Aproximació (en esquema) al problema dels refugiats

1)     Algunes xifres.

      Segons dades de l’ACNUR (Agència de les Nacions Unides per als refugiats) en el 2.015 : 59,9 milions de desarrelats forçosos al món; 38,9 milions de desplaçats interns; 19,5 milions de refugiats i 1,8 milions de demandants d’asil. L’any 2005 eren 37,5 milions. 
    2.800 migrants han perdut la vida al Mediterrani entre gener i setembre de 2015  (3.280 el 2014). Segons l’observatori de fronteres Migreurop, entre 1990 i 2000 van morir 2425 persones a l’Estret de Gibraltar, i 6000 a l’Estret de Messina (Sicília), Malta, Lampedusa i costa de Líbia.  Segons l’Oficina Internacional de Migracions (OIM) en el període 2.000-2014 els morts van ser 22.400. 
   366 nàufrags morts l’octubre de 2.013 a Lampedusa; 500 morts a Malta el setembre de 2014; un miler en tres naufragis entre el 12 i el 19 d’abril de 2015. Camió amb 71 migrants asfixiats a Viena.  Aylan Kurdi, de tres anys, a Bodrum, davant l’illa de grega de Koss, trasbalsa la mirada dels europeus.

  

 2)     Causes i evolució de les migracions a Europa. 
 a)     Anys 60-70.  Treballadors immigrants o convidats , del Magreb i Turquia (França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). No tornen sinó que es produeix el reagrupament familiar als països receptors.

b)     Primera dècada del S.XXI, immigració d’origen mediterrani que es concentra en un 75% a Espanya i Itàlia. Ma d’obra barata i de baixa qualificació, amb mesures d’integració molt insuficients.

c)      A partir de la crisi econòmica, els països del Sud passen a ser de trànsit cap al centre i el nord d’Europa. Migracions econòmiques irregulars.

d)     Darrers anys (2011), migració per guerres civils, després de les primaveres àrabs. Síria, Líbia, Somàlia, Sudan i Sudan del S., Afganistan, Iraq, Eritrea… La guerra a Síria a gener de 2016, a més de les migracions, ha produït 250.000 morts i més de 400.000 assetjats a l’interior de diferents ciutats (Madaya), tant per les tropes del govern com per les dels rebels.

e)     Es comença a produir el fenomen de les migracions per raons climàtiques (Tuvalu, Senegal, Amèrica del S., Àsia, crisi de l’estacionalitat de les pluges): en trenta anys s’han triplicat les inundacions i sequeres. Segons ACNUR en 50 anys entre 250 i 1.000 milions de persones hauran de migrar per causes climàtiques. Només Suècia i Finlàndia reconeixen els refugiats climàtics.

f)        Demografia. Àfrica, amb més de mil milions d’habitants actualment, registra l’augment demogràfic més elevat, i en una generació pot tenir dos mil milons. És el continent més jove i no s’aplica el control de natalitat, o no s’’aplica per manca de mitjans. 

3)     Rutes de les migracions. 
a)  Ruta de l’Àfrica Occidental. Màxima activitat el 2005-2006. Cayucos de les costes senegaleses i mauritanes cap a les Canàries. A partir del 2013 els pactes entre UE i Marroc produeix una notable disminució d’aquesta ruta  que s’havia tornat a incrementar a partir del 2012. 8.000 persones el primer semestre de 2015. Paradigma de la seguretat a Ceuta i Melilla: tanques i reforç dels centres d’internament; “devolucions  en calent”

b)     Ruta central del Mediterrani: corn d’Àfrica, Síria,  Tunísia i Líbia, cap a Sicília, Lampedusa i Malta. Increment a partir del 2011 (60.000 persones), fins a 170.000 el 2014 i 100.000 la primera meitat del 2015. Augmenta paral.lement a la disminució de la ruta de l’Àfrica O.

c)      Ruta que creua Turquia per entrar a Europa per Grècia. Increment constant. La política turca de visats permetia arribar per ruta aèria per després passar a Europa de forma irregular.  40.000 detencions el 2008 i 55.000 cada any el 2013 i 2014, procedents de Síria. Operacions conjuntes amb la UE desvien la ruta cap a l’Egeu : 230.000 la primera meitat del 2015, fonamentalment sirians i afgans.

4)     El cas excepcional dels refugiats sirians.

