Estampes del Vèneto i la Llombardia (i 2)
Màntua.- Màntua és avui només, i ja és molt, el que es conserva del castello o residència dels Gonzaga, amb
els seus apartaments, i sobretot la cambra degli
sposi amb les pintures de Mantegna reproduint escenes de la vida de la
Cort, emparentada amb la de Ferrara. Aquí hi ha destil.lada
la potència artística del Renaixement (S.XV i XVI), i la descoberta d’Isabel
d’Este, muller de Francesc II Gonzaga, de qui ben aviat va quedar vídua, una
figura enlluernadora, del tot entregada a l’art i a la filosofia, que fou capaç
de barrejar les formes de govern amb una determinada visió de futur, a voltes
contaminada per influències excèntriques 
que per això mateix la fan avui més atractiva. D’ella és la divisa,
manllevada de S
èneca, segons la qual cal viure “Nec Spe Nec Metu” (“sense esperança i sense por”), que podria
figurar a la capçalera de qualsevol estoic empedreït. La divisa apareix profusament recordada a les parets i
als sostres de les seves estances, al costat de signes pitagòrics molt més
abstrusos. Ens mira complaent des de la tela de Tiziano, que per res recorda l’esbós
de retrat que aquí mateix li va fer Leonardo quan es va veure obligat a
refugiar-se a la cort fugint dels seus perseguidors. 
A primers del S.XVII,
exactament el 1.608, Monteverdi va estrenar en aquestes sales l’Orfeo, considerada l’embrió de l’òpera
italiana.
Parma.- Caus literalment de
cul quan et veus encerclat pel conjunt monumental de Parma, format pel duomo
(catedral), el baptisteri, l’església de Sant Joan i el palau renaixentista que
tanca la piazza rectangular. A la cúpula de la catedral llueix l’ascensió de
Correggio, i en un late
ral el descendiment en baix relleu d’Antelami,
l’arquitecte de l’impressionant baptisteri del S. XII, de cinc pisos d’alçada,
construït sobre planta octogonal amb marbre rosa de Verona, coronat amb cúpula. A l’exterior et sorprèn
la riquesa escultòrica de les ports nord i sud i dels pilars laterals. L’interior t’envaiex com un somni de colors
del S.XIII, rodejat per un polígon
de setze costats amb setze fornícules i
galeries, tot recobert per un admirable conjunt de pintures al fresc, entre les
quals figura lla llegenda daurada de Sant Jordi i el drac.
Bèrgam.-
Bé mereix una visita detinguda el
museu de l’Acadèmia Carrara, que contè
una rica col.leció de pintures
del quattrocento a l’ottocento. De nou, entre
molts d’altres, Mantgena, G.Bellini, Benozzo
Gozzoli, de qui recordem els frescos de Sant Agustí a Sant Gimignano, les
natures mortes de Baschenis… 
La sorpresa
aquí ens ve de part de G.Pellizza (de qui també recordem el seu “Quart estat”)
amb l’expressió continguda de la noia de la carta a la falda a “Ricordo di un
dolore”. 
A la Piazza Vecchia de Bergamo Alta es respiren els aires de Joan XXIII (de la família Roncalli original de Sotto il Monte, veïna de Bèrgam on es formà) al vestíbul del Palau Antic, i seguint el cercle monumental format per la capella Colleoni, el baptisteri i el duomo, entrem a Sta Maria Major, en quines parets laterals pengen tapissos florentins
i flamencs del Ss XVI i XVII. Res
comparable amb el joc d’inspiracions surrealistes que desvetllen els panells en
marqueteria de Lorenzo Lotto (S. XVI) a les baranes de l’altar major, sobre el
“Cavaller” (que em va suggerir aquestes tankes), “L’arca de Noé”, “l’Avarícia”…,
dignes de formar part del Museu Dalí. 
Comentaris