De l’èpica a la política

   

 Si més enllà de les tímides autocrítiques que comencen a sentir-se a les files independentistes a rel del no de la Cup a investir Mas president, i que es centren quasi totes en el suposat error de bona fe en el que va incórrer Junts pel Sí a l’hora de suposar que els escons dels antisistema sumarien per l’objectiu comú de la independència, es vol buscar una explicació objectiva, política, i no merament subjectiva, per analitzar els factors que han entrat en joc abans i després del 27S fins arribar al resultat actual, s’hauria de tenir en compte el conjunt de contradiccions que ha anat acumulant el procés fins a desembocar en el punt d’inflexió de cara al futur immediat que significa l’haver de convocar noves eleccions.

   Modestament des d’aquest blog he anat comentant les insuficiències de plantejament del procés des de les eleccions anticipades de novembre de 2012, i des de molt abans, de manera que ara podria donar fàcilment per reproduïts els arguments que sense cap pretensió, només amb la finalitat d’aclarir-me a mi mateix el que s’esdevenia, he anat desgranant i que apuntaven a un atzucac del que seria complicat sortir-ne. Els fets sembla que em confirmen el que veia que podia passar. I no me n’alegro, perquè estan en joc les emocions i les expectatives de molta gent. No sóc independentista, però  se m’haurien obert les portes de la indiscutible realitat sobiranista si el 27 S Junts pel Sí hagués tret 80 ó 85 diputats enlloc dels 62 que va aconseguir, i no hagués hagut de recórrer a l’autoengany, amb repercussions en la bona fe i la frustració de tots els convençuts per endavant, de prendre com una realitat evident el que era només part dels seus desitjos, és a dir, que la Cup era un apèndix més de l’organisme del procés dirigit des de CD i d’ERC amb l’aportació de l’ANC i Òmnium, i  de personalitats de la vida civil, i que totes les altres forces polítiques no comptarien a l’hora d’iniciar definitivament el moviment cap a la independència. Tanta ingenuïtat resultava inversemblant en polítics forjats en la competició electoral, i suposadament també en el coneixement de la realitat social, econòmica, geogràfica i cultural del país. Paradoxalment, ara la ingenuïtat l’atribueixen alguns només a l’haver confiat en la suma de la Cup. Un altre autoengany, que fa preveure que no s’està disposat a acceptar les lliçons que es deprenen d’aquest moment d’inflexió.

    Es voldrà continuar en el camp de l’èpica, de la mera i exclusiva voluntat de proclamar el que volem ser sense tenir en compte el que ja som i les circumstàncies de la nostra societat plural i ideològicament tan rica i diversa, o bé s’iniciarà algun moviment de recuperació de la política, de reagrupar forces per tal d’aconseguir el màxim d’autogovern possible posant en joc fonamentalment les forces d’esquerra, recuperant els espais comuns que es van anar perdent com espais de terra cremada a mida que s’accelarava el procés com un front unilateral i excloent?

    Reagrupar forces, però, voldria dir prèviament reconèixer les diferències per examinar el que pot sumar de cara al màxim autogovern possible. Fins ara el procés s’ha caracteritzat per tot el contrari, per ser un moviment que sota la pàtina d’una suposada tranversalitat i coherència, dissimulava una multitud de visions sobre continguts i estratègies que periòdicament (en els anomenats “moments històrics”) s’havien de sotmetre a la fèrria disciplina d’una direcció dogmàtica  que no admetia dubtes i que es plantejava el proselitisme de convertir els indecisos en pro de l’objecte sublimat de la independència. Junts pel Sí era en si mateix un procés de sublimació que buscava fugir del principi de la realitat catalana global. L’interès d’aquesta sublimació era evident: amagar l’obra de govern de CDC i fer possible la salvació del pal de paller, amb el president-masover al davant, quan la masia començava a cremar amb les espurnes de la corrupció. En el totum revolutum del procés totes les diferències han quedat absorbides, començant per la indiferenciació entre l’obra de govern del president Mas en les legislatures anteriors i la figura del Mas (en el quart lloc d’una llista vergonyant) com a líder de la futura república catalana. Interessada estratègia de no diferenciar per sublimar i unificar tant els temps com la voluntat de compartir per sobre de qualsevol altra consideració. En aquest sentit, bé es podria dir que la Cup ha actuat com aquell nen del conte que va senyalar el que tohom veia i que ningú gosava dir: que el rei anava despullat.

    No em resisteixo a dir-me novament el que em deia l’octubre de 2014: “El mirall de la societat groga, adornada amb fórmules tan originals com “vull un Estat en el que tots siguem ciutadans de primera”, s’ha anat bastint amb molta estètica expressionista (no exempta d’un alt valor ciutadà per la mobilització que comporta), manifestacions multitudinàries amb un particular segell artístic i un seguit d’escenificacions, qualificades d’històriques ja abans de produir-se, en les que el discurs polític ha deixat lloc a les divises més maniquees (“No ens enganyem, el nostre adversari és l’Estat espanyol”, en boca del president, com a útim recurs retòric per conservar la unitat). Era un plantejament clarament heroic, èpic, entre un ideal de futur incontestable i la rememoració d’un passat que ens tornava a convocar per extirpar d’una vegada el malson del domini hispànic. I tots, en el bloc sobiranista, volien participar d’aquesta heroicitat avalada per les multituds, una força (es deia) que anava de baix a dalt”.

   I reprenc la reflexió que em feia partint d’una cita de Z.Bauman: “en la traducció d’aquesta voluntat heroica hem viscut el fenomen de la indiferenciació pròpia de la sociabilitat de les multituds, tal com la qualifica Z. Bauman en la seva "Ética posmoderna". En les multituds es comparteixen els sentiments, però abans de ser articulats i en comptes de definir-se. Compartir és el sentiment fonamental que no deixa lloc per discernir altres sentiments. La multitud viu de la semblança, de la indiferenciació, de la unicitat temporal arrabassadora, no dóna oportunitat ni a l’espai moral ni a la reflexió política per articular arguments contraris o complementaris”.

    No sé pas si serem capaços de passar de la sociabilitat de les multituds que ha caracteritzat el procés a un nou procés de diferenciació per definir-nos, discernir  i articular aportacions compassades amb les exigències de maduració i de crítica del temps polític, sense exclusions.