   Quasi el 20% dels refugiats del món actualment procedeix de Síria, el 45,5% dels quals es distribueixen entre sis països, amb Turquia en primer lloc. 
a)     Pressió sobre Líban, Turquia i Jordània.

b)     Desplaçament de 12 milions de sirians, més de la meitat del país, per la guerra. 7,6 milions de desplaçats interns i més de 4 milions de refugiats registrats fora.

c)      Antecedent dels 700.000 refugiats palestins als països de la zona  el 1.948

d)     Camps de refugiats sirians a Jordània des de juliol de 2012. Des de març de 2015 se’ls prohibeix l’entrada a la part oriental. La major part viuen dispersos en comunitats. En alguns punts del Nord són quasi el 50%  de la població. Ressentiment popular (aliments, preus, atur)

e)     Més d’un milió al Líban, en una població de quatre milions. Cap marc legal. Taxes de delinqüència. Manca d’escolarització de 300.000 nens. Tensió dels refugiats amb Hizbulà, sobretot a la Vall de la Beqaa, partidari del règim d’El Asad.

f)        Quasi dos milions de refugiats sirians a Turquia. Cost econòmic molt elevat (6.000 milions de dòlars el 2015). Amb poca ajuda internacional. La UE ha promès recentment  3.000 milions d’euros. Protecció temporal i no estatut definitiu de refugiats. Sense dret d’educació ni treball. Conflictes entre els alauites sirians i els alevís turcs. Conflicte del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) al nord del país.

5)     Refugiats polítics i migrants econòmics.

    Immigrants per repatriar o refugiats per acollir? Insuficiència conceptual, social  i política de la distinció. Nou concepte de fluxos mixtes. A rel dels prejudicis entre els governs i l’opinió pública envers els migrants econòmics d’incògnit, el 2007 l’ACNUR elabora un pla de 10 punts de Protecció dels refugiats i de la migració mixta, sobre com garantir bàsicament la protecció dels fluxos mixtes, buscant un equilibri entre l’exigència de protecció i la necessitat de control. Reflexió fins avui molt limitada, que hauria de tenir en compte l’origen, els perfils i motivacions individuals i l’emigració secundària forçosa (cas dels subsaharians de Líbia que han de tornar a emigrar). El marc normatiu europeu parteix de la dicotomia entre emigrant econòmic i refugiat: el pla de reubicació de l’Agenda Europea de Migració  de maig 2015 està només pensat per a demandants d’asil sirians i eritreus, quines taxes d’acceptació superen el 75% de mitjana a Europa.

    6)     La resposta d’Europa.

    a) Tanques a Ceuta, Melilla, Hongria, Turquia. Devolució en calent.  En positiu: l’operació Mare Nostrum del G. italià després del naufragi de Lampedusa d’octubre de 2013 va salvar milers de vida. La va seguir la missió Triton de Frontex, amb menys recursos. Operacions navals de la UE contra els traficants d’emigrants al Mediterrani. Control temporal de fronteres entre Alemanya i Àustria, a Suècia i Dinamarca. Reaccions negatives del grup de Visegrado (V4), Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia. Fractura Est-Oest que reprodueix l’econòmica Nord-Sud per la crisi. El govern danès es planteja confiscar diners i béns personals de més de 1340euros als refugiats per sufragar-ne les despeses.

    b) L’espai Shengen. Espai territorial de 26 països europeus, creat entre 1985 i 1990 a la petita localitat de Shengen (Luxemburg), que permet circular lliurement durant 90 dies sense control fronterer, a més de la circulació de béns, serveis i capitals. Va entrar en vigor el març de 1995 a  Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Portugal. Posteriorment s'hi han anat afegint la major part dels altres estats de la UE.  Considerat com una de les fites europees de més èxit (amb limitacions).  Regne U.  i Irlanda no en formen part, i sí Noruega, Islàndia i Suïssa que no són UE. Shengen té una llarga llista negra de visats, que inclou la totalitat dels països d’origen dels immigrants. Visats per entrar a l’espai Shengen i visats per circular per l’espai Shengen (alguns països d’Àfrica i d’ O.Mitjà). Problema del control de les fronteres exteriors d’aquest espai. Limitacions actuals al trànsit per  l’espai Shengen (es proposa pel Consell E. fins a dos anys de duració).  Proposta d’una policia de fronteres exteriors de la UE de 1.500 efectius que actuaria al marge dels Estats. Els efectes del terrorisme jihadista.

    c) La demanda d’asil i l’estatut de refugiat. 333.700 demandes d’asil a Europa el 2014. 557.300 entre gener i juny de 2015. Només Alemanya ha superat el milió de demandes a final d’any 2015. Sotmeses a les limitacions de la normativa europea. L’estimació de la demanda d’asil és la que dóna lloc al reconeixement de la condició o estatuts de refugiat, indispensable per disposar de permís de treball, allotjament  i prestacions socials.

