El terrorisme de la gihad

   

  

   S’escriu molt sobre el terrorisme gihadista cada vegada que es produeix un atemptat amb desenes, o centenars, de morts en alguna de les capitals europees. Els atemptats es van repetint, i amb cada martellada corren rius de tinta perquè els efectes ens toquen de la vora i ens mostren en bona part impotents per prevenir-los  i eradicar-ne les causes. És quasi impossible parlar del terrorisme gihadista i no sucumbir en l’intent, de tantes interpretacions  que s’hi donen i tantes sortides que s’hi busquen, sense que cap d’elles s’hagi manifestat mitjanament eficaç fins avui.

    Més enllà dels problemes de seguretat i de les reaccions bonistes o malèvoles que es susciten després de cada atemptat, entorn de les condicions socials dels seus autors i de les circumstàncies polítiques en què es produeixen, desborda la meva capacitat de comprensió el fet de constatar una i altra vegada que aquest tipus de terrorisme es presenta com un terrorisme sacrificial, tant per als qui l’executen com per als qui en són víctimes. Així ho prediquen els seus inductors. Quina consciència subjectiva s’ha covat en els autors del terrorisme gihadista per arribar a assumir com una acció necessària el sacrifici de la pròpia vida per tal d’assolir la màxima efectivitat en l’anihilació de l’enemic, que aquí, segons ells, no és un enemic de guerra sinó un infidel?

    Fa uns anys vaig intentar apropar-me a aquesta problemàtica analitzant l’obra del professor Fethi Benslama (“La psycanalyse à l’épreuve de l’Islam”)  que aporta algunes dades interessants des del punt de vista de la psicoanàlisi per entendre les bases subjectives que fan possible, com a condició latent però enormement eficaç, el desencadenament terrorista, que cristal.litza sobre el fonament de la pèrdua de la identitat, pel que ell descriu com revocació de la consciència personal identitària, que fa que se n’hagi de buscar una altra de substitutòria, i mitjançant la incapacitat que se’n deriva d’enfrontar elsproblemes de la modernitat, fonamentalment els de llenguatge i d’interpretació, que han patit els nuclis majoritaris de les comunitats musulmanes en el transcurs de la seva entrada en una profunda crisi cutural i política després de l’Islam de les Llums, i sobrertot després dels processos de descolonització. El treball de la cultura (“Kulturarbeit”), de què parlava Freud, que va anar configurant les societats europees amb el Ranaixement, la Reforma Luterana, la Contrareforma i el Segle de la Il.lustració, és el gran absent de les societats musulmanes, de manera que després de les lluites per la descolonització es van enfrontar culturalment desarmades als reptes de la modernitat. El terreny havia quedat prou abonat com perquè hi anés arrelant com a factor identitari exclusiu la ideologia religiosa amarada de la nostàlgia de l’Edat d’Or de l’Islam. Fabricar la mentida amb el sagrat i el diner: heus aquí la proesa ideològica de les famílies rentistes del petroli, sobretot de la saudí, després de la descolonització.

    Posteriorment vaig veure completada l’aportació de Fethi Benslama amb alguns apunts molt suggerents del premi nobel Amartya Sen en la seva obra “Identitat i violència”. Des del punt de vista de la història de les cultures, Sen enfoca la problemàtica del que defineix com il.lusió del destí entorn de la qüestió de les identitats que és capaç d’alimentar la violència.

    Es produeix, diu Sen, una dialèctica de la ment colonitzada que s’expressa sota forma d’obsessió respecte de la seva antiga relació amb les potències colonials. Aquesta obsessió es desenvolupa mitjançant una forma d’autopercepció reactiva al colonialisme que impulsa a fixar com a valors singulars, essencialment propis i diferents, els que s’enfronten als valors de les societats occidentals. Si el món occidental valora la llibertat i la democràcia, les societats sortides del colonialisme tendiran a valorar aspectes del seu propi terreny, com l’ordre i la disciplina, i sobretot l’aspecte fonamental de l’espiritualitat. Recordant el treball del filòsof Akeel Bilgrami (“Qué és un musulmà?”) Sen afirma: ”una de les rareses del món postcolonial és la forma amb la que moltes persones no occidentals tendeixen a veure’s i a pensar en si mateixes com essencialment “els altres”.

    De l’autopercepció singular i reactiva, centrada en els propis valors exclusivament, en tant que definitoris de la pròpia identitat, pot passar-se  a la defensa d’aquesta singularitat en termes de violència, com una forma de venjança dels temps colonials. S’abandonen totes les altres filiacions o identitats per centrar-se en la fantasia d’una identitat singular per la que s’acaba admetent que val la pena sacrificar-se fins a la mort. El recurs a la religió com a tret definitori d’aquesta identidad diferent i singular pot convertir-se en l’insrument ideal i necessari per justificar la violència.

   Un altre autor (Sidi Mohammed Barkat), en un recent article sobre les diferents maneres  que tenen els musulmans a França d’enfocar la seva vida, senyala tres tipus de comportaments característics que ajuden a completar i a comprendre encara més les bases teòriques de Fetthi Benslama i Amartya Sen. Hi ha, diu Sidi, tres maneres entre els musulmans de França d’entendre la seva vida en la societat d’adopció: els musulmans susceptibles de deixar-se portar per un tipus de vida plenament inserit en la societat en què viuen, els que tenen com horitzó el de superar la desigualtat mitjançant la participació; els musulmans que aspiren a una vida al costat de la societat en què viuen (els salafistes), enfrontant-se a la corrupció del món amb l’observança estricta de la norma del Corà sense interpretacions, amb la pretensió de recuperar la puresa dels primers temps de l’islam; i els musulmans que busquen una vida intensa a través d’una acció brutal, la gihad, decidits a extirpar del món la injustícia, “de tal manera que per a ells la Terra s’imagina sota l’aspecte d’un territori de combat”.

   No hi ha dubte que per eradicar la forma de viure del gihadisme, a llarg termini, caldrà recuperar les instàncies de la cultura i de la religió com portadores d’identitats múltiples, totes respectables i complementàries, recuperant, com senyala Sidi Mohammed, la funció de l’Estat com una instància d’autoritat en la que tots es reconeguin.

   Bibliografia : -    Fethi Benslama, “La psycanalyse à l’épreuve de l’Islam”

                          -    Amartya Sen, “Identidad y violencia”, Katz, discusiones

-          Nilüfer Göle, “Musulmanes en la vida cotidiana”,  Rev. La Maleta, juliol-agost 2015.

-   Sidi Mohammed Barkat, “Musulmanes en Francia”,  Rev. La Maleta, novembre-desembre 2015.