que havien d’actuar de la manera més ràpida possible. Per als fiscals aquesta línia d’actuació per sobre de qualsevol obstacle constitueix  el modus operandi necessari i ineludible d’acord amb l’escenari de rebel.lió que s’han fabricat. Un escenari que volen omplir amb la repetició ad infinitum dels trossets o petits actes de desordres públics en els col.legis electorals on els cossos policials van decidir intervenir de forma aleatòria (una minoria). Per això criden a escandalitzar-se cada vegada que demanen als seus testimonis que confirmin que el mossos no van fer res per ajudar-los en aquelles actuacions.

  L´ús de la força i la manipulació política ens va desubicar a tots aquell 1-O. Però el que s’ha de lamentar més és la clivella en la convivència social i en la confiança en les institucions que aquells fets van provocar. Parlant de la justícia i la força, Pascal deia que la justícia sense la força és impotent i que la força sense la justícia és tirànica, i afegia que quan no s’aconsegueix que el que és just sigui també fort es converteix en just allò que és fort. La convocatòria del referèndum era il.legal, però des de la raó d’Estat que va guiar el govern Rajoy se’ns va voler convèncer que la força per impedir-lo era justa perquè la legalitat estava del seu costat. La fortalesa així proposada va ser  la demostració de la debilitat del seu govern. Aquells dies la força i la justícia campaven cadascuna pel seu cantó.