7)     La normativa. 

a)     Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats de 1.951 i Annex de Nova York de 1.967 (adhesió d’Espanya el 1.978).  

b)     El 1.999 les normes  comunes de l’espai Shengen són incorporades a la legislació comunitària.

c)      La Directiva de 2.003, coneguda com de Dublin, i la de2.004, inici d’un Sistema Comú Europeu d’Asil. Normes de responsabilitat respecte dels sol.licitants d’asil, requisits comuns i centres de recepció, d’acord amb la regulació de Dublin: és responsable l’Estat on arriba el sol.licitant d’asil. Empremtes digitals, registre. Disfuncions (la majoria d’emigrants no vol quedar-se a l’Estat on arriba). Si l’Estat responsable denega l’asil, cap més Estat pot concedir-lo, però si el concedeix no significa que els altres quedin obligats. Els demandants d’asil poden ser detinguts i portats a l’Estat responsable ( contra la dignitat, art 1 de la Carta E. dels Drets Fonamentals). Sense reconeixement recíproc. Criteris dispars de concessió de visats, a pesar de la mínima ordenació comuna. Els tràmits de demanda de visat duren mesos, i fins anys, sense documentació ni permís de treball. Mal estat de les instal.lacions  (condemnes de Grècia i Itàlia pel TEDH i T. de la UE). Suècia ofereix les millors condicions i ajudes, amb una ocupació d’almenys un any a més de l’ensenyament de la llengua.

d)     Directiva 33 UE de 2013, en vigor des de Juliol de 2015,  sobre acollida de sol.licitants de protecció internacional. Segona Fase del Sistema Comú d’asil. Principi de lliure circulació dins l’Estat d’acollida i de no internament, però  amb moltes excepcions que permeten l’internament.

e)     Es veu la necessitat de reformar aquestes directives i d’anar cap a un visat generalitzat de caràcter humanitari, almenys mentre durin els tràmits legals per a l’estatut de refugiat.

f)        Normativa espanyola: Llei d’Asil de 1.984, reformada el 2.009. Mentre duren els tràmits (que s’allarguen més d’un any de promig) no es pot produir el refús a la frontera o l’expulsió. El reconeixement d’asil suposa permís de residència i de treball. La denegació, l’expulsió, però sense que es pugui infringir l’article 33.1 de la Convenció de Ginebra (no es poden deixar en fronteres de territoris on perilli la seva vida per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a grup social o per raó d’opinions polítiques).

8)     La immigració, una oportunitat per Europa?

    Diu Merkel que el desafiament dels refugiats posa Europa davant d’un gran projecte, d’un repte més important que la qüestió de l’euro o que la crisi grega.

  a)    Segons dades de l’Eurostat, Europa està davant un augment de les taxes de dependència de la població envellida i un descens de més de 18 milons de la població activa fins al 2030. Amenaça per al sosteniment de les pensions i per al creixemet econòmic d’Europa. L’Estat del Benestar en risc.  Per contra, el 2031 deu països de la UE tindran taxes de població nascuda a l’estranger superiors al 20%.

b)     Perquè la immigració resulti positiva en aquest context, suposa superar  les integracions imperfectes dels immigrats, la competència laboral que es pot establir amb els autòctons i evitar els conflictes identitaris i xenòfobs (quasi un 47% de la població europea voldria reduir la immigració.)

c)     Segons investigadors de la universitat de Viena, caldria: enfocaments dirigits a seleccionar i integrar immigrants qualificats, adaptant les polítiques migratòries a les institucions educatives, al mercat laboral i a la política social; una major coordinació dels canals d’entrada per harmonitzar les condicions dels immigrants de baix grau de qualificació; polítiques de desenvolupament de competències per als immigrants; integració dels immigrants de segona i tercera generació en el sistema educatiu durant les primeres fases de la vida, i una  negociació salarial menys centralitzada; polítiques d’integració per a grups particulars d’immigrants (permanents o temporals); estratègies regionals per millorar la integració i abordar la diversitat ètnica; estratègies de comunicació per reduir els temors de la població per l’increment de la immigració.