Estampes del Vèneto i la Llombardia (1)
Un viatge de pocs dies al Vèneto i a la Llombardia, quan el temps no convida a gaudir dels exteriors, tot i la visió entre misteriosa i fantasmagòrica que ofereix Venècia entre la boira, acaba concentrant-se en la contemplació de les riqueses del romànic, el gòtic i el Renaixement a l’interior de museus i esglésies. Em quedo amb una selecció d’imatges:
A la basílica de Sant Marc la grandesa dels
mosaics cobreixen el detalls de la
Pala d’oro i els relleus de la porta de la sagristia de
Sansovino, inspirada en la porta del paradís del baptisteri de Florència.
A l’església de Sant Rocco i a la Scuola Grande de Sant Rocco es
produeix alhora el descobriment de les Scuole
del Renaixement, que encara perduren, amb finalitats socials, filantròpiques i
religioses, i la irrupció de la força de Tintoretto a les parets i sostres de
les àmplies sales que acullen el capolavoro d’aquest pintor. Amb raó Sartre en
un assaig sobre la seva obra va definir-la com “la irrupció a l’espai”.
A l’església franciscana de Santa Maria dei Frari et deixen bocabadat l’Assumpció i la Verge de Pesaro (amb un noiet que et mira fixament), de Tiziano, i el Sant Joan de Donatello, i a la veïna església de Sant Salvador la Transfiguració i l’Anunciació del mateix Tiziano i el Sopar d’Emaús de G. Bellini.
A l’esplanada de Sant Giovanni et Paolo (panteó
dels Ducs), amb l’Hospital de Venècia al costat, sobresurt desafiant la
monumental estàtua eqüestre de Verrocchio representant el condottiere Colleoni.
Vicenza.- L’equilibri de l’arquitecte del Renaixement, Andrea Palladio (S.XVI), que sobreviu en l’arquitectura posterior, fins avui, com un model insuperable, destaca en el Teatre Olímpic, recreació fidel d’un teatre romà amb els set carrers de Tebas. El teatre, que Palladio no va poder veure acabat, es va estrenar el 1.586 amb Edip Rei, de Sòfocles. A la Piazza dei signori, la Basílica del mateix Palladio consisteix en un recobriment gegantí de marbre de l’antic edifici gòtic.
Verona.- La visita del duomo (amb el baptisteri i claustre romànics i l’església de Santa Elena al seu interior) va seguida, com si es tractés d’una prolongació natural dels mateixos temes, del detall d’altres tres esglésies que per elles soles mereixen un viatge a Verona: Santa Anastàsia (amb el fresc de Sant Jordi i la Princesa, de Pisanello, encimbellat al costat d’una de les arcades centrals); Sant Fermo (amb cripta i frescos romànics) i Sant Zenó (romànic majestuós, amb un tríptic de Mantegna i portes de bronze del S.XII que recorden que no tot el que es movia per les esglésies consistia en devoció i temor).
Comentaris