Estrany
És estrany que la UEFA
multi el Barça per l’exhibició d’estelades al camp, i encara més estrany que
ens concedeixi una treva el dia que més estelades es reparteixen, mentre el
delegat d’aquell organisme, al costat del president de la ANC a la llotja, grava
irònicament l’oneig multitudinari per donar-ne comptes als seus superiors. No
en vols una tassa, doncs aquí en tens dues, amb una gran pancarta de fons que
reclama Respecte.
És estrany que les eleccions del
27S no vagin ratificar una majoria aplastant de l’independentisme a les urnes,
la que donava per descomptada una suma
de Junts pel Sí i la Cup
que havia de fer saltar els fusibles d’Europa i ens havia d’encaminar
irreversiblement cap a la independència.
És estrany que amb una suma suficient
d’escons independentistes per elegir president i formar Govern ens veiem
perillosament abocats a repetir les eleccions el mes de març vinent.
És estrany que en la situació
de provisionalitat total en què ens trobem, sense saber si la legislatura podrà
arrencar o s’haurà de suspendre, llancem un repte a l’Estat en forma de ruptura
i de desobediència a partir d’ara i per sempre.
És estrany que els votants de
CDC, que sempre han estat fidels a les directrius de centredreta del partit, es
vegin a les mans de l’extrema esquerra
antisistema de la Cup.
És estrany que CDC vulgui
canviar les sigles sense canviar el president i sense assumir la
responsabilitat de la xarxa del 3%.
És estrany que es vulgui
arribar com sigui a un acord amb la
Cup per salvar el president i la legislatura si tots sabem que seria un
acord que tindria més inconvenients que
avantatges, i que fatalment ens portaria també a unes altres eleccions
anticipades, abans inclús dels divuit mesos anunciats.
En tota aquesta estranyesa hi ha
un marge de seguretat que s’ha anat creant durant més de tres anys, a partir de
dades de l’experiència real, i sobretot a partir d’un procés d’autoconvenciment
que sempre ha volat molt per sobre del que li permetien les dades de la
realitat. Aquest diferencial és el que dóna lloc en aquests moments a tanta
estranyesa. Al marge de seguretat se li confronta un altre paisatge fins ara
ocult, el de la sopresa del que no s’esperava. Es confirma el que assegura
l’Eclesiastès, sempre la realitat per la
seva complexitat depassa les expectatives de l’home.
El marge de certesa i
seguretat, barrejat amb l’autoconvenciment galopant, ha estat suficient per
sostenir grans eufòries i generar il.lusions sense límit. Però aquest marge es
corresponia amb menys del 50% de la realitat sencera. És un marge que per si
sol no pot encaixar totes les peces del puzle, i que per això mateix podria generar una gran frustració. L’encaix
dialèctic de la riquesa i l’heterogeneïtat catalana no es pot produir des de
l’autosuficiència d’una de les seves parts desvinculada de la resta.
Sabem que la lluna té moltes
cares, però només en podem veure una. Ens enganyaríem si penséssim que la cara
que veiem és la lluna sencera. Durant més de tres anys només ens han ensenyat
una cara de Catalunya. Ara s’ha demostrat que la Catalunya sencera té
moltes cares, amb molts mars i moltes muntanyes.
Comentaris