“Qui no atura l’inici no sap aturar la cursa”

    

   

    De quin inici partim per haver-nos ara de conformar amb aquest seguit de precipitacions, improvisacions, fugides endavant, sortides d’estudi, tensió i enfrontaments verbals que només fan que augmentar i ceguen definitivament la sortida del laberint de la política catalana?

    Fa pocs dies Ramoneda parlava d’un moment catastròfic, i ahir mateix Francesc Marc-Àlvaro recomanava corregir la jugada, referint-se tots dos a la proposta de resolució presentada per Junts pel Sí i la Cup al Parlament que, segons ha decidit avui la Mesa forçant el Reglament, serà debatuda i sens dubte aprovada per la majoria independentista la setmana que ve. Res millor que una declaració de ruptura amb l’Estat espanyol per dissimular la incapacitat, en realitat la impossibilitat, d’investir el president i formar un nou govern. Que no tinguem president ni Govern no serà res al costat de la resolució grandiloqüent de ruptura.

    El més preocupant no rau tant en la terminologia rupturista de la proposta de resolució com en la manca total de realisme per trobar una sortida. Més que un camí és una provocació, més que unes bases per arribar a un consens majoritari són un desafiament per deixar clar que tot diàleg amb l’Estat que no sigui per establir immediatament les condicions de la independència és ja impossible. La situació de tensió extrema ve determinada per la debilitat de Junts pel Sí, i en particular de la debilitat del seu president in pectore, Artur Mas, que de forma incomprensible està disposat a jugar-s’ho tot a la carta de la Cup. Fa molt de temps que el president s’ho juga tot a una carta: la del novembre de 2012, la de la declaració de sobirania, la de la pregunta, la de la consulta, la d’ERC, la de les plebiscitàries, la de la llista, i ara la de la Cup. Tot per esquivar el corrent de fons de la corrupció que està buidant accelaradament de credibilitat CDC. D’un mal inici se’n deriva una mala cursa, i Artur Mas ha anat tapant les incertes metes de cada tram amb l’inici successiu de nous trams, cada vegada amb pitjors resultats.

    Montaigne en seu assaig Sobre com administrar la voluntat, com a personatge polític que  també havia estat, bregat en mil batallles, reflexiona sobre el fet que els que defensen les seves raons vindicatives diuen sovint la veritat sobre com són les coses, però no sobre com foren. Ens parlen, constata Montaigne, quan les causes del seu error són desenvolupades i avançades per ells mateixos.  Recomana recular  més enrere, portar les causes al seu inici per sorprendre-les desprevingudes. Desemmascara la tàctica de la passió vindicativa de qui vol tenir raó en un moment donat, amb aquesta pregunta: ¿Volen que la seva falta sigui menor per ser més vella, i que a partir d’un començament injust la continuació sigui justa? I conclou : qui no atura l’inici no sap aturar la cursa, qui no pot vèncer l’inici no arribarà a la fi, perquè  els  naixements de totes les coses són febles i tendres, i per això cal tenir els ulls oberts en els inicis.

    Els qui ara s’escandalitzen de la passió vindicativa i rupturista de Junts pel Sí haurien d’anar als seus inicis, i reflexionar sobre les seves bases conceptuals i polítiques per comprovar que d’aquells començaments ambigus i indeterminats, entorn del concepte del dret a decidir, se n’ha anat desenvolupant una certesa apodíctica sense alternativa possible. En aquests moments les evidències del sobiranisme evolucionat cap a l’independentisme com a única meta ja semblen empíriques i indiscutibles, justament perquè a partir d’un moment, quan encara les raons estaven en els seus inicis i eren febles, no vam tenir els ulls prou oberts per desemmascarar les seves limitacions i proposar alternatives amb prou convicció, amb la mateixa passió vindicativa que ara s’expressa en la proposta de resolució que es votarà al Parlament la setmana que ve.