Fenomenologia del procés

     

    La tesi de l’idealisme independentista a Catalunya es fonamentava en què Junts pel Sí guanyaria les eleccions del 27S per majoria absoluta d’escons, i molt probablement també de vots, el que havia de permetre un govern còmode en tot cas i una ratificació de la legitimitat democràtica del procés que l’encaminaria cap a la concreció de la idea de la independència en realitat per la via de fet de la desconnexió amb l’Estat, l’elaboració ràpida de les lleis estructurals (de transició, de la seguretat social i d’hisenda) i l’inici d’un procés constituent amb declaració unilateral d’independència avalada  per una Constitució que seria ratificada pel poble i reconeguda internacionalment a curt o a mig termini. Aquesta interpretació fenomenològica del procés es desprèn clarament de la lectura del full de ruta del programa de Junts pel Sí. El que es pogués guanyar amb els resultats de la Cup seria un plus a afegir a la consistència d’aquesta tesi.

    Com ens va ensenyar Hegel en el llibre de filosofia més difícil de la història, “Fenomenologia de l’esperit”, que, però, va donar lloc a la dialèctica materialista,  tota tesi té la seva antítesi i ha de ser superada perquè la idea esdevingui realitat. L’antítesi de l’dealisme sobiranista de Junts pel Sí va sorgir, d’una banda, de la insuficiència d’escons (62 contra els 63 dels aliens al procés idealista), i de l’altra, del mateix si de l’independentisme. La Cup en va ser la seva formulació. A la tesi de Junts pel Sí s’oposà l’antítesi de les pretensions dels anticapitalistes, en un doble sentit: ni el contingut de la independència podia coincidir amb les tesis de Junts pel Sí, ni el procediment per arribar-hi podia ser el mateix. Durant més de tres mesos les contradiccions d’ambdues tesis van estar en lluita permanent, deixant constància de les dificultats insalvables entre els dos pols, que convertien en irrealitzables les tesis del full de ruta de Junts pel Sí.

    Quan la superació de l’antítesi semblava impossible, quan s’acostava fatalment el límit temporal de la resolució, una ideació d’última hora, en forma de renúncia del president Mas i d’imposició amb calçador d’un altre president idealitzable en la figura de Carles Puigdemont, va fer possible que les tesis independentistes recobressin virtualitat temporal, almenys per evitar una desaparició prematura dels seus postulats. En un esforç aparentment titànic les contradiccions es van superar i el procés idealista continua la seva singladura.

    Està per veure si aquesta resolució de les antítesis conforma de veritat una autèntica síntesi superadora de les diferències, suficient per donar lloc a la concreció històrica de la idea de la independència en un termini de divuit mesos. Si així fos, la Fenomenologia de l’esperit de Hegel es veuria confirmada per la realitat catalana en un termini que el filòsof no hauria arribat mai a imaginar. Però hi ha massa elements en aquesta proposta de superació o de síntesi que la fan més artificial que real, més aparent que consistent.

    Les tesis de la Cup s’han fet callar de moment però en realitat no s’han superat. Tot just presentada la superació, retornen en forma de dubtes seriosos entorn del pressupost i de la traslació a la realitat del pla de xoc social-ideal. Els termes de la declaració del passat 9N suposen una espasa de Damocles que gira permanentment i amaneçadora sobre els caps de Junts pel Sí; en qualsevol moment pot despenjar-se i convertir la síntesi penosament obtinguda en una voràgine recidivant de temps, de continguts, de mètodes i d’estratègies, dels independentistes anticapitalistes contra els independentistes idealistes.

    És molt probable que la síntesi proposada oscil.li entre l’enfrontament, intern i extern, i la mera propaganda. Entre la presentació de lleis estructurals que seran ràpidament decapitades pels poders de l’Estat i la mobilització permanent, popular i populista, entorn de l’ideal de la confecció compartida  d’una Constitució per a la República Catalana. En un sentit, la síntesi pot resultar explosiva, i catastròfica per als interessos de tots els catalans, si el grau d’enfrontament arriba a la intervenció directa dels poders de l’Estat en el control de la Generalitat. En un altre sentit podria resultar banalitzadora del mateix procés, si l’aprovació pel Parlament de les lleis estructurals de transició, d’hisenda i de seguretat social, es tradueix en meres declaracions successives de nul.litat pel TC, sense més conseqüències, i tot el pes de la superació del procés es decanta cap a la formulació pacífica, participativa i democràtica, d’una Constitució per a la nova república. En aquest segon cas estaríem de fet davant una celebració permanent de l’11 de Setembre. No m’estranyaria que la performance del proper 11S consistís en una proposta d’elaboració col.lectiva del llibre gran de la Constitució per a la nova República Catalana. Això, esclar, si les masses han tigut temps de digerir l’espectacle de contradiccions de després del 27S i no es comencen a cansar per tanta celebració i tan poques virolles.

    Hi ha un element més de fons que converteix la síntesi formulada en la persona de Puigdemont en una resolució inviable del procés. És el camuflatge, una vegada més, del problema de CD al si del procés. CD havia de guanyar temps, com fos,  per refer-se de la corrupció. L’havia de guanyar, idealment, amb el president Mas continuant al davant del procés com a president de la Generalitat. Si no ha pogut ser, l’ha de guanyar igualment amb Mas dedicat en cos i ànima  a la refundació de CDC. En ambdós casos la intenció de guanyar temps no és una síntesi de les contradiccions del procés sinó la idea soterrada de continuar instrumentalitzant-lo per preservar el poder. No hi haurà noves eleccions el març, però sí que n’hi haurà ben aviat, en el termini de divuit mesos (termini que ara alguns ja comencen a relativitzar): un termini que posarà en evidència la inviabilitat de la proposta de superació en la falsa síntesi de Puigdemont  i que demostrarà de forma descarnada si CD ha tingut o no temps per continuar ostentant el poder. Mentrestant, ERC dorm a la palla, a la zona del pessebre on es concentra, aparentment, el poder econòmic.