Estrany

  És estrany que la UEFA multi el Barça per l’exhibició d’estelades al camp, i encara més estrany que ens concedeixi una treva el dia que més estelades es reparteixen, mentre el delegat d’aquell organisme, al costat del president de la ANC a la llotja, grava irònicament l’oneig multitudinari per donar-ne comptes als seus superiors. No en vols una tassa, doncs aquí en tens dues, amb una gran pancarta de fons que reclama Respecte.

  És estrany que les eleccions del 27S no vagin ratificar una majoria aplastant de l’independentisme a les urnes, la que donava per descomptada una suma  de Junts pel Sí i la Cup que havia de fer saltar els fusibles d’Europa i ens havia d’encaminar irreversiblement cap a  la independència.

   És estrany que amb una suma suficient d’escons independentistes per elegir president i formar Govern ens veiem perillosament abocats a repetir les eleccions el mes de març vinent.

    És estrany que en la situació de provisionalitat total en què ens trobem, sense saber si la legislatura podrà arrencar o s’haurà de suspendre, llancem un repte a l’Estat en forma de ruptura i de desobediència a partir d’ara i per sempre.

   És estrany que els votants de CDC, que sempre han estat fidels a les directrius de centredreta del partit, es vegin  a les mans de l’extrema esquerra antisistema de la Cup.

    És estrany que CDC vulgui canviar les sigles sense canviar el president i sense assumir la responsabilitat de la xarxa del 3%.

    És estrany que es vulgui arribar com sigui a un acord amb la Cup per salvar el president i la legislatura si tots sabem que seria un acord que tindria  més inconvenients que avantatges, i que fatalment ens portaria també a unes altres eleccions anticipades, abans inclús dels divuit mesos anunciats.

    En tota aquesta estranyesa hi ha un marge de seguretat que s’ha anat creant durant més de tres anys, a partir de dades de l’experiència real, i sobretot a partir d’un procés d’autoconvenciment que sempre ha volat molt per sobre del que li permetien les dades de la realitat. Aquest diferencial és el que dóna lloc en aquests moments a tanta estranyesa. Al marge de seguretat se li confronta un altre paisatge fins ara ocult, el de la sopresa del que no s’esperava. Es confirma el que assegura l’Eclesiastès, sempre la realitat per la seva complexitat depassa les expectatives de l’home.

   El marge de certesa i seguretat, barrejat amb l’autoconvenciment galopant, ha estat suficient per sostenir grans eufòries i generar il.lusions sense límit. Però aquest marge es corresponia amb menys del 50% de la realitat sencera. És un marge que per si sol no pot encaixar totes les peces del puzle, i que per això mateix  podria generar una gran frustració. L’encaix dialèctic de la riquesa i l’heterogeneïtat catalana no es pot produir des de l’autosuficiència d’una de les seves parts desvinculada de la resta.

   Sabem que la lluna té moltes cares, però només en podem veure una. Ens enganyaríem si penséssim que la cara que veiem és la lluna sencera. Durant més de tres anys només ens han ensenyat una cara de Catalunya. Ara s’ha demostrat que la Catalunya sencera té moltes cares, amb molts mars i moltes muntanyes.