Entre l’engany i la prudència

   

 El president Mas fa mans i mànigues per guanyar-se el favor de la Cup per ser investit president. La reiteració d’una presidència col.legiada amb divisió d’àrees i sotmesa al control de la mateixa Cup, amb la presència d'Artur Mas com a primus inter pares al sol efecte d’aparentar l’existència formal d’un president  que s’ajusta a les previsions de l’Estatut, en seria l’última manifestació. Sembla que s’ha arribat al moment  de l’absurd per tal d'aconseguir, almenys com efecte immediat, l’aparença que el president continua al capdavant del procés per la independència  amb la mateixa convicció que havia demostrat abans del 27S. L'immediatisme és el tret més característic de la política catalana des de fa uns anys, de manera que el que està a punt de succeir fa oblidar tots els fracassos del que ja ha passat. Dels resultats no se'n treu mai cap lliçó. 

   Els resultats  de les eleccions del passat 27N, tot i que s'està imposant el sentit comú de reconèixer que no és suficient per legitimar el procediment unilateral cap a la independència, i que cal eixamplar-ne les bases socials de suport, justificarien poder arribar al 20D amb Mas de president i en una  pretesa situació de força per encarar el diàleg o la ruptura definitiva amb el Govern de l'Estat. L’ambigüitat d’aquest plantejament és justament el que no s’empassa la Cup, que només admet la posició rupturista, mentre que una part important de votants de Junts pel Sí el que vol és negociar, no ja directament sobre la independència  sinó sobre l’eventualitat d’un referèndum, i inclús sobre la conveniència d’una oferta de part de l’Estat que pugui ser acceptada a Catalunya.

    Fent un esforç per entendre els moviments tàctics del president Mas, podria resultar comprensible el doble propòsit de portar la frontera de la negociació al Govern estatal que resulti del 20D, acomplint així la voluntat de la majoria de Junts pel Sí, englobant en el mateix repte la conformitat de la Cup. La conciliació d’aquests dos objectius és missió impossible. Cada dia queda més clar que hi ha dues concepcions irreconciliables de la independència, la dels radicals i la dels negociadors, i que per aquests últims la negociació pot incloure diferents continguts i diferents sortides. El president Mas es troba en la disjuntiva de satisfer els interessos de la majoria de votants de Junts pel Sí, defraudant les expectatives rupturistes de la Cup, o d’assumir totalment el plantejament de la Cup defraudant el seus propis votants. Les dues coses alhora no es poden fer. Aquesta contradicció irresoluble és a hores d’ara font de perplexitat per a tots els catalans. L’aprovació el passat 9N  de la proposta de resolució de ruptura immediata, i les reaccions generalitzades de refús que ha provocat, n’és la millor demostració. Per més que fos investit amb dos vots prestats i l’abstenció dels altres vuit escons de la Cup, el president Mas sap que el Govern resultant de la Generalitat no podria tirar endavant més enllà d’uns quants mesos després del 20D.

    En aquest escenari, mantenir artificialment la retòrica del camí imparable cap a la independència, és ja entrar en la mentida. Maquiavel, parlant de com els prínceps han de guardar la fe donada, sosté que “els homes són tan simples i es sotmeten de tal manera a la necessitat, que qui és capaç d’enganyar amb art sempre trobarà gent que es deixi enganyar”. El tacticista Artur Mas, que sovint s’ha vantat de la seva audàcia i de la seva astúcia (de les qualitats pròpies de la guineu, que també recomanava Maquiavel), probablement ha traspassat ja la línia de la prudència i s’està introduint, ara sense possibilitat de dissimular, en el terreny de la mentida. No pot creure que les seves arts continuaran servint per enganyar la majoria de catalans. Som simples però no tant.

    Maquiavel diu també en el mateix capítol que “quan un príncep dotat de prudència veu que la seva fidelitat a les promeses es converteix en perjudici seu i que les circumstàncies que les van originar ja no existeixen, no les pot guardar i no les ha de guardar, si no és que estigui disposat a perdre’s”. El perjudici no és per a ell només, sinó sobretot per al país. Si encara li queden unes restes de prudència, hauria d’admetre que cal anar a unes noves eleccions i replantejar les promeses de millor govern per a Catalunya sobre bases noves, les que permetin reagrupar les forces del catalanisme integrador, que en aquest Parlament bloquejat compta amb vuitanta-nou escons. Vuitanta-nou són molts, seixanta-dos són pocs, i seixanta-dos més deu són impossibles. Si vol anar endavant amb aquesta última combinació, es perdrà ell definitivament, el que significaria un accident polític personal, però el més greu seria que hauria perjudicat l’autogovern de Catalunya per més d’una generació.